Mi calle, mi ciudad, mi vida... i la ciutat i la vida que ens volen arrabassar Colau i els seus pijoprogres

Pues sí, era sobre finals del 1968 que una de les bandes mítiques del rock a Barcelona i a Catalunya, els Lone Star, cantaven MI CALLE

Vivo en un lugar donde no llega la luz

Niños se ven que van descalzos sin salud

Por la estrecha calle algún carro viene y va

y cuando llueve nadie puede caminar

I no, no era el 1968, però potser sí el 1970, i/o el 1971 i/o 1972... que vivia en un lugar on arribava la llum, però que quan plovia ningú no podia caminar. No era una estrecha calle, era ben ampla, i no hi havia carros, però sí cotxes, furgonetes, camions, que la creuaven. Excepte quan plovia. Perquè era un carrer sense asfaltar del barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèl·lit, a Cornellà de Llobregat.

Allà em vaig criar i vaig créixer, en aquell carrer sense asfaltar pel que quan plovia ningú no podia caminar. Estàvem a l’extrem del barri. El carrer sense asfaltar i, a l’altra banda, el que aquells nens que anàvem amunt i avall –mai descalços- li dèiem “la montaña”. Una mena de turó de terra que escalàvem, en un repte permanent, i llavors jugàvem a la plana que tenia al seu capdamunt, o ens tiràvem avall per les aigüeres que a la terra de la “montaña” hi feia la pluja.

Amb el primer ajuntament democràtic, amb Frederic Prieto d’alcalde del PSUC, es va asfaltar el carrer. I on hi havia “la montaña”, es construí una escola.

La historia comienza en Barcelona, más concretamente en el barrio de Ciudad Satélite/San Ildefonso de Cornellá del Llobregat, un enclave habitado en su mayoría por inmigrantes andaluces donde crecieron los traperos.

Sí, la mítica Banda Trapera del Río. Cantaven aquella ciutat satèl·lit, la “ciutat podrida”

"Ciutat podrida

Ens portes la nit i la por,

Ara que ets adormida

Els carrers

Son plens de foc"

I encara més, cantaven “Venid a las cloacas”

"Vivís, en cuatro paredes agobiados del mal olor

De aceite de comida barata que se adhiere al narizón

Soportáis las cuatro paredes, soportáis el mal olor

Soportáis pagar impuestos soportáis la humillación

¡Vivís en la ciudad satélite! La gente a todo confort.

El metro al lado de casa, pero de barro hasta el pantalón.

Creéis que estamos salvados, pero estáis en un rincón

En un rincón de mierda, de control y represión

Venid a las cloacas, estaréis mucho mejor"

Sí, la ciutat satèl·lit, la ciutat podrida, els carrers sense asfaltar, la ciutat dormitori... Quan vaig acabar l’EGB la ciutat podrida als joves gairebé només ens oferia un món d’heroïna sense futur. Els meus pares em van enviar amb la meva àvia a Sants, a fer el BUP a l’institut Emperador Carles, al barri de Sants. Després les coses els hi van anar bé als meus pares, i tots vam acabar vivint a Les Corts. Fins que em vaig independitzar, que vaig fer cap a la Barceloneta. I 10 anys després al Poblenou, on encara i espero que per molts anys, visc.

Jo m’havia format als moviments juvenils de base de l’església més transformadora, a la JOBAC. Més endavant vaig prendre plena consciència política i vaig començar a militar a l’independentisme. I segueixo fent-ho. Militància independentista cívica, cultural, activista, política, sindical... de tot.

