Em confesso incapaç d'entendre el vot a Espanya, i que el PP hagi pujat el que ha pujat, el que ha passat amb la gent de Podemos, etc. Per tant, no entro amb el que ha passat al país veí.
Del que ha passat a Catalunya, crec que tenim moltes coses per reflexionar, per parlar i per valorar, sobretot des del punt de vista de fer realitat la independència, l'Estat Català. Avui potser no és el millor dia -nit- per fer-ho, però a la vista dels resultats electorals no puc evitar compartir algunes reflexions.
Valoració dels resultats de CDC i d'ERC:
- CDC ha salvat els mobles. Cada elecció està esdevenint un repte per a la formació. Aquestes han seguit perdent vot, però han pogut consolidar els 8 diputats que varen obtenir el 20D. En el seu moment més convuls com a partit polític, han aconseguit no retrocedir, el que ja és un gran èxit ateses les circumstàncies.
Els 8 diputats no han d'amagar que s'han perdut vora 80.000 vots en relació al 20D. Vots que no han anat enlloc de manera significativa. L'objectiu de CDC aquestes eleccions era no perdre massa en relació al 20D, i ho han assolit a nivell de resultat en nombre d'escons, però han seguit perdent vot.
És evident que CDC ha de fer front a la seva refundació de manera ambiciosa, sense maquillatges, pensant molt bé quina és la seva situació real, ara mateix, quina és la seva ambició i què han de fer per passar d'un punt a l'altre. Espero que siguin conscients de que han de fer moltes coses, canviar-ne moltes i fer-ho a fons. Espero que en el seu DAFO, en els punts febles, siguin sincers amb ells mateixos i no els hi faci por apuntar totes aquestes coses que passen al seu voltant i que no els beneficien, que fa que, malgrat ser el partit que més sacrificis està fent per la independència, això només els estigui portant pèrdues de suports.
Necessitem un espai com el que tradicionalment ha representat el món convergent i el món democratacristià en aquest país molt fort, molt cohesionat, molt ambiciós i amb capacitat de convèncer la societat de que el rigor associat a la marca s'ha imposat pel damunt dels elements negatius, que són els que s'hauran quedat fora en el procés de refundació.
- ERC: al meu entendre són qui ha rebut una patacada més forta en aquestes eleccions, perquè han fracassat en tots els objectius que s'havien marcat:
A això hem d'afegir-hi (ara que ja ha passat tot, que ja ha acabat la campanya) que per assolir aquests rèdits partidistes ERC ha fet coses indignes, com intentar fer servir en benefici propi -partidista- la guerra bruta impulsada pel Ministerio del Interior. Lleig, molt i molt lleig. Impresentable.
Valoració des d'un punt de vista de la INDEPENDÈNCIA com a objectiu:
Crec que tenim molts elements sobre els que reflexionar. Al nostre país es configuren unes majories polítiques entre eleccions massa divergents entre elles perquè puguem ignorar el fenomen. És molt complicat. No hi ha lectures fàcils. Però crec que el pitjor que podríem fer és ignorar-ho.
Prou soflames, prou poesia èpica i prou negar realitats. Assisteixo amb certa estupefacció en els darrers mesos -com a mínim jo ho veig així- a un canvi en el discurs que tradicionalment havia fet l'independentisme, molt argumental, analític i pedagògic, cap a un discurs a base de soflames, de frases ocurrents i lirisme èpic. Aquest "nou" enfocament assoleix el seu moment més crepuscular quan, una vegada i una altra, davant tot el que passa, enlloc de fer-ne una lectura realista, sortim amb discursos impostats, de fals optimisme, de que tot va bé i de que res del que passa no ens afecta el més mínim.
Entenc que forma part del lideratge intentar mantenir sempre alt l'ànim. Però no estic segur que fer-ho perdent la credibilitat ajudi. Hi ha molts exemples. Des de tot el que ha passat al nostre Parlament des del 27S ençà, fins a l'evident pèrdua de capacitat mobilitzadora.
