L’ús de la bici a Barcelona no creix. Les dades de l’absolut fracàs de les polítiques d’imposició sectària, irracional i contraproduent de l’Ajuntament Colau en relació a la bicicleta

 En aquest article d’avui analitzarem unes dades absolutament contundents sobre el fracàs de l’estratègia Colau per imposar l’ús de la bici des de polítiques sectàries i irracionals i des de la confrontació veïnal.

Com ha gestionat Colau i la seva secta municipal l’estratègia per impulsar l’ús de la bici a Barcelona és l’evidència d’un dels fracassos més espectaculars en l’àmbit de les polítiques públiques.

Abans d’entrar en matèria deixar molt clar que estic totalment a favor d’impulsar l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport personal a Barcelona, i de fer-ho garantint als seus usuaris una circulació segura, amb carrils segregats.

Sí, cal promoure l’ús de la bici, i cal fer-ho sempre garantint la seguretat dels seus usuaris.

Però això es podia fer amb polítiques absolutament sectàries i irracionals, com les que ha fet l’Ajuntament Colau, o amb polítiques racionals, estratègicament pensades, dissenyades i executades en el temps i en l’espai.

I, sobretot, es podia fer sense instal·lar-se en la confrontació veïnal com a estratègia, amb imposició, caciquisme, menyspreu i fer la vida impossible als veïns que no circulen en bici.

Les dades que ara explicaré són l’evidència d’un fracàs absolut d’aquesta estratègia sectària del colauisme.

Doncs no, per més que la propaganda Colau no deixi de dir el contrari, l’ús de la bici a Barcelona no creix. L’Ajuntament no para de repetir que l’ús de la bici és imparable, i que això és el que requereix de totes les mesures que estan prenent i prendran.

Però això és fals.

L’ús de la bici a Barcelona va experimentar un gran salt amb la instal·lació del bicing, i un segon salt amb l’obertura de carrils segregats per a la bici que garantien la seva seguretat i que permetien creuar la ciutat en tots els sentits.

L’any 2016, el primer de mandat sencer com a alcaldessa de la sra. Ada Colau a Barcelona, segons dades del mateix Ajuntament, hi havia 148.648 usuaris diaris de la bicicleta com a mitjà de transport. Això representava un 2,4% de la mobilitat diària.

Aquell 2016 la xarxa de carrils bici a Barcelona tenia 116 quilòmetres.

Les últimes dades disponibles d’ús de la bicicleta a Barcelona són del 2020, però atès que fou un any marcat per l’excepcionalitat de la pandèmia, per tractar les últimes dades disponibles faré servir també les del 2019.

El 2020 els usuaris diaris de bicicleta a Barcelona eren 138.162, el que representava un 3,1% de la mobilitat total.

El 2019 els usuaris diaris de bicicleta a Barcelona per als seus desplaçaments eren 167.213, xifra que situava en un 2,3% dels desplaaments els efectuats amb bici.

Aquest últim any, el 2.020, el nombre de quilòmetres segregats de carril bici a Barcelona ha arribat als 240 quilòmetres.

És a dir, sota el mandat Colau s’ha més que duplicat el nombre de quilòmetres de carrils bici a Barcelona, que han crescut un 106,9% en aquest període. Però en aquest mateix període, malgrat això, malgrat haver duplicat els quilòmetres de carril bici, el nombre d’usuaris de bici a la ciutat només ha crescut un 12,4%.

En termes d’ús de la bici sobre el total de transport diari les dades tampoc no són millors. El 2016 la mobilitat diària en bici a Barcelona representava el 2,4% del total i el 2019 el 2,3%, és a dir, que encara havia baixat una mica. El 2020, durant la pandèmia, els usuaris de bici arriben a ser el 3,1% del total, però, com deia, és un efecte de les polítiques de control de pandèmia i de restriccions de mobilitat.

Què hi ha al darrere d’aquestes dades?