Jo era aquell jove que havia crescut a la ciutat satèl·lit, a la ciutat podrida, amb carrers sense asfaltar. Però jo també era aquell jove que havia estudiat dret, la llicenciatura en dret, i més endavant un Diplomat de Postgrau en Administració Pública i un Màster en Dret Públic i Organització Administrativa, que em van obrir les portes a l’urbanisme. A Cornellà havia viscut la transformació de la ciutat trapera a una ciutat digna, dels carrers sense asfaltar a carrers asfaltats, a equipaments públics, a l’ajardinament d’espais, etc. I a Barcelona havia viscut l’extraordinària transformació urbanística de la Barcelona olímpica. I en aquells estudis de postgrau vaig tenir la sort de tenir professors que havien participat, format part de l’equip que havia liderat la transformació olímpica de Barcelona. Professors que no només ens explicaven la teoria en matèria d’urbanisme, sinó que els dissabtes pel matí ens acompanyaven per tots els escenaris d’aquella transformació olímpica que havia viscut i encara vivia la ciutat, i ens l’explicaven, ens explicaven què s’estava fent, com s’estava fent i per què (objectiu final) s’estava fent.

Em sento privilegiat d’haver viscut aquesta època i d’haver tingut aquest professorat extraordinari, que em va despertar la passió per la ciutat i per l’urbanisme.

Però d’aquesta passió per l’urbanisme la cosa mai va passar. La meva feina, en l’àmbit de la planificació estratègica, del tractament de dades, de l’avaluació de polítiques públiques va mantenir la passió per l’urbanisme com quelcom purament personal, gairebé íntim passional. Fins que, un cop ja instal·lat feliçment al Poblenou de sobte aquesta insuperable estafadora que és Ada Colau va guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i va esdevenir alcaldessa.

Des de llavors, per a algú com jo, absolutament enamorat de la meva ciutat, de la ciutat on he acabat vivint, Barcelona, i absolutament apassionat per l’urbanisme, per la millora constant de les nostres ciutats i barris que havia viscut en primera persona amb els Jocs Olímpics, des de llavors, com deia, per a algú com jo es desencadena un autèntic infern, la meva vida es converteix en un autèntic calvari en veure, des de la més absoluta impotència, com Colau i la seva tropa d’indocumentats, ignorants, irresponsables, manipuladors, impulsaven polítiques que només ens portaven a carregar-se la ciutat, a una barcelona cada cop pitjor, al desastre.

La primera gran hòstia, de la que encara no m’he recuperat, fou la Superilla del Poblenou. De la nit al dia, de viure en un barri del que n’estava enamorat, Colau i la seva tropa impulsen un delirant projecte, batejat pels urbanistes com “la major estupidesa urbanística feta a Barcelona”: la Superilla del Poblenou.

No entenia res. De la nit al dia, sense que els veïns n’haguéssim tingut cap informació, ens van imposar una sèrie de demencials actuacions urbanístiques que ningú no entenia i que tothom, des del primer minut, veia que ho empitjorava tot, al barri.

Jo mai m’havia preocupat de les coses “veïnals”, però l’estat de xoc en el que em va sumir veure aquella demència urbanística de la superilla, em va fer implicar, per primer cop a la meva vida, en els moviments veïnals.

Jo, que m’havia criat a la ciutat satèl·lit, en carrers sense asfaltar, no podia entendre de cap manera, em col·lapsava, com quatre merdes pijoprogres havien estat capaços d’impulsar i imposar contra tothom, sense que ningú hi pogués fer res, unes bogeries delirants que no generaven cap element positiu, perquè tot el que generaven eren elements negatius.

Deien que volien reduir la contaminació, via reduir el trànsit de vehicles, però l’únic que aquelles delirants actuacions de la Superilla del Poblenou van generar va ser un increment de la contaminació a tot el barri. Per tallar la circulació de tres o quatre carrers s’havia col·lapsat la circulació en tot el perímetre del barri. I així s’havia passat d’una fluïdesa que no generava cap problema a uns col·lapses perimetrals permanents, que van incrementar la contaminació al conjunt del barri.

El deliri del que havia passat i de les afectacions que havia generat fou tan monumental que tothom al districte i al barri es preguntava per què collons els pijoprogres dels Comuns havien fet aquella barbaritat, que ningú entenia.  Fins que, des de la més absoluta estupefacció, vam veure que tot el que s’havia fet de la Superilla del Poblenou i on s’havia fet era només perquè una molt influent pijoprogre dels Comuns volia treure del davant del seu pis, la circulació d’automòbils, no volia trànsit davant ca seu.

