Els fonaments de la superioritat moral

Una de les manifestacions del pensament feble a Catalunya, que es converteix, com a país, en un pesat llast que ens fa caminar més lents -i de vegades immobilitza- és la superioritat moral que impúdicament exhibeixen en tots els seus discursos els nostres progres oficials i ara també els nostres antisistema oficials.

Si parlem d'aquesta superioritat moral és perquè d'una manera racionalment difícil d'entendre han aconseguit posicionar-se en un esglaó discursiu que els permet teoritzar situant-nos a la resta en un nivell moralment inferior. Hi ha una sèrie d'efectes i causes en relació a aquest posicionament que es barregen impunement.

Una de les primeres causes-efecte és la reverència mediàtica que obtenen de la majoria de mitjans de comunicació, periodistes i opinadors del nostre país, que digereixen submisament, sense mastegar, tots els arguments amb que els alimenten, el que fa que gaudeixin d'un amplificador comunicatiu extraordinari.

Des d'aquesta posició privilegiada aconsegueixen una altra causa-efecte políticament molt rellevant: el control de l'agenda i del relat polític, del discurs. I això ho aconsegueixen també gràcies a la legió de palmeros que actuen de braç propagandista i executor dels sofismes dels moralment superiors.

Però, quins són els fonaments d'aquesta superioritat moral dels nostres progres i antisistema oficials? Com hem arribat a aquesta situació?

Al meu entendre els fonaments d'aquesta situació és una combinació d'uns molt pocs elements, però en unes dosis que, combinades amb les causes-efectes abans descrites, tenen aquests efectes devastadors.

L'origen de tot plegat potser l'hem de buscar en un adjectiu que ara, amb el pas del temps, s'ha convertit en substantiu, el divine de la nostrada gauche divine del tardofranquisme. Aquell moviment que es va donar a Barcelona, d'una pijeria que combatia el franquisme entre copa i copa en els seus locals de l'upper de la ciutat, i que a la mort del dictador es van proclamar els seus assassins, en un brillant relat que ens va fer Francesc Marc Àlvaro.

Ells es consideraven a si mateixos els herois de la caiguda del règim. Eren, per tant, i d'acord a la seva pròpia autoconsideració, les persones clau en tot el que havia passat, passava i, sens dubte, passaria.

La superioritat moral el que fa és transformar el que era un adjectiu "divina" del substantiu "gauche", en substantiu: són divins. Els nostres progres oficials són divins. Estan per sobre del bé i del mal, només ells tenen la capacitat de saber el que es pot fer i no es pot fer i només ells estan ungits (autoungits) per dir el que és bo i el que és dolent, i fins i tot sobre un mateix fet, la seva condició de divins fa que si ho fa un altre pugui tenir la consideració de "caca", però si ho fan ells de "meravella".

L'alienació de base etílica i potser sicotròpica que en el seu moment els va dur a considerar-se els herois que havien precipitat la fi del règim és la que amb el temps va convertir-se en un dels fonaments de la superioritat moral: la desconnexió entre el discurs i la realitat. Per què hi ha d'haver connexió? Si ho diem nosaltres, que som divins, qui ens ha de qüestionar res del que diem? El púlpit des del que llençaven les seves filípiques s'acabava d'aixecar un parell de metres sobre la resta de mortals.

Finalment un tercer fonament d'aquesta superioritat moral és conseqüència dels dos primers: la falta de vergonya i una total i impúdica immodèstia, és a dir, éssers superiors, però no superiors a la resta dels seus conciutadans, sinó de la humanitat.

En superioritat moral no hi ha, per tant, mai, rastre de la més mínima humilitat. Els problemes associats a la humanitat des dels seus orígens no ho serien si se seguís el seu criteri, la seva paraula, i s'executessin les seves propostes.

Amb aquests fonaments i amb aquestes causes-efectes associades a la superioritat moral de la que estan investits els nostres progres i antisistema oficials és com s'expliquen, a tall d'exemple, algunes de les coses del nostre paisatge polític.

La crisi humanitària dels refugiats.

Alemanya va acollir, el 2015, 1,1 milions de refugiats. Això ha tingut un impacte econòmic en el pressupost públic que gestiona la senyora Merkel d'aproximadament uns 15 mil milions d'euros (despesa que s'anualitza), i algunes fonts diuen que si seguís aquest ritme d'acollida a Alemanya tindria un impacte sobre el seu PIB que podria fregar 1/3 part.

A Catalunya fins ara no hem acollit cap refugiat, o una o dues famílies com a molt. Però ja ens hem permès el "luxe" de criminalitzar tota la UE i especialment a Alemanya i a la sra. Merkel i d'acusar-los de ser els responsables de la crisi, de ser insolidaris i de dinamitar els valors d'Europa. Així, hem aprovat resolucions al Parlament de Catalunya, hem convocat manifestacions, hem fet acampades, ens hem fet fotos amb els pisos d'acollida que tenim preparats i hem llençat la campanya de "Refugees Welcome".