Les últimes manis o convocatòries que hi ha hagut han estat bastant fracàs. Ho va ser la de la CUP, aquella de la xorrada del "desobeïm", però a la que s'hi va sumar Déu i sa mare... excepte gent. O ho ha estat aquesta darrera, de dimecres mateix, davant la Delegació del Govern, on no devíem ser més de mil o dos mil. Com en els vells temps. I amb furgonetes de la policia nacional. Tot plegat un déjà vu.
Avui mateix han sortit en Gabriel Rufian i n'Oriol Junqueras per valorar els resultats electorals i semblava estaven eufòrics, que quin gran èxit, que tot va bé i que tot molt endavant.
Curiosament la paraula independència crec que no ha sortit ni una sola vegada. Ara tot és aquesta collonada superlativa de la República. O sigui, que ens costa horrors fer transitar aquest país de l'autonomisme, catalanisme, sobiranisme... a l'independentisme explícit, i quan ja hi ha arribat tothom que hi havia d'arribar, deixem de parlar d'independència, i tot és la rucada aquesta de la república. Algú veu als escocesos, ara que estan promovent el seu segon referèndum per la independència, parlar de la "República escocesa"??? Clar que no. És que és de bojos. Autènticament de bojos.
No. No estem en un bon moment. L'independentisme està en un moment de certa convulsió i negar-ho seria tan absurd com perjudicial per a les nostres aspiracions.
Conservem moltes fortaleses, moltíssimes. Però estem sistemàticament negant les nostres febleses, que són creixents. I encara més, les intentem superar amb pilotes endavant que la majoria de la gent no entén i que només generen soroll, molt soroll, i confusió, com està passant amb això del RUI.
Jo no tinc ni puta idea de si això del RUI és el que més ens convé ara o no. Només sé una cosa, amb aquesta política de treure'ns coses de la xistera perdem credibilitat.
Crec que és urgent que des de l'independentisme, sobretot en el seu lideratge polític i de la societat civil, s'imposi la calma i una reflexió serena sobre com estan les coses.
Si el full de ruta ha quedat sobrepassat pels esdeveniments, els qui l'estan gestionant i liderant són els primers que han de valorar-ho i oferir un diagnòstic, unes explicacions i, sempre que calgui, unes noves propostes. I ho han de fer des de la discreció, des del rigor i des de la unitat.
Necessitem tornar als valors i la manera de fer que han permès acumular la majoria social independentista que va quedar acreditada el 27S. Cal treballar sobre la realitat, no ignorant la realitat. Cal explicar les coses, no fer soflames. Cal assumir la complexitat del nostre país i intentar trobar un relat que ens permeti trenar complicitats i no perdre-les.
Mireu el que vull dir, d'aquesta complexitat: deixant a banda el vot als comuns, perquè fins ara no s'han cansat de repetir que a ells no els comptem ni en el sí ni en el no (fet que mereix ser tractat a banda), el 27S el vot indy va sumar 1.965.000 vots i el vot unionista 1.608.000 vots; el 20D el vot indy va ser de 1.188.000 davant els 1.495.000 unionistes, i aquest 26J el vot indy ha estat de 1.109.000 i l'unionista de 1.395.000.
Alguna cosa ens passa. Sí, ja sé, ho sé perfectament, que eleccions diferents, motivacions diferents i vot diferent. Potser això és el primer que ens hauríem de plantejar. Com és que no hem aconseguit convèncer, en ple procés independentista, p.ex. al 1.628.000 votants de Junts pel Sí (ja no hi compto la CUP) de que la independència ens l'estem jugant en cada elecció (Junqueras dixit!)?
Alguna cosa de tot plegat no m'acaba de quadrar, i l'últim que necessito són soflames o lirisme èpic, i menys encara que ningú m'intenti vendre cap moto. I si és l'últim que necessito no és per fer d'aixafaguitarres, sinó perquè sé que la independència és un objectiu prou complicat com perquè negar realitats no ens ajudi gens a assolir-lo. I als resultats em remeto.
