Segona anàlisi del BOP del CEO: la independència, la nació, la societat i l’independentisme. Les dades clau!

Com vaig avançar en l’anterior article analitzant la 3a onada del BOP del CEO, que vaig dedicar quasi exclusivament a les projeccions electorals, volia estendre l’anàlisi a altres elements del BOP que m’han semblat de gran interès, extraordinàriament valuosos per a ajudar-nos a entendre la nostra societat, la nostra nació, el suport a la independència i el paper que hi pot tenir en tot això l’independentisme.

Voler o no voler la independència i votar o no votar contra la independència

En aquest BOP el CEO planteja una qüestió transcendent en la nostra estratègia per fer la independència: voler o no voler la independència i votar o no votar contra la independència.

La reflexió a la que ens porta l’anàlisi d’aquestes dades és valuiosíssima, de gran transcendència, en relació al que som, al que volem i al que hem de tenir clar per, tal com som, i el que volem, què hem de tenir sempre en compte si hi volem arribar.

El BOP del CEO planteja una primera qüestió:

•           VOL que Catalunya esdevingui un estat independent?

La resposta és molt concloent: un 51,9% No ho VOL i un 40,8% Sí ho VOL. Segons això més de la meitat dels catalans, preguntats sobre si volen la independència, diuen que no la volen, amb 11 punts de distància en relació als que sí la volen.

Però també planteja una altra qüestió:

•          Si  hi hagués un referèndum sobre la independència, vostè votaria a favor (Sí) de la independència o en contra (No) de la independència?

I els resultats no tenen res a veure. Si el referèndum fos unilateral un 39,7% votarien a favor de la independència, un 26,1% en contra i un 20,4% no aniria a votar

Si el referèndum fos acordat un 42,1% votarien, Sí, és a dir, a favor de la independència, i un 31,1% votarien NO, o sigui, en contra. Un 10,8% no aniria a votar i un 9% votaria en blanc.

I aquesta és la clau del nostre procés: per a molts dels nostres conciutadans una cosa és no voler la independència i una altra cosa és votar en contra de la independència.

Fixem-nos que el 40,8% de Sí en la primera pregunta, la de voler o no voler la independència, és pràcticament idèntic al 42,1% que votaria Sí a la independència en cas de referèndum acordat.

En canvi el 51,9% que no volen la independència no té res a veure amb el 31,1% que en cas d’un referèndum acordat votarien No a la independència.

Els que volen la independència coincideixen pràcticament al mil·límetre amb els que votarien Sí a la independència.

Però en canvi els que votarien No a la independència són 20 punts menys que els mateixos enquestats que es manifesten explícitament com que no volen la independència.

Està molt clar: una cosa és no voler la independència i una altra cosa és votar en contra de la independència.

Des d’un punt de vista d’estratègia independentista aquestes dades ens fan evident que qualsevol estratègia independentista, si vol ser majoritària, necessita actuar en dos camps:

•         Per una banda en fer créixer els que VOLEN la independència. Ara mateix els que no la volen són majoria, són 11 punts més que els qui la volen. Qualsevol estratègia independentista passa per arribar a més gent, per fer créixer el nombre dels que Sí volen la independència i disminuir els qui no la volen, fins que també en aquesta qüestió, sobre el voler o no voler, el Sí sigui clarament majoritari, que ara no ho és.

•  Per una altra banda qualsevol estratègia independentista ha de tenir clar que el Sí a la independència en un possible referèndum només serà majoritari si, com ara reflecteix el BOP del CEO, una part molt significativa dels qui no voldrien la independència es mantenen en aquesta posició de no votar-hi en contra.

 Si aquests 20 punts de catalans que diuen no voler la independència, però que no votarien en contra de la independència, per mil motius, de repent comencessin a tenir por de la independència, en comptes de respectar-la com fins ara, i per tant votessin en contra, el No a la independència seria majoritari.

Així les coses, perquè el Sí a la independència segueixi sent, davant un referèndum, l’opció que més vots tindria, i perquè pugui créixer entre els qui no votarien en contra de la independència, malgrat no voler-la, el que cal és ser molt i molt conscients del país que som, de la societat que som i de la nació que es configura a partir d’aquest com som.

L’independentisme ha passat en 10 anys de ser minoritari, gairebé residual, a ser majoritari políticament per haver fet les coses bé, per haver-se mantingut fidel a uns principis que han estat clau perquè en una societat complexa com la nostra, que es configura encara més complexament des del punt de vista nacional, siguin majoria els que votarien a favor de la independència, gràcies a que una part molt important de la nostra societat, per tant membres de la nostra nació, no la voldrien, però no volen oposar-s’hi.

