Últims dies d'agost. Dies previs a la tempesta que seguirà la sentència condemnatòria per exercir la democràcia als nostres presos polítics.
Els últims posts he reflexionat al voltant de tot el que pot esdevenir al voltant de la sentència. Avui em permeto fer abstracció i situar el primer dels dos elements que considero crítics en relació a les nostres opcions per fer realitat la República Catalana.
Són dos elements crítics que estan assolint la seva màxima pulsió autodestructiva enmig d'aquest context de desorientació que patim. Dos elements crítics del que implica això que ja he denunciat mantra vegades que des del 27S 2015 hem deixat de fer independentisme. Dos qüestions crítiques que no només hem deixat de fer indepedentisme, sinó que podem estar fent anti-independentisme.
CATALÀ/CASTELLÀ/ENTENDRE I ASSUMIR QUI I COM SOM
Mireu, jo sóc un xarnego prototípic. Fill de pare murcià i de mare catalana. Dels 0 als 4 anys em vaig criar a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. Amb 4 anys vaig aterrar al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. I allà em vaig criar fins que vaig anar a viure amb la meva àvia materna al barri de les Corts, quan vaig començar l'institut.
La meva primera llengua és el castellà. De fet, com sempre em recordava la meva àvia materna -catalanoparlant-, fins gairebé els sis anys no sabia fer les "s", o sigui, castellà/andalús tancat.
El meu pare era del PSUC. Els capellans de les parròquies on vaig créixer i començar a assumir sentit militant, eren el que es coneixia com a "curas obreros". Jo no vaig rebre ni una sola classe de català a l'EGB. Jo era un absolut analfabet en una llengua, el català, que coneixia perquè era la llengua de ma mare i de la família de ma mare. Però també vaig créixer enmig d'unes lluites obreres al meu barri, Sant Ildefons, que sempre tenien el que ara en diríem un "frame": UN SOL POBLE.
Vaig prendre consciència del que implicava a la JOBAC. Vaig prendre consciència del que era Catalunya i la reivindicació nacional associada sempre en castellà, sempre en un context d'amics on gairebé tots, excepte jo i un parell més, eren fills, per part de pare i mare, de l'emigració peninsular. Un sol poble.
El concepte un sol poble, des de llavors, ha evolucionat molt. De fet potser ha deixat d'existir. Realment, després de tot el que ha passat i com s'ha gestionat políticament podem dir encara que som "un sol poble"?
Fins ara, des del punt de vista de l'independentisme, sens dubte, sí. Ara no ho tinc tan clar. No tinc cap dubte que és l'unionisme qui ha dinamitat el concepte "un sol poble". Però el més preocupant per a mi, com a militant independentista, és el que em sembla observo, el que em sembla assisteixo estupefacte al que considero negació de la nostra realitat nacional, del nostre ser com a poble, des d'una part de l'independentisme.
El "un sol poble" implicava assumir que aquest poble és una nació en transformació constant. L'un sol poble no implicava ser el poble del 1714, sinó un sol poble assumint tota l'evolució haguda des de llavors. "Un sol poble" implicava assumir-nos com som, amb tots els canvis socials viscuts, amb totes les realitats noves i incorporades. I en aquest un sol poble, el castellà, com a llengua primera de la majoria de catalans, forma part de la nostra identitat, del nosaltres, del que som i de com som.
Sobre el tema lingüístic, tanmateix, a partir del demencial manifest dels Koiné, tot el que hem viscut és una paranoia autodestructiva que nega la nostra realitat, nega el que som i construeix un univers paral·lel en el que políticament la nació a la que s'apel·la no existeix, i la nació que existeix és negada.
300 anys després de que la llengua catalana fos sistemàticament perseguida, com a expressió d'una realitat nacional amb la que es volia acabar, la llengua catalana perviu i gaudeix de bona salut. 300 anys de persecució, i la llengua catalana no només no s'ha extingit, sinó que forma part del nostre ser medul·lar com a nació.
I, paradoxalment, un sector de l'independentisme, en comptes d'assumir això com el gran valor fundacional que té, que representa, el que fa és negar la màxima i dir que si som independents i el català no és l'única llengua oficial, el català desapareixerà.
El deliri. O sigui, el català no ha desaparegut en 300 anys de persecució. Però el català pot desaparèixer quan deixi de ser perseguit. Excepte que de perseguits passem a perseguidors, i fem amb el castellà el mateix que han fet amb el català. El deliri.