I per això aquesta influent pijoprogre dels Comuns es va moure i va aconseguir que l’Ajuntament fes això de la Superilla del Poblenou on la va fer. Estava eufòrica. Havia aconseguit no tenir trànsit davant ca seu.

L’estupefacció dels veïns, en saber-ho, cada cop era més gran. Estupefacció i indignació, quan vèiem com aquell deliri de la Superilla al Poblenou estava comportant portar a la fallida comerços, l’acomiadament de treballadors i la desertització dels espais.

Els veïns vàrem recollir desenes de milers de signatures contra la Superilla, vam organitzar una consulta veïnal avalada per la majoria de partits polítics del Districte (Junts, ERC, Cs, PP), més d’un 80% dels veïns varen votar en contra de la Superilla, i finalment la majoria de regidors del Districte van votar en contra de la Superilla, demanant explícitament a l’alcaldessa Colau que escoltés els veïns i retirés el “projecte”.

Colau i els seus “pijoprogres” es van fer un fart de riure i enfotre’s-en dels veïns i de les majories democràtiques contra la Superilla. Cap novetat, si ara no han reconegut el resultat de l’única consulta veïnal oficial organitzada per l’Ajuntament de BCN, en la que els veïns vam dir NO al tramvia per la diagonal, la faraona Colau i els seus pijoprogres encara riuen ara de que la majoria de veïns i de regidors penséssim que respectarien l’evident força democràtica que expressàvem, i ens farien cas.

El fracàs de la Superilla era monumental, tots els arquitectes i urbanistes que ens parlaven expressaven la seva estupefacció per l’estupidesa urbanística que era, pel desastre que era.

Però això mai va ser obstacle per a que Colau i els seus pijoprogres seguissin abocant una quantitat indecent de diners a la Superilla. Que si ara pinto una pista d’atletisme a l’asfalt, que si ara faig pinturetes de colors, que si ara poso taules, etc

L’abandó i desertització de la Superilla són total. La crisi en empreses i comerços, gravíssima. L’acomiadament de treballadors, gravíssim. L’increment de la contaminació al barri, gravíssim.

Ara Colau, els seus pijoprogres i els seus socis mesells, com són el PSC i ERC, volen “exportar” el model “d’èxit” de la Superilla del Poblenou a l’Eixample.

D’entrada ja han dit que no volen es faci cap informe previ sobre les implicacions de l’actuació. Es farà perquè ells ho diuen, sense cap estudi, sense cap avaluació, sense cap mesura.

La gravetat del que Colau i les seves pijoprogres com la Janet Sanz volen perpetrar a l’Eixample és gravíssima. Un professor d’arquitectura i d’urbanisme de reconegudíssim prestigi recordava fa poc , des de la seva estupefacció, a alguns d’aquests pijoprogres dels Comuns que ara volen impulsar la “Superilla Barcelona”, carregant-se l’Eixample i el Pla Cerdà, que “Els carrers serveixen per passar i per donar accés”.

En urbanisme, un carrer és un carrer, és com és i té les seves funcions, a l’igual que una plaça és una plaça, amb  les seves característiques i funcions, i un jardí és un jardí, amb les seves característiques i funcions.

La humanitat sencera està compromesa en un objectiu vital, com és la lluita contra el canvi climàtic. Cal reduir la contaminació que generem. Cal fer-ho urgentment. I cal fer-ho de manera compatible amb el progrés i la prosperitat de la nostra civilització i dels nostres països. Aquesta lluita, a més, té un altre principi fonamental: ens vincula a tots, no la podem fer cadascun per la nostra banda. Estem davant un repte en el que o ho fem tots, o tots ens aliniem en les polítiques a seguir, o no té cap sentit el que fem individualment.