Som tan guais, els catalans. La nostra alcaldessa fins i tot va anar a un dels camps de refugiats, a sensibilitzar-se pel tema.

I si en una cosa tenim un ampli consens, a tenor de les declaracions de tots els discursos oficials, de líders polítics, cívics i socials, etc etc etc és que si la crisi no està resolta és, pràcticament, perquè no ens deixen resoldre-la als catalans, que tenim clar quins són els dolents insensibles que impulsen polítiques que ens fan sentir vergonya d'Europa, etc etc etc.

Pressupostos, retallades i superioritat moralment

La crisi econòmica que encara estem patint era una evidència ja l'any 2007, i encara més el 2008. Però a l'estat espanyol el sr. Zapatero la negava insistentment, i aquí a Catalunya el tripartit que formaven PSC, ERC i ICV-Verds-EUA feia com si sentís ploure, anava incrementant la despesa del pressupost mentre minvaven els ingressos, i s'anava endeutant i endeutant fins que es va endeutar tant que ja ningú no li donava crèdit i es va haver de recórrer a allò que se li van dir "bons patriòtics", que havia de comprar la població per finançar així el que ja no cobria ni el pressupost d'ingressos ni l'endeutament de la Generalitat, que havia arribat al seu límit.

En aquest context el tripartit, el 2009 es va veure obligat a fer les primers retallades: en els sous públics dels funcionaris, en l'ensenyament, la sanitat i en general en tota la despesa de la Generalitat. Sí, ho van fer PSC, ERC i ICV.

Però el 2010 CiU va guanyar les eleccions, la crisi seguia, els ingressos seguien baixant, el tripartit havia deixat les finances públiques de la Generalitat sense la més mínima oportunitat d'acudir al crèdit per ajudar a finançar-se... de manera que només hi havia una cosa possible a fer: seguir reduint la despesa pública, i així es va haver de fer.

I ai, amics! Això va donar una magnífica oportunitat als grans ungits de la superioritat moral del nostre país, als nostres progres oficials, que es concentren en gran nombre en ICV-EUA per exhibir-se. Sí, ells havien hagut de retallar, però si ho feien ells era inevitable i necessari per al país. Però quan això mateix ho va haver de fer en Mas ja era "caca", i Mas i CiU eren una mena de sàdics que gaudien retallant drets i ajustant la despesa pública.

Encara ara a totes les nostres escoles i hospitals la propaganda dels palmeros dels discursets dels nostres progres oficials hi és per tot arreu, com si als hospitals lluny d'atendre la gent l'estiguéssim matant, tancant plantes i quiròfans a mansalva, i com si els nostres nens, per les retallades, anessin a una mena de gulag sòrdid enlloc d'una escola.

La superioritat moral permet això, el mateix fet ignorar-lo o justificar-lo si l'han fet "els seus" i criminalitzar-lo amb la més repugnant demagògia quan ho fan els altres. I, sobretot, el que la superioritat moral permet és posar-se totalment de perfil en relació a les causes de la situació. Si ells van ser el govern que va endeutar demencialment la Generalitat, fins ofegar-la, això ens posem a xiular i "Mas caca".

Superioritat moral i crisi hipotecària

Amb l'esclat de la crisi un dels problemes més greus que es van generar va ser el de la quantitat de famílies que, desprovistes de cap ingrès, no podien fer front als seus compromisos adquirits amb els bancs per finançar la compra d'un pis (hipoteques) i eren víctimes de processos de desnonament que els deixaven al carrer.

En aquest context sorgeix la PAH, Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, que es va mobilitzar per cridar l'atenció sobre aquest drama que s'estava vivint als nostres carrers.

Una de les líders més mediàtiques de la PAH fou la senyora Ada Colau, que gràcies a les generoses subvencions municipals a diversos xiringuitos de Fundacions, podia dedicar el seu temps a l'activisme. Cal reconèixer que la mobilització de la PAH va sensibilitzar tota la societat sobre el drama que estaven vivint veïns nostres. De la  mateixa manera que cal reconèixer que els poders públics van posar un munt de recursos a intentar pal·liar al màxim els efectes d'aquests processos vinculats a la pèrdua de l'habitatge.

I en un moment màgic la PAH es va convertir, emparada pel seu prestigi social, en un dels ariets dels nous partits emergents contra els diferents governs, que van passar a ser pràcticament uns governs criminals, que no feien res per evitar aquesta emergència social. En aquesta nova etapa la PAH fins i tot va impedir als serveis socials dels ajuntaments accedir a les famílies objecte de desnonament per oferir-los solucions, per poder continuar així criminalitzant mediàticament les administracions.

Si hi havia desnonaments era perquè les administracions ho permetien. Així la sra.Colau va passar de la PAH a presentar-se com a candidata a l'Ajuntament de Barcelona, i va guanyar, justet, però va guanyar, i ara és l'alcaldessa.

Un any després que la sra. Colau sigui alcaldessa els desnonaments segueixen, i en alguns indicadors fins i tot s'ha empitjorat. I no hi ha més habitatges socials, o els que hi ha són els que ja estaven programats, o els nous que s'incorporen a l'oferta dels serveis socials ho fan per les vies posades en marxa per les anteriors administracions.