Mireu, fa uns mesos una de les principals associacions per la normalització lingüística em va encarregar, com a expert en tractament de dades, un treball sobre la situació del català, identificant punts forts, febles, amenaces, etc de la situació de la nostra llengua. Amb el meu equip de tractament de dades vam fer el treball. Però les conclusions no els van agradar, i no l'han divulgat ni fet servir. Quines eren les conclusions? Doncs que a Catalunya l'única llengua que guanya parlants i adhesions és el català. Que hem viscut una realitat demogràfica molt complexa, enmig la qual, sense cap mena de dubte, el català era l'única llengua que creixia, que s'expandia. Aquesta realitat estadística xoca amb el discurs oficial d'una part de l'independentisme, el discurs de que el català cada cop està pitjor i que desapareixerà. En les properes setmanes farem públic aquest informe, que trenca absolutament el discurs catastrofista en relació a la llengua catalana.
La nació catalana del 1714 era una. Era una nació bàsicament monolingüe, amb el català com a única llengua. 300 anys de persecució nacional han situat el castellà com a llengua d'imposició. Però també 300 anys de vida de la nació han generat una nova nació, una nova societat. I aquesta nova nació que som té el català i el castellà com a llengües pròpies. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, inclosos els independentistes. Intentar negar això és demencial. No assumir-ho, encara pitjor. Sí, ara som una societat que té, tota ella, dues llengües que combina com a llengües primers o llengües d'ús o llengües assumides com a pròpies: el català i el castellà.
I això és així. I negar-ho és absurd. I combatre-ho, repugnant. Aquests que defensen "català única llengua oficial" neguen la nació. I jo no vull negar la nació. I com a independentista, no crec que negar la nació ens faci avançar.
Català i Castellà són les llengües primeres i d'adhesió de la immensa majoria de la nostra nació. Català i Castellà formen part del que som i de com som.
Català i Castellà són un patrimoni excepcional que la història ens ha "donat" i que valorem i volem preservar.
El castellà no és ni ha estat mai l'enemic del català. Ho ha estat l'estat espanyol.
Els últims posts he reflexionat al voltant de tot el que pot esdevenir al voltant de la sentència. Avui em permeto fer abstracció i situar el primer dels dos elements que considero crítics en relació a les nostres opcions per fer realitat la República Catalana.
Són dos elements crítics que estan assolint la seva màxima pulsió autodestructiva enmig d'aquest context de desorientació que patim. Dos elements crítics del que implica això que ja he denunciat mantra vegades que des del 27S 2015 hem deixat de fer independentisme. Dos qüestions crítiques que no només hem deixat de fer indepedentisme, sinó que podem estar fent anti-independentisme.
CATALÀ/CASTELLÀ/ENTENDRE I ASSUMIR QUI I COM SOM
Mireu, jo sóc un xarnego prototípic. Fill de pare murcià i de mare catalana. Dels 0 als 4 anys em vaig criar a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. Amb 4 anys vaig aterrar al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. I allà em vaig criar fins que vaig anar a viure amb la meva àvia materna al barri de les Corts, quan vaig començar l'institut.
La meva primera llengua és el castellà. De fet, com sempre em recordava la meva àvia materna -catalanoparlant-, fins gairebé els sis anys no sabia fer les "s", o sigui, castellà/andalús tancat.
El meu pare era del PSUC. Els capellans de les parròquies on vaig créixer i començar a assumir sentit militant, eren el que es coneixia com a "curas obreros". Jo no vaig rebre ni una sola classe de català a l'EGB. Jo era un absolut analfabet en una llengua, el català, que coneixia perquè era la llengua de ma mare i de la família de ma mare. Però també vaig créixer enmig d'unes lluites obreres al meu barri, Sant Ildefons, que sempre tenien el que ara en diríem un "frame": UN SOL POBLE.
Vaig prendre consciència del que implicava a la JOBAC. Vaig prendre consciència del que era Catalunya i la reivindicació nacional associada sempre en castellà, sempre en un context d'amics on gairebé tots, excepte jo i un parell més, eren fills, per part de pare i mare, de l'emigració peninsular. Un sol poble.