Al meu entendre l’evidència d’un fracàs absolut en promoure i impulsar la bici com a mitjà de transport diari. En la base d’aquest fracàs hi situo haver volgut impulsar el seu ús des de la confrontació i tensió amb la resta de mitjans de transport, des del conflicte veïnal, des de la supèrbia i la superioritat moral, des de pensar que l’ús de la bici creixeria fent la vida impossible a la resta de veïns, als veïns que no la fan servir.

La imposició de la bicicleta s’ha fet, a més, sense cap criteri racional, s’ha fet d’una manera salvatge, sense importar les múltiples afectacions que les mesures pro-bici generaven, sense atendre a cap proporcionalitat entre mesures, impacte i usuaris beneficiats i perjudicats.

Com he dit abans, cal promoure la bici i cal assegurar-ne la seva seguretat vial, a través de xarxes completes de carrils bici segregades del trànsit que permetin circular per la ciutat en tots els sentits, de mar a muntanya i de Llobregat a Besòs.

Però això s’ha executat amb un sectarisme atroç, que no ha modulat ni usos ni afectacions.

No té cap sentit que tots els carrers Llobregat/Besòs de l’Eixample, des de la Gran Via fins la Diagonal, hagin de tenir carrils bici segregats. Això no s’ha fet per afavorir la bicicleta, sinó per perjudicar la resta de veïns, amb l’únic objectiu que el decantament cap a la bici es produís per saturació de fer la vida impossible a la resta de veïns, als veïns que no van amb bici.

Però les dades de no increment d’ús de la bici en el transport diari són l’evidència d’aquest fracàs de les polítiques sectàries.

Preservant, com dic, que cal una completa xarxa de carrils bici segregats i segurs per creuar tota la ciutat, això no vol dir que totes les vies n’hagin de tenir, ni totes al mateix temps.

El nombre de quilòmetres de carril bici ha passat de 116 km a 240 km, però el nombre d’usuaris diaris de la bicicleta només ha passat de 148.648 a 167.213.

Resultat d’aquesta monumental desproporció? La infrautilització de moltíssims carrils bici. Són molts els carrils bici i molts quilòmetres els que tenen un ús pràcticament testimonial, ocasional, mentre que has multiplicat les afectacions a la majoria de veïns.

Es podria haver combinat la segregació de carrils en carrers que garantissin la connectivitat segura en tots els sentits de la ciutat amb dispositius, en altres carrers, més flexibles, que permetessin la mobilitat en bicicleta i també amb vehicle privat, en condicions de seguretat i respectes mutus.

Posem el cas que tenim 5 carrers paral·lels tots cinc amb carril bici segregat. No calia. Es podia haver fet carril bici segregat en 3 i en 2 un carril bici d’ús flexible no exclusiu. Això hauria afavorit a tots els veïns i no hauria perjudicat com les mesures sectàries dels colauers han provocat, a la immensa majoria de veïns i la seva mobilitat, per a res, per a un no ús.

No, la barbaritat irracional de les polítiques sectàries de Colau i la seva secta no han incrementat el nombre d’usuaris de bicicleta a Barcelona. Entre d’altres coses també perquè tot i omplir-se la boca de discursets de mobilitat sostenible, el cert és que al darrere de les seves polítiques l’únic que hi ha és la voluntat de fer polítiques que facin la vida impossible a la majoria de veïns, a tots els que no fan el que ells diuen que s’ha de fer.

Tots aquests quilòmetres de carril bici ja es va veure ràpidament no eren per incrementar l’ús de la bici, sinó per fer la vida impossible als que en la seva mobilitat diària fan servir el cotxe o la moto.

