L’article de Xavier Roig com a síntesi del potencial devastador per a l’independentisme dels efectes que s'estan generant des de la frustració

La no publicació fa uns dies de l’ARA d’un article de Xavier Roig, ha estat un fet àmpliament denunciat i difós, que ha generat un ambient d’una toxicitat molt inquietant.

 Després de llegir l’article la impressió que en vaig treure és que era un exemple perfecte de l’element comú de les molt diverses maneres com s’està expressant la frustració indepe amb tot el que està passant des de l’1-O: ignora i nega la realitat de la societat que som, de la nació que som

 Parla de la “institucionalització del bilingüisme” i de que el bilingüisme és un parany per al català, que serà menjat pel castellà.

No, no hi ha cap “institucionalització” del bilingüisme. L’únic que hi ha és la realitat d’un país bilingüe. Ens agradi o no, la realitat de la nostra societat, de la nostra nació, de com som és la realitat d’un país bilingüe. No s’ha institucionalitzat res. Hi ha una realitat.

Sí, des del 1714 el nostre país ha patit una sistemàtica persecució de les nostres llibertats i de la nostra llengua, del català. És contra això que ens aixequem i lluitem, per la nostra llibertat i per un estat a favor del català i no en contra del català, com és l’estat espanyol. Però la història també són tots aquests milions de vides, compromisos, il·lusions, que ha acollit Catalunya durant el s.XX i el s.XXI. Som el país que som per tot el que hem viscut i vivim. No som el país que érem. Segurament tampoc el que serem. Però no hi ha futur si ens neguem com som, la nostra realitat. I aquesta realitat és la d’un país on el català és una llengua viva que conviu amb el castellà.

Diu Xavier Roig que el castellà no està present a Catalunya des de fa segles, i això és cert. Però això no justifica en cap cas que hàgim d’ignorar la realitat de la societat i la nació que som. I ara mateix el castellà és la llengua inicial del 52,7% de catalans, mentre que el català és la llengua inicial del 31,5%.

Que cal protegir el català? Sens dubte, però no ho podem fer d’esquenes a la societat que som, a com som. El bilingüisme forma part de la nostra realitat. I la majoria de la població això ho assumeix i vol:

•   un 75,5% de la població catalana vol que el català esdevingui la seva llengua d’ús habitual.
•    un 60%, vol que català i castellà siguin, totes dues, les seves llengües d’ús.

Sí, la immensa majoria de la nostra societat es mostra satisfeta per formar part d’una societat bilingüe. Només un 12,5% de la nostra societat vol que el català sigui la seva única llengua d’ús habitual. I només un 8,7% que només ho sigui el castellà.

Aquesta és la realitat. Sobre aquesta realitat és que cal treballar, i fer-ho integradorament i protegint la llengua que més ho necessita, el català, però no contra el castellà.

Perquè no és cert, com afirma Xavier Roig que “el bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra”: a Catalunya el català és l’única llengua que creix en usuaris habituals i que la fan seva, com a llengua de referència, fins al punt que es passa del 31,5% que té el català com a llengua inicial al 43,7% que la té com a llengua habitual (36,3% + 7,4 compartint ús amb el castellà), mentre que el castellà passa del 52,7% al 46,6%.

No, no vull que el meu país i les seves polítiques, que el nou país que volem ser, s’edifiqui sobre la negació de la nostra realitat com a societat, del que som i de com som, en cap àmbit, però en especial en temes tan sensibles i nuclears com la llengua, i menys encara en intents de vincular processos migratoris, orígens, i actituds negatives davant el català, com quan Xavier Roig diu: “el bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer”. Doncs la realitat és que tota la població que passa per les nostres escoles aprèn el català: el 94,4% de la població jove (15 a 19 anys) entenen i poden parlar, llegir i escriure el català. I aquesta és la principal garantia de futur per al català, la nostra escola, i aquest assegurament del coneixement de la llengua, sense el qual no hi pot haver ús.

Em sap molt greu que escampi l’ombra del dubte sobre la immigració en relació a una distància o desinterès envers el català. La generació que va arribar a Catalunya als anys 60-70, procedents de la resta de l’estat, no van tenir cap oportunitat d’una escola en català ni d’una societat en la que el català hi fos present. Però els seus fills ja sí. Amb l’onada migratòria del s.XXI, molt recent, llatinoamericana, però també asiàtica, magrebina, africana, de l’Europa de l’Est... la població adulta tampoc ha passat per l’escola, i no hem tingut prou força per facilitar-los un gradual coneixement del català. Però sí els seus fills. Per això aquest 94,4% de plena competència entre la població jove.

És injust aquest deixar-ho anar vinculant immigració i escaquejament lingüístic. I és desconèixer el nostre país, com eren i van ser les coses i com són. La població migrant d’aquesta onada del s.XXI s’ha tornat a concentrar majoritàriament a ciutats i barris on ja es va concentrar la immigració dels 60-70, en entorns amb molt poca presència del català entre la població adulta. Socialment aquesta situació ara com ara només s’està podent revertir amb el paper clau que té l’escola i la formació dels joves, dels fills d’aquesta segona gran onada migratòria. No és un procés d’un dia per l’altre, requereix temps. La voluntat hi és, com clarament evidencia aquest 75,5% de la població que vol que el català sigui també una llengua seva d’ús.