El concepte un sol poble, des de llavors, ha evolucionat molt. De fet potser ha deixat d'existir. Realment, després de tot el que ha passat i com s'ha gestionat políticament podem dir encara que som "un sol poble"?
Fins ara, des del punt de vista de l'independentisme, sens dubte, sí. Ara no ho tinc tan clar. No tinc cap dubte que és l'unionisme qui ha dinamitat el concepte "un sol poble". Però el més preocupant per a mi, com a militant independentista, és el que em sembla observo, el que em sembla assisteixo estupefacte al que considero negació de la nostra realitat nacional, del nostre ser com a poble, des d'una part de l'independentisme.
El "un sol poble" implicava assumir que aquest poble és una nació en transformació constant. L'un sol poble no implicava ser el poble del 1714, sinó un sol poble assumint tota l'evolució haguda des de llavors. "Un sol poble" implicava assumir-nos com som, amb tots els canvis socials viscuts, amb totes les realitats noves i incorporades. I en aquest un sol poble, el castellà, com a llengua primera de la majoria de catalans, forma part de la nostra identitat, del nosaltres, del que som i de com som.
Sobre el tema lingüístic, tanmateix, a partir del demencial manifest dels Koiné, tot el que hem viscut és una paranoia autodestructiva que nega la nostra realitat, nega el que som i construeix un univers paral·lel en el que políticament la nació a la que s'apel·la no existeix, i la nació que existeix és negada.
300 anys després de que la llengua catalana fos sistemàticament perseguida, com a expressió d'una realitat nacional amb la que es volia acabar, la llengua catalana perviu i gaudeix de bona salut. 300 anys de persecució, i la llengua catalana no només no s'ha extingit, sinó que forma part del nostre ser medul·lar com a nació.
I, paradoxalment, un sector de l'independentisme, en comptes d'assumir això com el gran valor fundacional que té, que representa, el que fa és negar la màxima i dir que si som independents i el català no és l'única llengua oficial, el català desapareixerà.
El deliri. O sigui, el català no ha desaparegut en 300 anys de persecució. Però el català pot desaparèixer quan deixi de ser perseguit. Excepte que de perseguits passem a perseguidors, i fem amb el castellà el mateix que han fet amb el català. El deliri.
Mireu, fa uns mesos una de les principals associacions per la normalització lingüística em va encarregar, com a expert en tractament de dades, un treball sobre la situació del català, identificant punts forts, febles, amenaces, etc de la situació de la nostra llengua. Amb el meu equip de tractament de dades vam fer el treball. Però les conclusions no els van agradar, i no l'han divulgat ni fet servir. Quines eren les conclusions? Doncs que a Catalunya l'única llengua que guanya parlants i adhesions és el català. Que hem viscut una realitat demogràfica molt complexa, enmig la qual, sense cap mena de dubte, el català era l'única llengua que creixia, que s'expandia. Aquesta realitat estadística xoca amb el discurs oficial d'una part de l'independentisme, el discurs de que el català cada cop està pitjor i que desapareixerà. En les properes setmanes farem públic aquest informe, que trenca absolutament el discurs catastrofista en relació a la llengua catalana.
La nació catalana del 1714 era una. Era una nació bàsicament monolingüe, amb el català com a única llengua. 300 anys de persecució nacional han situat el castellà com a llengua d'imposició. Però també 300 anys de vida de la nació han generat una nova nació, una nova societat. I aquesta nova nació que som té el català i el castellà com a llengües pròpies. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, inclosos els independentistes. Intentar negar això és demencial. No assumir-ho, encara pitjor. Sí, ara som una societat que té, tota ella, dues llengües que combina com a llengües primers o llengües d'ús o llengües assumides com a pròpies: el català i el castellà.
I això és així. I negar-ho és absurd. I combatre-ho, repugnant. Aquests que defensen "català única llengua oficial" neguen la nació. I jo no vull negar la nació. I com a independentista, no crec que negar la nació ens faci avançar.
Català i Castellà són les llengües primeres i d'adhesió de la immensa majoria de la nostra nació. Català i Castellà formen part del que som i de com som.
Català i Castellà són un patrimoni excepcional que la història ens ha "donat" i que valorem i volem preservar.
El castellà no és ni ha estat mai l'enemic del català. Ho ha estat l'estat espanyol.
Català i castellà formen part de la nació catalana.
Català i castellà han de ser les llengües oficials de Catalunya.