No, en cap cas la mobilitat sostenible és l’objectiu. Si ho hagués estat fa molts anys que s’hauria implementat una xarxa de bus elèctric per tota la ciutat que sí hagués fet un salt espectacular de sostenibilitat i permès millorar la connectivitat de transport públic per tota la ciutat i la seva àrea metropolitana. Però no, això no s’ha fet perquè la sostenibilitat només és un discurs. Els busos elèctrics no haurien perjudicat la resta de mitjans de transport, com sí que farà el tramvia. Per això no s’ha volgut electrificar la flota. I per això, en contra del que vam votar els veïns, es farà una inversió demencial en un sistema de transport obsolet que no permetrà tenir els primers resultats fins d’aquí 8 anys.

Però el tramvia perjudica la majoria de la gent, de manera que no hi ha dubte: tramvia. Que fins d’aquí 8 anys no estarà connectat i la xarxa bus elèctric en un anys ho estaria tot? Això no importa, l’únic que importa és generar afectacions als que es mouen en cotxe, en moto, en furgoneta...

A més a més, col·lapsant la Diagonal durant 8 anys es desvia la mobilitat cap a l’Eixample, i allà les brillants estrategues municipals de la secta colauer ja han previst convertir tots els carrers en trampes, amb això de la Superilla. L’objectiu està molt clar: fer la vida impossible. Si es fa la vida impossible a la gent, deixaran de ser com són i de fer el que fan.

La reforma de la Via Laietana és la tercera pota: cal tallar la comunicació mar muntanya. Si la ciutat perd aquesta única connexió mar muntanya que té, la secta Colau s’assegura el col·lapse de la ciutat. No importa la ruina del comerç, de la restauració. No importa fer la vida impossible a milers i milers de treballadors i empreses. No importa buidar la ciutat. El que importa és fer la vida impossible al màxim nombre de persones, perquè així deixaran d’anar en cotxe, en moto o en furgoneta, i aniran en bici, que és el que es vol promoure.

El problema és que les dades evidencien que despres d’aquests dos mandats Colau, de polítiques sectàries únicament orientades a fer la vida impossible als veïns, l’ús de la bicicleta no ha crescut gaire. En nombre absolut 19.000 usuaris més. En termes de % sobre total mobilitat, ha retrocedit, del 2,4% al 2,3%.

Però la irracionalitat de les polítiques de la secta Colauer no té límits. Amb aquests més de 120 quilòmetres de carrils bicis segregats, que no han tingut cap impacte en l’increment de l’ús de la bici, no en tenen prou, i seguiran construint quilòmetres i quilòmetres de carrils bici, amb un preu el quilòmetre que va dels 200.000 als 500.000€. I simultàniament no deixaran d’intentar fer la vida impossible a la resta de veïns, als que tracten com a enemics. Només així s’entén la persecució salvatge de l’Ajuntament Colau a les motos a la nostra ciutat.

Les motos són una autèntica benedicció per a la nostra ciutat. Qualsevol ciutat faria el que fos per tenir una mobilitat en moto com la que té BCN, massiva, eficaç, molt sostenible... patrimoni de la ciutat i la seva història. Qualsevol ciutat i qualsevol ajuntament, excepte per a Colau i la seva secta, per als que les motos són una mena d’enemic públic número 1 al que cal combatre sense descans.

Mentre han destinat més de 120 quilòmetres a carrils bici, no han deixat de treure aparcaments a les motos, espais en els que no molestaven absolutament a ningú. En comptes de fomentar-ne l’electrificació, la secta Colauer l’únic que fa és intentar fer la vida impossible als motoristes, deixant-los sense aparcament.

El 2016 la mobilitat diària a Barcelona 448.360 persones la feien en moto. El 2019 són 448.159. La moto és patrimoni de Barcelona, de la seva història, cultura i gent. Però per a Colau i la seva secta són una mena de Satanàs als que cal negar-los-hi tot, fer-los-hi la vida impossible. I en l’eliminació massiva de places de pàrking de motos la secta colauer ha trobat el que gairebé és per a ells i elles el que dona sentit a les seves vides.