Tenim un país en el que el castellà és la llengua inicial de la majoria de la població, i on català i castellà són llengües oficials, i el que proclama Roig és negar la nostra realitat, com a societat, com a nació, en relació a les nostres llengües, i obrir un conflicte divisiu d’abast impredible amb la seva proposta de “retirar” al castellà, promovent “el monolingüisme català oficial”. 

Segons Roig amb aquesta mesura “ l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors”. Un altre cop ignora o nega la nostra realitat. El català ja gaudeix de discriminació positiva, de protecció... fins on l’estat espanyol permet, que no és on nosaltres voldríem ser. Per això volem la independència, perquè no és un problema del castellà, sinó de l’estat espanyol. No és un problema de pors, sinó d’intel·ligència i d’una visió integradora de la nostra societat i la nostra realitat, no excloent.

Suposo que ell mateix veu ho està portant massa lluny i llavors intenta aclarir que aquest monolingüisme no equivaldria a oprimir l’espanyol. Però la realitat és que tot el que és retirar i limitar drets dels que gaudeix la nostra societat té aquesta perillosa dimensió.

I així és com arribem a una de les afirmacions més terribles de l’article: “Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? És clar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments.”

 Aquesta frase, aquesta exaltació del conflicte i de la divisió social, no és res més que una “entranyable” victòria pòstuma de C’s, ara que està a punt de desaparèixer.

C’s es van crear amb l’únic objectiu de fomentar la confrontació i divisió civil com a estratègia per aturar l’independentisme... i ves per on, ara són alguns que diuen predicar des de l’independentisme que reivindiquen la confrontació i la divisió civil com a estratègia, que recullen el relleu a aquests ciutadans en extinció política.

I per si no n’hi hagués prou amb la confrontació i la divisió social, també “Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions”

Ser desagradables com a estratègia. I sense contemplacions. Aquesta és la recepta, sembla ser.

I llavors, amb un parell de referències més a la immigració és com Roig, i els que l’aplaudeixen, poden dinamitar un dels pilars estructurals de la majoria social i política per la independència, que podem resumir en actuar d’acord al “un sòl poble” candelià.

Del “un sòl poble” a l’estratègia de ser desagradables, els enfrontaments i la confrontació i divisió social... No hi ha manera més “intel·ligent” de fer avançar i enfortir l’independentisme en una societat tan diversa com la nostra.

Cal ser conscients de la nostra realitat social, com a societat, com a nació. Paco Candel ho era, sabia com havia evolucionat la nostra societat, i sabia que l’estratègia del “un sòl poble” era determinant, necessària, per a qualsevol futur col·lectiu d’aquest país nostre en el que només el 63% ha nascut a Catalunya, i en el que, d’aquest 63% nascut a Catalunya, només un 23,9% tenen els 4 avis nascuts a Catalunya, mentre que el 39,3% no en tenen cap.

És molt irresponsable, si sabem com és el nostre país, la nostra societat, voler dinamitar l’estratègia integradora del un sòl poble, per convertir la llengua en escenari de confrontació social. 

I a sobre fer aquest totum revolutum de llengua i immigració... se m'escapa, no puc entendre-ho. Un escenari així condemnaria inevitablement l’independentisme a la seva minorització i a una amarga testimonialització política i social de la que ens costaria dècades sortir-ne.

Som el país que som i les coses són com són. Som una societat i una nació amb orígens diversos, i identitats i llengües compartides, i que la immensa majoria vol seguir compartint i fa seves. I sí, les coses han anat així i som així. I negar aquesta realitat és el pitjor que pot fer l’independentisme. La independència, la República Catalana, el nou estat català s’ha d’edificar millorant i estenent els drets que ara tenim, no limitant-los a ningú. S’ha d’estar molt pillat per fer crides a la divisió social i al monolingüisme oficial del català.

I jo a un unionista el podré menystenir, àdhuc insultar, o el que sigui, però en cap cas negar-li la catalanitat. El conflicte amb l’únionisme està en les seves propostes, polítiques, en negar la democràcia, en la seva repressió, etc. mai en una divisió social identitària perquè des de l’independentisme ens hi referim com a no-catalans. Són catalans. Perquè com a qualsevol poble, i procés d’emancipació, hi ha de tot.

I acabo: una de les més recordades manifestacions d’allò del “un sòl poble” era la que s’expressava amb el “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Fou una expressió pensada en aquell moment tan complicat, sense cap estructura de govern, ni de país, en plena dictadura. Una expressió adreçada a aquells més de dos milions de persones procedents de la resta de l’estat que havien arribat a Catalunya els anys 60 i 70. Era una manera de promoure i facilitar la seva integració, d’ajudar-los a sentir-se part del nou país del que ja formaven part. Són expressions del país que jo vull i pel que porto lluitant tota la meva vida. El moment és complicat, molt. Amb tot el que ha passat després de l’1-O és molt difícil no sentir-se frustrat. Però si volem fer realitat la independència, el nou país, en cap cas ens podem deixar arrossegar per l’antipolítica que nega la realitat de la nació que som i posa proa a forats negres com els de la divisió social.