Aquests principis, aquests valors amb els que l’independentisme ha sabut treballar, proposar la independència com una oportunitat per a tots, en la que tothom hi té cabuda, que no exclourà ningú i que implicarà més i millors oportunitats per a tots... són la clau, per a  mi, de tot plegat. 

Una clau que podríem resumir en la dimensió integradora de país del “un sol poble”.

La nostra societat es configura a partir d’un enorme sentiment d’identitat nacional compartida, que s’ha sabut gestionar i integrar prou bé com perquè la nació que som respecti els sentiments associats a la nostra diversitat d’orígens. I en aquest punt és on hi ha la clau d’aquests 20 punts de diferència entre els que no volen la independència però no pensen oposar-s’hi, no volen votar-hi en contra.

Fixem-nos-hi: un 74% dels catalans tenen, amb major o menor intensitat, un sentiment d’identitat compartida català/espanyol. La majoria de la nostra societat es manifesta sentir-se tan catalans com espanyols (el 43,7%), seguits del 24,4% que es posicionen com a més catalans que espanyols i del 6,1% que se situen com a més espanyols que catalans. Només un 5,8% es manifesta com “únicament espanyol”, mentre que únicament catalans només manifesten sentir-se’n el 16,9%.

El 41% de catalans que volen la independència i votarien sí a la independència, menys de la meitat es manifesten nacionalment com a “únicament catalans”. Els 25 punts que falten fins ser el 41%, és a dir, més de la meitat, són catalans que s’expressen des d’una identitat nacional compartida català/espanyol. I aquest és el gran èxit de l’independentisme: haver estat capaços de sumar partidaris de la independència entre orígens molt diversos que han generat sentiments d’identitat compartida que no han estat obstacle per assumir la independència com la millor opció per al nostre país.

Sense entendre la complexitat del nostre fet nacional, sense respectar que, agradi o no, som i ens sentim com som i sentim, i del que es tracta és d’assumir com som i el que implica, sempre sota la llum guiadora del “un sol poble” candelià com a eix de construcció nacional, no ens en sortirem.

Un 88,8% de la nostra societat se sent i així es manifesta, molt vinculada a Catalunya, però també hi ha un 53,5% de la nostra societat se sent molt vinculada a Espanya. Entendre aquesta diversitat nacional, de sentiments, i la seva complexitat, i gestionar-la bé, com fins ara hem sabut fer, és clau en qualsevol estratègia independentista.

El nostre “enemic” és l’estat espanyol, no “els espanyols”, així en general, excepte que vulguem que l’independentisme quedi residualitzat en un 16,9%, i deixi de ser la majoria social i política que ara mateix és.

Una altra claríssima manifestació d’aquesta pluralitat de la nostra societat, des de la que es construeix la nostra realitat nacional la trobem en la llengua: el castellà és la llengua primera del 57,8% i el català del 36%, però el català esdevé la llengua pròpia del 42,1%, mentre que el castellà és la llengua pròpia del 46,8%. I per a un 10% ho són, les seves llengües pròpies, tant el català com el castellà.

El castellà no és l’enemic del català: l’enemic del català és l’estat espanyol. Per això volem la independència. No la volem per anar contra la gent que parla el castellà, ni per anar en contra de que puguin parlar el castellà. No podem negar la nostra realitat i molt menys tenir estratègies i desplegar polítiques i discursos contra la realitat de com som.

Les dades són contundents. No entendre-ho ni aplicar el que ens expliquen ens portaria a que la independència no sigui possible des del seu punt més fonamental, que és el de ser l’expressió d’una voluntat democràtica majoritària de la nostra societat.

Tots aquests discursets de nyordisme, de castellanofòbia, de tractar la gent de colons... no ens fan avançar, sinó retrocedir, esdevenint una de les pitjors amenaces que pot tenir la lluita per fer realitat la independència.

Però de la mateixa manera que hi ha coses de la nostra realitat social, nacional i política que si no les sabem gestionar amb intel·ligència i estratègia de futur poden acabar decantant la societat cap a una majoria política hostil a la independència, n’hi ha moltes altres que ens vertebren nacionalment, perquè són l’expressió política de la voluntat d’un poble, diferenciada de la de la resta de l’estat.

Al BOP del CEO tornem a veure com un 73,1% del nostre país creu que tenim el dret a decidir el nostre futur en un referèndum. És una xifra espectacular. Aquest 73,1%, integra no només l’independentisme, sinó molts alts percentatges de votants d’altres formacions polítiques, trencant tots els motllos amb aquest 35% de votants del PP o un increïble 37% dels votants de Vox que diuen estar-hi d’acord.