Si a aquestes dades hi sumem els Comuns, que jo crec que l'únic que fan és camuflar la seva opció contra la independència amb joc de mans, la situació encara és més crítica des de molts punts de vista. Admeto que el CIS assenyalava que al voltant d'un 35% de votants dels comuns votarien Sí a un referèndum sobre la independència. Però un 65% no. Això tampoc no ho podem negar-nos-ho.
I què està passant amb el vot moderat d'aquest país, aquest vot de classes mitjanes que havia tingut l'antiga CiU? Si els resultats de CDC serveixen per mesurar-lo, tenim problemes, i greus. Si amb el vot frontissa dels comuns tenim un repte i una oportunitat, amb el vot moderat tenim una urgència perquè molt em temo, com fa molts mesos que alerto, que l'estem perdent, que ens està deixant.
No ajuda GENS a fer una reflexió serena l'estat d'exigència i urgència històrica que tots plegats, alimentats pels nous marcs que generen les xarxes socials, estem provocant.
Curiosament crec que som els que més anys portem militant per la independència els que menys ens deixem arrossegar per aquestes "urgències", per aquests "tenim pressa" o aquests "ara o mai". I no perquè no vulguem ser independents demà millor que d'aquí dos dies, sinó perquè sabem que la independència és un objectiu tan difícil que allò que millor podem fer és fer sòlides les posicions des de les quals assolir-la. Jo prefereixo esperar un any que engegar-ho tot a dida. I no dic amb això que hàgim d'esperar un any ni fer-ho demà. Dic que allò prioritari, per a mi, és una reflexió serena sobre la situació i sobre com volem fer front a aquesta fase final per assolir la independència. Perquè no vull fer llufa. Perquè no ens podem permetre fer llufa. Cal fer-ho, però cal fer-ho bé. Si fer-ho bé vol dir el full de ruta i el calendari del Parlament, fem-ho. Però si vol dir que cal modificar-los, fem-ho.
Estic totalment en contra de la proliferació d'iniciatives anàrquiques i suplantadores de legitimitats en relació al procés, crec que només fan que afeblir-nos. De què collons uns quants que s'han trobat uns quants dies "presenten" una Constitució al Parlament de Catalunya de la futura República CAtalana aka Estat Català???? Ens hem tornat bojos?????? PROU!
Com deia abans, hem de recuperar els valors i la manera de fer que ens han dut més lluny del que mai hem arribat. Necessitem uns partits polítics per la independència forts i units. I necessitem una societat civil forta i mobilitzada, no arrossegada. Necessitem rigor. Necessitem pedagogia. Necessitem credibilitat.
I no em sembla, i el resultat de les eleccions d'avui m'ho ratifica, que res de tot això ho estiguem fent bé. No hi ha res perdut ni res guanyat. Si volem guanyar la nostra llibertat, estem obligats a fer-ho bé, i això implica reflexionar sobre el que ha passat del 27S ençà, fer un diagnòstic seré i sòlid, i assumir-lo per tots, amb normalitat i amb disciplina.
SOM-HI! DONEC PERFICIAM! ESTAT CATALÀ!
Del que ha passat a Catalunya, crec que tenim moltes coses per reflexionar, per parlar i per valorar, sobretot des del punt de vista de fer realitat la independència, l'Estat Català. Avui potser no és el millor dia -nit- per fer-ho, però a la vista dels resultats electorals no puc evitar compartir algunes reflexions.
Valoració dels resultats de CDC i d'ERC:
- CDC ha salvat els mobles. Cada elecció està esdevenint un repte per a la formació. Aquestes han seguit perdent vot, però han pogut consolidar els 8 diputats que varen obtenir el 20D. En el seu moment més convuls com a partit polític, han aconseguit no retrocedir, el que ja és un gran èxit ateses les circumstàncies.
Els 8 diputats no han d'amagar que s'han perdut vora 80.000 vots en relació al 20D. Vots que no han anat enlloc de manera significativa. L'objectiu de CDC aquestes eleccions era no perdre massa en relació al 20D, i ho han assolit a nivell de resultat en nombre d'escons, però han seguit perdent vot.