Negar l'oficialitat al castellà és negar la nació catalana que som. I negar-nos a nosaltres mateixos és fer impossible la República.
Parlo i escric en català como hablo y escribo en castellano. Son mis lenguas. Es lo que nos hace "un sol poble". Estoy escribiendo una novela, y lo estoy haciendo en castellano. Como lo podría hacer en catalán. Son mis lenguas. Son las lenguas de la nación catalana. Asumirlo nos exhibe en lo que somos, un sol poble. Negarlo nos confina a la negación de la nación que somos, para refugiarse en algo que fue y nunca más será.
Miro las huellas tras la que transcurre nuestra vida y ser como pueblo.
Miro los pasos que dejamos y de los que venimos. Los pasos de donde llegamos y los pasos por los que encaminamos nuestro futuro.
Esa calle de San Ildefonso en la que mi amigo Adolfito y yo eramos los únicos chavales que sabíamos hablar catalán. Esa misma calle, hoy, donde los chavales salen revoltosos del colegio Francesc Macià, y todos, todos, te hablan en catalán y en castellano.
Sí, a veces me miro ese chaval que era en esa calle sin asfaltar, y lo que ahora somos. Y sé que solamente seremos en aquello que nos reconoce como somos.
Negar l'oficialitat al castellà és negar la nació catalana que som. I negar-nos a nosaltres mateixos és fer impossible la República.
Parlo i escric en català como hablo y escribo en castellano. Son mis lenguas. Es lo que nos hace "un sol poble". Estoy escribiendo una novela, y lo estoy haciendo en castellano. Como lo podría hacer en catalán. Son mis lenguas. Son las lenguas de la nación catalana. Asumirlo nos exhibe en lo que somos, un sol poble. Negarlo nos confina a la negación de la nación que somos, para refugiarse en algo que fue y nunca más será.
Miro las huellas tras la que transcurre nuestra vida y ser como pueblo.
Miro los pasos que dejamos y de los que venimos. Los pasos de donde llegamos y los pasos por los que encaminamos nuestro futuro.
Esa calle de San Ildefonso en la que mi amigo Adolfito y yo eramos los únicos chavales que sabíamos hablar catalán. Esa misma calle, hoy, donde los chavales salen revoltosos del colegio Francesc Macià, y todos, todos, te hablan en catalán y en castellano.
Sí, a veces me miro ese chaval que era en esa calle sin asfaltar, y lo que ahora somos. Y sé que solamente seremos en aquello que nos reconoce como somos.
Entrades
7 comentaris:
Em sorprèn que el català sigui l'única llengua que creix en parlants. Potser es refereix a la segona llengua que més està creixent.
Per que en termes globals l'increment de població nouvinguda adopten el castellà com primera llengua a tota la província de Barcelona i part de Tarragona.
Per no parlar dels immigrants d'origen llatinoamericà, només cal passejar per baix Llobregat.
Ara bé, que l'ús del castellà tingui un reconeixement d'acord, però equiparà les dues llengües és un error.
A les comarques de Lleida i Girona podem dir que el castellà és manté, però al barcelonès i baix Llobregat el castellà té un ús social per sobre del català. Això no vol dir que cada vegada hi ha més gent que tenint com a 1a. llengua el castellà parlin en català quan el necessitin.
Per altre banda Catalunya mai ha estat un "sol poble", des del s.XIX hi ha classes socials amb interessos enfrontats.
https://twitter.com/Bartu_Demissio/status/1167092842340200450?s=19
Jo crec que d'aquest tema no cal parlar-ne si no es pot exercir el poder polític.
També crec que cada generació farà el que li semblarà en el tema de la llengua. Les llengues són eines i patrimoni, però res més.
Em sembla que deixes de banda que les estructures llingüístiques del català estan desapareixen a marxes forçades per la presència ubiqua de l'espanyol (80% de share, oi?, entre els catalano-parlants.
Però això respon a tres problemes o reptes: passar de cultura rural a post-industrial, pressió de l'espanyol i pressió de l'anglès. Els francesos pateixen, dons imagina't que hi podem fer els catalanets.
Parlar-ne ara només genera enfrontaments estèrils. Jo he fet classes 20 anys, en català a castellanoparlants i no m'he enfadat mai amb ningú per la llengua.