I ara mateix, a Barcelona, el més greu que està passant és tenir un Ajuntament, l’Ajuntament Colau, amb els seus pijoprogres dels Comuns i els seus mesells de PSC i d’ERC que s’empara d’una manera immoral, repugnantment immoral, en aquest legítim objectiu que ens ha de vincular a tots de combatre el canvi climàtic, reduint la contaminació, per impulsar polítiques i actuacions urbanístiques sense cap fonament, amb una irresponsabilitat absoluta, que aboca la nostra ciutat a un col·lapse i una destrucció sense precedents en termes urbanístics, socials, econòmics, ciutadans i, a sobre, empitjorant tots els nostres registres mediambientals.

La farsa de l’Ajuntament Colauer, els seus pijoprogres dels Comuns i els seus còmplices mesells de PSC i ERC no té precedents. Si realment estiguessin compromesos de debò en la lluita contra el canvi climàtic, s’haurien abocat a fer polítiques municipals efectives, com per exemple electrificar tota la flota d’autobusos.

En comptes de fer-ho ens han volgut fer creure que la millor opció era destruir la ciutat amb polítiques de transport públic decimonòniques, com és el tramvia. L’obsessió malaltissa de la pijoprograda pel tramvia, ignorant el que vam votar els veïns en l’única consulta ciutadana que s’ha fet a Barcelona, en la que un 80% vam dir no al tramvia per la diagonal, ha portat aquesta secta colauer i els seus mesells, a barrar el pas a la nostra ciutat a les polítiques més avançades arreu del món per combatre el canvi climàtic a les ciutat, a barrar el pas a l’electrificació del transport públic.

El segon gran problema que té la nostra ciutat és que com que ni Colau ni els seus pijoprogres no han treballat mai no saben el que és el moviment diari laboral, no saben el que implica per a les empreses, per al comerç, per al proveïment. No ho saben i, a més a més, no els importa. Ho vam veure i viure al Poblenou. Mentre els veïns estàvem escandalitzats per les empreses, comerços i llocs de treball que la Superilla posava en perill, els pijoprogres dels Comuns se n’enfotien, absolutament insensibles, inhumanament insensibles al patiment d’empresaris i treballadors que veien perillar el seu futur.

Ara volen estendre el model a l’Eixample. Ara volen carregar-se aquesta meravella que és el pla Cerdà, l’eixample de Cerdà, amb actuacions urbanístiques absolutament gilipolles, demencialment gilipolles que es carreguen el principi fonamental de l’urbanisme: els carrers serveixen per passar i per donar accés. I diuen que volen fer dels carrers, jardins. Els carrers de l’Eixample no hi són per cap caprici. Hi són perquè compleixen una funció, la de que tota l’estructura ciutadana, empresarial i comercial de la ciutat, hi pugui passar. Els carrers de l’Eixample donen accés a la vida, donen accés a la ciutat, als veïns, als treballadors, als comerços, als clients, etc etc

Però a Colau i a tota aquesta banda de pijoprogres en Comú que encapçala la Cuqui Janet Sanz tot això de que els carrers serveixen per passar i per donar accés només els provoca riures. Els carrers serveixen per a fer horts urbans, per poder conrear hortalisses amb perspectiva de gènere i per generar espais de trobada i de convivència dels veïns. I mira, si tens una botiga i no t’arriben clients, doncs et fots, ja et donarem un hort urbà perquè hi plantis tomàquets. I si tens una empresa i has de distribuir mercaderies o productes diversos, doncs mira, també et fots, fes-te del sindicat de manters i no toquis els ous (ni els ovaris).

"Hem de fer que el cotxe privat sigui un convidat a l’Eixample", diu Cuqui Janet Sanz, i ensenya fotos molt guais de carrers plens de gent que no trabaja, pasa el rato, que és el model Colau. I llavors et tornen a sortir amb que cal reduir la contaminació. Perquè la contaminació a Barcelona provoca no sé quantes morts prematures. És en aquest moment que Colau i els seus pijoprogres intenten posar cara de transcendència. Llavors els hi dius, com els hi vam dir al Poblenou, que la cosa és que uns veïns estiguin superguais, sense cap cotxe circulant pel seu carrer, i uns altres hagin d’assumir viure en un col·lapse permanent. Colau i els seus pijoprogres convertits en divinitats, que ungeixen als veïns i els hi diuen, a tu et donarem vida, perquè et treurem els cotxes del carrer, i a tu, doncs mira, et fots, perquè posarem tots els cotxes al teu carrer.