És evident que CDC ha de fer front a la seva refundació de manera ambiciosa, sense maquillatges, pensant molt bé quina és la seva situació real, ara mateix, quina és la seva ambició i què han de fer per passar d'un punt a l'altre. Espero que siguin conscients de que han de fer moltes coses, canviar-ne moltes i fer-ho a fons. Espero que en el seu DAFO, en els punts febles, siguin sincers amb ells mateixos i no els hi faci por apuntar totes aquestes coses que passen al seu voltant i que no els beneficien, que fa que, malgrat ser el partit que més sacrificis està fent per la independència, això només els estigui portant pèrdues de suports.
Necessitem un espai com el que tradicionalment ha representat el món convergent i el món democratacristià en aquest país molt fort, molt cohesionat, molt ambiciós i amb capacitat de convèncer la societat de que el rigor associat a la marca s'ha imposat pel damunt dels elements negatius, que són els que s'hauran quedat fora en el procés de refundació.
- ERC: al meu entendre són qui ha rebut una patacada més forta en aquestes eleccions, perquè han fracassat en tots els objectius que s'havien marcat:
- Van rebutjar, no van donar cap oportunitat, a una estratègia unitària de l'independentisme, i això ens ha portat, com el 20D, a una nova derrota de l'independentisme. A Catalunya han tornat a guanyar els Comuns. Si s'hagués repetit Junts pel Sí la victòria hauria estat segura, l'independentisme hauria guanyat, i amb molta força. En termes globals l'absència d'unitat, amb tot el que implica de mobilització, engrescament, etc etc. sabem que implica perdre al voltant del mig milió de votants... I tot això ho hem perdut, i d'aquí la derrota, una derrota inqüestionable.
- Aspiraven, així ens ho van vendre, a competir per guanyar vot entre els comuns i entre la CUP. Doncs bé, en relació al 20D com a molt hauran guanyat uns 30.000 vots, que sigui com sigui no deixa de ser una total ridiculesa davant l'objectiu que tenien. Els Comuns han repetit victòria, per tant no han arribat al votant dels comuns, ni tan sols al que a les enquestes diu que votaria Sí en cas de referèndum d'independència. Però és que a més a més, els comuns han perdut al voltant dels 80.000 vots, és a dir, que ni dels que perdien, han aconseguit captar vot significativament. Pel que fa a la CUP, meritori cop de mà d'alguns il·lustres els últims dies de campanya, com David Fernández, però no sembla això hagi mobilitzat gaire.
- I la seva gran aposta, el que explica que hagin renunciat a fer tot el possible per una victòria indepe el 26J, que era la lluita per l'hegemonia amb CDC, doncs home, sí, han eixamplat una mica les diferències, però seguim amb els mateixos diputats uns i altres. Cert que ERC ha crescut una miqueta i CDC ha seguit baixant, però si tenim en compte que CDC hi arribava en el moment més convuls de la seva història, això sembla un guany no sé si més pírric que ridícul o més ridícul que pírric.
A això hem d'afegir-hi (ara que ja ha passat tot, que ja ha acabat la campanya) que per assolir aquests rèdits partidistes ERC ha fet coses indignes, com intentar fer servir en benefici propi -partidista- la guerra bruta impulsada pel Ministerio del Interior. Lleig, molt i molt lleig. Impresentable.
Valoració des d'un punt de vista de la INDEPENDÈNCIA com a objectiu:
Crec que tenim molts elements sobre els que reflexionar. Al nostre país es configuren unes majories polítiques entre eleccions massa divergents entre elles perquè puguem ignorar el fenomen. És molt complicat. No hi ha lectures fàcils. Però crec que el pitjor que podríem fer és ignorar-ho.
Prou soflames, prou poesia èpica i prou negar realitats. Assisteixo amb certa estupefacció en els darrers mesos -com a mínim jo ho veig així- a un canvi en el discurs que tradicionalment havia fet l'independentisme, molt argumental, analític i pedagògic, cap a un discurs a base de soflames, de frases ocurrents i lirisme èpic. Aquest "nou" enfocament assoleix el seu moment més crepuscular quan, una vegada i una altra, davant tot el que passa, enlloc de fer-ne una lectura realista, sortim amb discursos impostats, de fals optimisme, de que tot va bé i de que res del que passa no ens afecta el més mínim.