Més enllà del Sí o del No davant la independència, el cert és que l’independentisme també hauria de treballar estratègicament la realitat que s’expressa en les respostes a la pregunta múltiple sobre quina creuen hauria de ser Catalunya en relació a Espanya: un 31,4% diuen que una comunitat autònoma, un 23,8% un estat dins una espanya federal i un 30,9% un estat independent.

La clau de la majoria independentista està en que a aquest 31% nucli dur que estan per l’estat propi, s’hi apleguin prou suports, entre els que d’entrada no ho estan, per arribar a ser com a mínim aquest 41%, i que d’aquest 61,6% que no tenen l’estat propi com a primera opció, només entre un 31 i un 36% votin no a la independència. La clau de la independència és també que només la meitat dels que no tenen l’estat propi com a opció per a CAT, votin en contra de la independència, que l’altra meitat no s’hi oposi.

No hi haurà independència sense assumir-nos com la realitat social i diversa que som, que és la que configura, avui en dia, la nostra nació. No som ni la societat ni la Nació dels anys 30 del s.XX, ni la societat ni la Nació del 1714. Hem evolucionat, hem canviat, però mantenim viva l’aspiració nacional, la independència, perquè l’hem sabuda traslladar de generació en generació, no momificada, sinó ben viva.

Hi ha encara un últim factor determinant en la configuració d’aquesta majoria social, nacional i política per fer la independència i aquest factor és que no només hi ha d’haver una estratègia independentista integradora nacionalment, sinó que hi ha d’haver un moviment i una direcció política i cívica que generi credibilitat, que transmeti confiança i seguretat.

Només la suma d’aquesta direccio política amb una estratègia compartida, executada des de la confiança, transmetent credibilitat, pot portar-nos de nou a la mobilització i el compromís popular, ciutadà, nacional, que vam viure l’octubre del 2017.

Abans explicava que aquest novembre, en la pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya, només un 31% responien que un Estat Independent. El màxim suport a l’estat independent en aquesta pregunta de resposta múltiple fou el 40% de suport que tingué l’any 2017, quan tots anàvem a una.

I també abans, a l’inici de l’article, explicava que aquest novembre 2023 a la pregunta de si VOL o no VOL la independència, un 41% diuen que sí i un 52% que no. L’octubre del 2017 és l’únic moment en el que fins i tot el Sí a la pregunta de “voler” ha estat majoritari. Al CEO d’aquell octubre del 2017 un 49% deien que Sí volien la independència, davant un inferior 43% que deien que no volien la independència.

El procés per fer la independència o per estar en condicions de lluitar per fer la independència requereix, com hem vist, guanyar-se la confiança de la majoria social, i ser creïbles. Ho vam saber fer i ser, i és en el moment en el que la independència ha tingut el màxim suport.

Tot el que ha seguit no culminar el procés de l’1-O, tota aquesta divisió i frustració al llarg d’aquests anys, ha fet molt mal al moviment i ens ha allunyat d’estar en condicions de tornar-hi, de reprendre la lluita per fer possible la independència. Tornar-hi no serà fàcil. Ni d’avui per demà. Però estem en condicions de fer-ho, perquè, com vam veure en l’anterior anàlisi d’aquest CEO, es mantenen força estables els suports a les diferents formacions independentistes. I això ja és molt.

Com he dit al llarg d’aquest segon article analitzant la 3a onada del BOP del CEO, ara mateix la principal amenaça la tenim en aquests discursos incapaços d’entendre la realitat de la societat i la nació que som, que poden dinamitar tots els fonaments des dels que s’ha aixecat l’independentisme, deixant sense cap opció el moviment que hem bastit transmetent-nos generació rere generació el nostre compromís militant i ideal de país.

Però no és l’única amenaça a la que haurem de fer front. Igual de destructiva i letal per a l’independentisme és tot aquest discurs i estratègia del plusquamperfectisme illuminatti que fa molts mesos està promovent l’ANC o Clara Ponsatí i Jordi Graupera. Els projectes de quarta/cinquena llista són projectes absolutament personals, que amenacen amb dinamitar tot l’espai, reduint-lo a un fracturat puzle de sigles i caïnisme, que abocarà l’independentisme a la minorització parlamentària, deixarà el país en mans del PSC i per a generacions molt futures qualsvol opció de recuperar la més mínima credibilitat.