Això és el que van fer al Poblenou, i això és el que faran a l’Eixample. Els veïns d’un parell o tres de carrers supercuquis, perquè amb la Superilla pel seu carrer no hi passava cap cotxe ni autobús, ni furgoneta. I els veïns de la resta de carrers del barri, doncs a viure permanentment col·lapsats i enfumats, perquè tots els cotxes, autobusos i furgonetes han de passar, a la força, pel seu carrer.

Així, a l’Eixample, la gran transformació urbanística serà que Colau i els seus pijoprogres condemnaran a uns veïns a un infern de trànsit, col·lapse circulatori, perquè uns altres s’ho passin molt xuli amb els espais guanyats als malvats treballadors, comerciants, distribuïdors, autobusos, etc.

M’ha vingut al cap un d’aquells dissabtes que el professor d’urbanisme del Màster ens portava a passejar per la ciutat, ens explicava la història dels espais, i la seva transformació. Sí, especialment el dissabte que ens va portar per l’encara acabant-se Vila Olímpica i front marítim. Com s’havia soterrat la via del tren i s’havia guanyat un espai excepcional per a la ciutat. Com s’havien plantejat les rondes, per facilitar la comunicació i mobilitat per tota la ciutat i la seva àrea metropolitana. Com s’havien recuperat les platges, tot el front marítim. Com, ja llavors, es començava a preservar el patrimoni industrial del Poblenou per a nous usos.

La transformació de la ciutat va ser espectacular. Vam tenir la sort que a l’Ajuntament, llavors, hi havia un equip d’arquitectes i urbanistes excepcionals, que van esdevenir referència internacional. Tot el món prenia com exemple modèlic l’urbanisme d’aquella Barcelona.

Però, quines coses, tot el món estava equivocat. La Janet no pot evitar fer un gest de reprovació, gairebé d’irritació, quan pensa en tot el que es va fer llavors, des d’una perspectiva tan equivocada que cal revertir-la urgentment.

El periodista que l’acompanya, passejant pel parc del litoral, veu com la Janet apreta amb força els punys i mou incessantment el cap de dreta a esquerra, negant, desaprovant, tot el que veu. Finalment la Janet esclata, es queda mirant al periodista i comença a gesticular amb els braços oberts, assenyalant tot el que veuen els seus ulls, i li diu “venir a passejar per aquí, veure tot el que es va fer el 92, tot aquest desastre, em dona força per impulsar la transformació que estem liderant a Barcelona”. 

El periodista se la queda mirant i li pregunta a quin desastre urbanístic del 92 fa referència. “De debò no ho veus”, li pregunta una Janet cada cop més irritada, però que creu ha portat al periodista al seu discurs “Mai s’hauria d’haver fet la ronda litoral, mai s’hauria d’haver fet aquest espai per als cotxes. Sense la ronda no podrien entrar ni sortir mercaderies del port, i ens estalviaríem aquest capitalisme que ens contamina. Tampoc s’hauria d’haver soterrat la via del tren. S’hauria pogut aprofitar per fer una línia paral·lela de tramvia. I em sembla indecent tot aquest intent de blanquejar els cotxes d’aquest parc del litoral damunt la ronda. La gent ve a passejar per aquí, s’asseu a l’ombra dels arbres i no és conscient que per sota seu estan passant cotxes, furgonetes, camions que monopolitzen i contaminen l’espai, i ens maten els nostres fills, i pares, i a nosaltres. No puc evitar aquesta sensació de ràbia i tristesa pel que es va fer el 92. Si hi haguéssim estat nosaltres per aquí no circularia cap cotxe, i la via del tren estaria a la vista de tots, amb un tramvia al costat. I tot això que veus, tot aquest arbrat estúpid, serien horts urbans, per fer una ciutat sostenible i autosuficient”

El periodista que acompanya la Janet li diu que sense la transformació olímpica de Barcelona mai hi hauria hagut aquesta projecció internacional que ha generat fluxes turístics que representen al voltant del 15% del PIB de la ciutat, ni s’hauria pogut impulsar el 22@, que ha situat la ciutat entre les ciutats líders en tecnologia i emprenedoria, i potser encara el front marítim seria barraquisme.