Entenc que forma part del lideratge intentar mantenir sempre alt l'ànim. Però no estic segur que fer-ho perdent la credibilitat ajudi. Hi ha molts exemples. Des de tot el que ha passat al nostre Parlament des del 27S ençà, fins a l'evident pèrdua de capacitat mobilitzadora.
Les últimes manis o convocatòries que hi ha hagut han estat bastant fracàs. Ho va ser la de la CUP, aquella de la xorrada del "desobeïm", però a la que s'hi va sumar Déu i sa mare... excepte gent. O ho ha estat aquesta darrera, de dimecres mateix, davant la Delegació del Govern, on no devíem ser més de mil o dos mil. Com en els vells temps. I amb furgonetes de la policia nacional. Tot plegat un déjà vu.
Avui mateix han sortit en Gabriel Rufian i n'Oriol Junqueras per valorar els resultats electorals i semblava estaven eufòrics, que quin gran èxit, que tot va bé i que tot molt endavant.
Curiosament la paraula independència crec que no ha sortit ni una sola vegada. Ara tot és aquesta collonada superlativa de la República. O sigui, que ens costa horrors fer transitar aquest país de l'autonomisme, catalanisme, sobiranisme... a l'independentisme explícit, i quan ja hi ha arribat tothom que hi havia d'arribar, deixem de parlar d'independència, i tot és la rucada aquesta de la república. Algú veu als escocesos, ara que estan promovent el seu segon referèndum per la independència, parlar de la "República escocesa"??? Clar que no. És que és de bojos. Autènticament de bojos.
No. No estem en un bon moment. L'independentisme està en un moment de certa convulsió i negar-ho seria tan absurd com perjudicial per a les nostres aspiracions.
Conservem moltes fortaleses, moltíssimes. Però estem sistemàticament negant les nostres febleses, que són creixents. I encara més, les intentem superar amb pilotes endavant que la majoria de la gent no entén i que només generen soroll, molt soroll, i confusió, com està passant amb això del RUI.
Jo no tinc ni puta idea de si això del RUI és el que més ens convé ara o no. Només sé una cosa, amb aquesta política de treure'ns coses de la xistera perdem credibilitat.
Crec que és urgent que des de l'independentisme, sobretot en el seu lideratge polític i de la societat civil, s'imposi la calma i una reflexió serena sobre com estan les coses.
Si el full de ruta ha quedat sobrepassat pels esdeveniments, els qui l'estan gestionant i liderant són els primers que han de valorar-ho i oferir un diagnòstic, unes explicacions i, sempre que calgui, unes noves propostes. I ho han de fer des de la discreció, des del rigor i des de la unitat.
Necessitem tornar als valors i la manera de fer que han permès acumular la majoria social independentista que va quedar acreditada el 27S. Cal treballar sobre la realitat, no ignorant la realitat. Cal explicar les coses, no fer soflames. Cal assumir la complexitat del nostre país i intentar trobar un relat que ens permeti trenar complicitats i no perdre-les.
Mireu el que vull dir, d'aquesta complexitat: deixant a banda el vot als comuns, perquè fins ara no s'han cansat de repetir que a ells no els comptem ni en el sí ni en el no (fet que mereix ser tractat a banda), el 27S el vot indy va sumar 1.965.000 vots i el vot unionista 1.608.000 vots; el 20D el vot indy va ser de 1.188.000 davant els 1.495.000 unionistes, i aquest 26J el vot indy ha estat de 1.109.000 i l'unionista de 1.395.000.
Alguna cosa ens passa. Sí, ja sé, ho sé perfectament, que eleccions diferents, motivacions diferents i vot diferent. Potser això és el primer que ens hauríem de plantejar. Com és que no hem aconseguit convèncer, en ple procés independentista, p.ex. al 1.628.000 votants de Junts pel Sí (ja no hi compto la CUP) de que la independència ens l'estem jugant en cada elecció (Junqueras dixit!)?