Crec que hi ha una qüestió fonamental: qui és català? Tot espanyol censat a Catalunya és català, ni que es censi per una setmana. Aquesta és la situació real al dia d'avui.
Aquesta qüestió fonamental, que a Espanya no s'obvia pas, aquí sí.
Emprenya bastant veure que la Inés Arrimadas s'arroga la representació democràtica de Catalunya.
El germà de la meva àvia va emigrar a la República Dominicana. Va haver de renunciar a exercir un càrrec polític perquè no va voler canviar la nacionalitat.
Jo crec que és català tot aquell que consideri que Catalunya és la nació a la que pertany i a la que ha de rendir els seus deures de ciutadania, si cal enfront d'altres estats que vulguin menystenir els drets de Catalunya com a nació.
Crec que això no conté cap engruna de supremacisme ni gaire nacionalisme, però impediria que els espanyols de cor (respectables i legítims) i els representants de l'ocupació (gens legítims), s'arroguessin drets que no els corresponen, respectant, això sí, tots els altres drets que no deriven de la ciutadania catalana.
Això en donaria una altra fotografia de la societat.
És el que s'ha fet arreu en situacions ex-colonials.
No hi estic d'acord, Senyor Abad.
El manifest Koiné és una aportació seriosa a tenir en compte pel nou estat català a efecte de la reconstrucció nacional catalana. Objectiu legítim que comparteixo.
Entre els signants del manifest Koiné s'hi troben Salvador Cardús, JL Carod-Rovira, Laura Borràs, Joan F. Mira, Patrícia Gabancho, Vicenç Villatoro, Julià de Jòdar, Irene Rigau ... Aquestes persones tenen criteri i no tenen posicions xenòfobes davant qui té altre origen o llengua.
El castellano no es una lengua impuesta, sino adoptada por los catalanes hace siglos. Es tan simple como la adopción del ingles. Negocios.
La expansión de la industria catalana al resto de la península necesitaba de entendimiento, por lo que progresivamente se utilizaba la lengua de tu cliente. Hoy en día sucede con el inglés, y por eso eso se exige cada vez más cuando se trata de empresas que trabajan fuera de España.
La población catalana continuo con la adopción por lo mismo, mejorar su posición económica. Al final, no es una imposición, es una adopción interesada.
Y hay un concepto a tener muy en cuenta: estudiar y aprender una nueva lengua no es agradable para la mayoría de la población, sumado a que tu interlocutor te entiende hace que la necesidad de los castellano parlantes emigrados se prácticamente nula. El único incentivo es dedicarte al sector público.
Qué pasa con los ingleses/alemanes residentes en mallorca? Prácticamente nadie habla castellano/catalán. No lo necesitan.
No es un desprecio, simplemente es comodidad.
Com va dir en Moreno Cabrera (sembla que de fora les coses es veuen millor que alguns de dins) si el castellà és llengua oficial a una Catalunya independent, haurem begut oli i la mort del català, qüestió només de temps, i no gaire, per allò que va dir del vaixell i la via d'aigua.I com molta gent entenem, abans que això passi, més valdria no tenir llengua oficial i establir uns mínims protocolaris d'atenció a les llengües parlades a CAT. Però d'oficialitzar el castellà, millor (molt millor) que no.
Les llengües estan sotmeses a dues consideracions en relació al seu pes social:
- la demogràfica: evolució de la població lingüística (natalitat, mortalitat, migracions, etc.)
- la social: l'evolució d'una llengua en la seva interacció social: escola, cultura, feina, oci, etc.
Demogràficament el paper del català no el considero. No entro a valorar quina és la taxa de reproducció dels catalanoparlants, la taxa de mortalitat,etc.
Sí entro i he estudiat el desenvolupament social del català, és a dir, com la interacció social, com la societat, com tot el que vivim afecta, impacta, en les qüestions lingüístiques. I en aquest punt les dades són inequívoques. El català té un 39% de catalans per al que és la seva llengua primera, però esdevé, en la interacció social, la llengua pròpia per a un 52% dels catalans i la llengua habitual per a un 57%.
És a dir, el català, en la interacció social, s'expandeix, guanya usuari, és assumida com a llengua pròpia i llengua d'ús habitual.
La nostra societat, el nostre model escolar, etc permeten que d'un 39% (demografia) passem a un 52 o 57% (ús social).
Aquests +13 o +15 punts són creixement del català.
Publica un comentari a l'entrada