Llavors la Janet li ha dit que prou, l’ha tallat. Semblava que marxava, que girava l’esquena al periodista, d’enfadada que estava. Però s’ha aturat i ha tornat cap al periodista, que seguia immòbil, sense entendre res, que s’havia quedat amb la paraula a la boca. 

La Janet, visiblement enfadada, l’ha assenyalat amb el dit, mentre cridava “El urbanismo no necesita recetas antiguas!!! Segur que ets molt amiguet de l’Acebillo i tota aquesta colla de creguts amics dels cotxes! Doncs si vols ja ho pots publicar demà al teu diari, són tots uns antics. I ja n’hi ha prou! Estem compromeses amb la jefa a revertir-ho tot! Estem liderant un nou urbanisme a Barcelona. A l’Eixample no quedarà res d’aquest carcamal del Cerdà, i a la resta de la ciutat no quedarà res de la Barcelona olímpica. Volem una Barcelona on la gent no s’hagi de moure del seu carrer. Que tothom tingui un hortet. Volem fer fora totes les empreses capitalistes. Si tens un hortet no et cal treballar, perquè ja tens assegurat el menjar. Portarem ramats d’ovelles als barris, perquè tothom pugui fer llana i fer-se la seva roba. El procés de naturalització de la ciutat no el podran aturar. Ara estem amb la recollida porta a porta de les escombraries, però l’objectiu és que totes les veïnes aprofitin això que ara diem són escombraries per abonar els seus horts i l’arbrat del carrer, així no caldrà recollir res i serem natura viva. Viurem al nostre carrer, amb el nostre hortet, amb les nostres ovelles, i no n’haurem de sortir per a res.”

Quan el periodista pensava la Janet havia acabat el seu discurs, s’ha trobat amb la sorpresa que, no, que seguia: “El nostre ajuntament liderarà el que serà una de les grans revolucions del nostre temps: la revolució antifamiliar. Ja n’hi ha prou de dependències laborals i familiars. Cadascú a casa seva, amb el seu hortet i amb els seus veïns. La família és una imposició heteropatriarcal, de la mateixa manera que treballar és una imposició capitalista. I nacionalitzarem la llum, perquè no ens en caldrà. Quan es faci fosc després de treballar a l’hort, els veïns ens aplegarem en espais de convivència i relació. La ciutat inclusiva que promou l’urbanisme de gènere, fomenta el teixit social a través de la creació d’espais de trobada i convivència. Queda clar?”

L'endemà el periodista va publicar una crònica relativament amable.

Però a través d’uns contactes he sabut això que havia passat i que us he explicat. I és quan m’ha vingut la memòria de la meva infantesa en un carrer sense asfaltar.

De fet mirava aquell carrer on havia crescut mentre esperava baixés mon germà, que ha seguit vivint en aquella casa i en aquell carrer. Mentre passegem direcció al centre de Cornellà, veig la nova ciutat que ha emergit. Neta, polida, amb espai per a tots els veïns, per a la indústria, el comerç, les empreses. I li ho comento al meu germà, que Cornellà, ara mateix, ha passat de ser la ciutat podrida de la meva infantesa i joventut, a una ciutat neta, ordenada, amable pels veïns que dóna mil voltes a la ciutat bruta, caòtica, i hostil als veïns de la Barcelona Colau.

Quins pebrots, tots aquests pijoprogres dels Comuns fent la vida impossible als veïns i tornant els carrers i la ciutat a aquella precarietat en la que alguns vam créixer.  Els que vam viure en carrers sense asfaltar ara som els que podem denunciar amb més força tots aquests pijoprogres dels Comuns que ens volen tornar a una misèria que amb molt d’esforç i treball havíem superat.