Alguna cosa de tot plegat no m'acaba de quadrar, i l'últim que necessito són soflames o lirisme èpic, i menys encara que ningú m'intenti vendre cap moto. I si és l'últim que necessito no és per fer d'aixafaguitarres, sinó perquè sé que la independència és un objectiu prou complicat com perquè negar realitats no ens ajudi gens a assolir-lo. I als resultats em remeto.
Si a aquestes dades hi sumem els Comuns, que jo crec que l'únic que fan és camuflar la seva opció contra la independència amb joc de mans, la situació encara és més crítica des de molts punts de vista. Admeto que el CIS assenyalava que al voltant d'un 35% de votants dels comuns votarien Sí a un referèndum sobre la independència. Però un 65% no. Això tampoc no ho podem negar-nos-ho.
I què està passant amb el vot moderat d'aquest país, aquest vot de classes mitjanes que havia tingut l'antiga CiU? Si els resultats de CDC serveixen per mesurar-lo, tenim problemes, i greus. Si amb el vot frontissa dels comuns tenim un repte i una oportunitat, amb el vot moderat tenim una urgència perquè molt em temo, com fa molts mesos que alerto, que l'estem perdent, que ens està deixant.
No ajuda GENS a fer una reflexió serena l'estat d'exigència i urgència històrica que tots plegats, alimentats pels nous marcs que generen les xarxes socials, estem provocant.
Curiosament crec que som els que més anys portem militant per la independència els que menys ens deixem arrossegar per aquestes "urgències", per aquests "tenim pressa" o aquests "ara o mai". I no perquè no vulguem ser independents demà millor que d'aquí dos dies, sinó perquè sabem que la independència és un objectiu tan difícil que allò que millor podem fer és fer sòlides les posicions des de les quals assolir-la. Jo prefereixo esperar un any que engegar-ho tot a dida. I no dic amb això que hàgim d'esperar un any ni fer-ho demà. Dic que allò prioritari, per a mi, és una reflexió serena sobre la situació i sobre com volem fer front a aquesta fase final per assolir la independència. Perquè no vull fer llufa. Perquè no ens podem permetre fer llufa. Cal fer-ho, però cal fer-ho bé. Si fer-ho bé vol dir el full de ruta i el calendari del Parlament, fem-ho. Però si vol dir que cal modificar-los, fem-ho.
Estic totalment en contra de la proliferació d'iniciatives anàrquiques i suplantadores de legitimitats en relació al procés, crec que només fan que afeblir-nos. De què collons uns quants que s'han trobat uns quants dies "presenten" una Constitució al Parlament de Catalunya de la futura República CAtalana aka Estat Català???? Ens hem tornat bojos?????? PROU!
Com deia abans, hem de recuperar els valors i la manera de fer que ens han dut més lluny del que mai hem arribat. Necessitem uns partits polítics per la independència forts i units. I necessitem una societat civil forta i mobilitzada, no arrossegada. Necessitem rigor. Necessitem pedagogia. Necessitem credibilitat.
I no em sembla, i el resultat de les eleccions d'avui m'ho ratifica, que res de tot això ho estiguem fent bé. No hi ha res perdut ni res guanyat. Si volem guanyar la nostra llibertat, estem obligats a fer-ho bé, i això implica reflexionar sobre el que ha passat del 27S ençà, fer un diagnòstic seré i sòlid, i assumir-lo per tots, amb normalitat i amb disciplina.
SOM-HI! DONEC PERFICIAM! ESTAT CATALÀ!
Entrades
10 comentaris:
Només una reflexió. ERC sí que ha aconseguit els objectius. Perquè els objectius no són a curt termini. El votant d'ECP ha pres nota de que ERC és una opció per votar.
Encara que fos ERC qui decidís anar per separat, el més beneficiat era CDC. Perquè era necessari que CDC anés per separat per demostrar que hi havia un terra en la seva caiguda.
Finalment, el curt termini no és important. L'escisió de Reagrupament i Solidaritat d'ERC va portar-la a obtenir uns molt mal resultats, però la decisió l'enfortí i uns anys després recull el resultat. En el cas de CDC, pot haver perdut vots perquè hi ha gent a la que no li ha agradat que cedís el cap de Mas. Però en el futur, un partit sense el lligam amb el passat que representava Mas serà més fort que amb Mas.