El sr. Trias era, a tots els efectes, un sàdic alcalde que no feia res per evitar aquest drama, i així era denunciat, vilipendiat, insultat, perseguit, se li rebentaven els actes, etc.

La sra. Colau no ha fet res diferent al que feia el sr. Trias, però no és res del que era el sr. Trias. La diferència? La sra. Colau és "uno di noi", dels nostres, i això, per als de la superioritat moral, és el que determina si la mateixa cosa és "bé" (quan ho fa un dels nostres) o és "caca" (quan ho fa algú que no és dels nostres).

Pobresa i superioritat moral:

Una de les manifestacions de la tan nostrada superioritat moral que mundialment hauria de tenir més reconeixement és la que té a veure amb l'existència mateixa de la pobresa i les desigualtats socials.

Des que l'home va començar a viure en societat, fa milers i milers d'anys, no hi ha cap experiència social en la qual hagi existit una estructura d'homes i dones vivint en un estat paradisíac i perfecte d'igualtat i felicitat. Cap societat ha aconseguit acabar del tot amb la pobresa, tot i que algunes societats sí que han aconseguit reduir-la molt i tenir unes polítiques socials que garanteixin l'atenció a uns mínims socials d'aquells sectors de la nostra societat que més ho necessiten.

Aquestes societats, paradoxalment, no són cap exemple a seguir, sinó que són les més denostades i criminalitzades pels nostres antisistema oficials, que han heretat dels nostres progres oficials la capacitat de fer discursos des del púlpit de la superioritat moral.

Si hi ha necessitats socials és perquè els governs són una colla de sàdics capitalistes que disfruten sotmetent a la població.

Ni premis Nobel d'economia, ni acadèmics, ni coneixement de la història, ni res de res. Una de les grans desgràcies de la humanitat és que, p.ex. una ment privilegiada com el sr. Busqueta de la CUP, no sigui escoltada i les seves propostes directament traslladades des del seu forn de pa a totes les economies mundials. Si es fes, en res estaríem tots, tota la humanitat, en aquesta Arcàdia feliç per la que tant hem sospirat els homes -i les dones-.

Però no, els pèrfids governs capitalistes persisteixen en ignorar la revelació Busqueta. Dic jo que potser això passa perquè, també heretant els fonaments de la superioritat moral dels nostres progres, el sr. Busqueta no ha fet cap proposta, no ha elaborat cap pla econòmic que vagi més enllà d'agafar al qui ara té i donar-li al qui no té. Si això ens porta a que en un parell d'anys ningú no tingui res, això és un factor absolutament menor davant la grandesa del pensament moralment superior, diví, revelat, inqüestionable.

La divinitat substantiva que han heretat els nostres antisistema oficials dels nostres progres oficials els porta a que "recuperar pel poble" el local d'un particular al barri de Gràcia, dit grandiloqüentment "Banc expropiat", sigui clau en el combat contra la pobresa i l'atenció a les necessitats de la gent, però que en canvi impedir l'aprovació d'uns pressupostos que incorporaven 870 milions d'euros a mesures socials, d'atenció a les emergències socials i els qui més ho necessiten, sigui irrellevant, intranscendent. Encara més, argumentar que disposar d'aquests 870 milions pot ajudar a combatre la pobresa és, segons la sra. Anna Gabriel "jugar amb la pobresa".

Conclusions arriscades?

Arribats a aquest punt penso que entre els ungits per la superioritat moral i la resta de la humanitat la gran diferència és una: cap de nosaltres, cap dels que no estem ungits per la superioritat moral, no pensem que puguem acabar amb tots els mals que pateix la Humanitat des del seu origen. Ens conformem, en aquest petit espai de terra i de temps en el que vivim, a intentar millorar les coses, sabent que sempre ens quedaran coses pendents.

Els de la superioritat moral ens diuen que ells acabarien amb la crisi dels refugiats, que ningú no seria desnonat del seu habitatge, que els recursos per a la sanitat, ensenyament i inversió pública serien sempre il·limitats, i que no hi hauria ni un aturat ni una sola persona en situació de necessitat social.

Els que no estem ungits per la superioritat moral som éssers immorals per definició, i aquesta característica fa que ens conformem, com a miserables que som, en només intentar ajudar a pal·liar la crisi dels refugiats, a gestionar bé els recursos públics, que són els de tots, per no gastar el que no tenim i per prioritzar l'atenció de les persones més necessitades, per posar els serveis socials de les diferents administracions a atendre les situacions de desnonaments hipotecaris, per impulsar les polítiques que permetin crear riquesa i llocs de treball perquè hi hagi més i millors oportunitats per a tots, i fins i tot a que "juguem amb la pobresa" destinant-hi 870 milions d'euros del nou pressupost que volíem aprovar. Som així de poca cosa, i som així de miserables, perquè acceptem que segurament tot mai no ho podrem aconseguir i només aspirem a millorar dia a dia.