Crec que al balaç de resultats de CDC cal afegir-hi la pèrdua de grup parlamentari, amb el 13,97% de vots no arribes al 15% mínim per tenir grup parlamentari propi a Madrid i això els deixa al grup mixt.
Molt bon article, Senyor Abad. Abusant de la seva paciència, li faré un comentari més llarg.
El viratge de Convergència cap a l'independentisme explícit era una maniobra complexa i arriscada que requeria temps i "tranquil•litat" per consolidar els reajustaments i que arrelés amb força en l'electorat la convicció que, per dir-ho d'alguna forma, el model social defensat pels convergents i demòcrata-cristians continuava essent el mateix, "només" s'hi afegia l'objectiu d'assolir un estat català independent com única via de desenvolupar plenament aquell model social. Tot es va complicar.
Després del 9N vingué el menyspreu d'ERC a la proposta del President Mas, a continuació el divorci, tardà, d'Unió, i seguidament la constitució de JxSí. La iniciativa era del President Mas i, malgrat l'onada d'il•lusió que va desfermar la candidatura unitària, els dirigents d'ERC no es mostraven còmodes. Quan l'inesperat resultat del 27S va deixar en mans dels antioccidentals la investidura del President, va aflorar la deslleialtat: el President no va ser defensat amb la convicció imprescindible i va acabar fent un pas al costat. Jo diria que tota aquesta seqüència ha minat la confiança de l'electorat convergent. Si fas un gir programàtic d'envergadura –independentisme explícit-, trenques amb el soci de sempre –Unió-, et menyspreen els independentistes "de debò" –ERC-, fas concessions programàtiques a favor de la unitat independentista –JxSí-, mentre els "de debò" es desentenen de la unitat el 20D per a superar-te com a partit tot regalant el triomf als "podemos", que com que encara no te n'ha inhabilitat un tribunal espanyol els "de debò" i els antioccidentals et forcen a fer "un pas al costat", i que al teu successor el deixin sense pressupost, no és gens estrany que l'electorat convergent es desconcerti, s'alarmi i es quedi a casa o deixi de ser convergent. Més si afegim iniciatives com la que esmentes de rebre al Parlament un projecte de constitució catalana elaborat per un grup d'altruistes que, de franc, et "faciliten" debats sobre la llengua oficial i el no-exèrcit.
Evidentment no tot és atribuïble a "l'exterior". Per exemple, alguna veu amb autoritat podria haver desautoritzat amb contundència aquesta manera de fer sobre el projecte de constitució. O Tortosa. O l'antisemitisme al Parlament.
Units hem avançat molt. No sé si es podrà refer aquesta unitat. Envejo els escocesos, amb un únic SNP.
Però necessitem una Convergència forta i cal estar preparats per si la moció de confiança és derrotada. Jo no negociaria absolutament res amb els antioccidentals. Res. De fet, la interpel•lació dels antioccidentals al Govern respecte d'una Catalunya desmilitaritzada i amb un model de defensa sense exèrcit propi és una gran oportunitat per a què els convergents marquin posició i distància sideral amb la Gabriel i les seves amigues. Catalunya tindrà exèrcit propi si vol ser un estat independent, seriós i decent. I indústria d'armament en la mesura de les seves possibilitats. Perquè aquesta indústria també pot contribuir a enfortir la nostra sobirania i la nostra economia.
Tens més raó que un sant, estic d'acord amb la teva exposició.
QUE HA PASSAT?...DONCS QUE TOTHOM A PERDUT,NO SE SALVA NI CRISTO.
L'ARTICLE EL SUBCRIC,ES EXTRAORDINARI,GARCIES.
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris, especialment Lord Nelson. Estic molt i molt d'acord amb la vostra visió.
Gràcies Senyor Abad. Jo estic molt content de veure que coincidim.
L'article "Arriscar-se" del Biel Figueras, magnífic.
Publica un comentari a l'entrada