75 anys de la fi de la Batalla de l'Ebre. "Per la vostra llibertat i la nostra" (Companyia Botwin)

Voluntaris de la Companyia Botwin

Aquest matí, ben d'hora -com marquen els cànons del guardiolisme-, he enfilat cap al poble, cap a Corbera d'Ebre. Tal dia com avui, 16 de novembre, de fa 75 anys, l'últim soldat republicà creuava l'Ebre després de 115 dies d'infern. Havia acabat la batalla més terrible i decisiva de la Guerra Civil: la Batalla de l'Ebre.

Amb aquesta derrota, l'exèrcit feixista tenia via lliure per a la conquesta definitiva de Catalunya, ja no hi havia resistència possible. A l'Ebre havíem consumit tots els recursos humans i materials que quedaven a Catalunya i a la República. I el concert internacional tolerava encara l'expansionisme del règim nazi sense intervenir-hi.

No hi va haver desbandada. Les tropes republicanes, exhaustes, vençudes i sense esperança, van aconseguir heroïcament mantenir una retirada relativament ordenada ateses les circumstàncies. La fosca que havia de durar 40 interminables anys avançava lentament pel nostre territori. Fins l'entrada a Barcelona el 26 de gener del 1939. Una data gens casual. Durant la revolta dels Segadors, un 26 de gener, a la Batalla de Montjuic, les tropes catalanes van infringir una derrota humiliant a les tropes espanyoles. I Espanya no oblida. I va entrar emparant-se en el "derecho de conquista", sense cap mena de dissimulació o prejudici.

Avui havíem de commemorar l'efemèride de la fi de la Batalla de l'Ebre i homenatjar els combatents. Estava previst fer-ho al Poble Vell, testimoni viu de l'horror de la batalla i la destrucció que va portar a aquell territori. La intensa nevada sobre la Terra Alta, i també sobre Corbera ha provocat l'ajornament de l'acte.

Una pena. Però no passa res. Hem esperat tants anys per poder homenatjar els nostres que no ve d'aquí. Hem après a esperar. Perquè sabem que és una espera plena d'esperança i desig de llibertat. Fa 75 anys ens retiràvem de l'Ebre. Fa 300 anys ens derrotaven els exèrcits borbònics a la Guerra de Successió. Però aquella Catalunya que després de cada derrota s'endinsava en la fosca, era una Catalunya que, en silenci, apretava les dents i resistia amb totes les seves forces.

Avui, a l'espera de poder decidir el nostre futur, sabem que aquest aguantar en silenci anys i anys la humiliació, el dolor i l'altíssim preu de la derrota no ha estat en debades. I que guanyarem i farem realitat el somni  pel que tantes generacions de catalans han lluitat i s'han sacrificat: LA LLIBERTAT! 

VISCA CATALUNYA LLIURE! 

HONOR I GLÒRIA ALS COMBATENTS DE LA LLIBERTAT!

I en homenatge a tots els combatents de la llibertat, el testimoni de la Companyia Botwin, de voluntaris jueus.

Mentre el gran Mufti de Jerusalem, màxim líder dels musulmans palestins d'aleshores, s'aliava -com Franco- amb Hitler, cridava a l'extermini de jueus i després, durant la II Guerra Mundial fins i tot va organitzar divisions de les SS de voluntaris musulmans.  Mentre tot això passava en el món àrab palestí, jueus de tot el món, també jueus de Palestina, combatien amb la República, per la democràcia i per la nostra llibertat.
Els Botwin, a la seva bandera, hi duien un lema, escrit en polonès i en jiddish: "PER LA VOSTRA LLIBERTAT I LA NOSTRA". I el seu compromís els va dur al més alt sacrifici. La Botwin va ser exterminada a la Batalla de l'Ebre, dies abans de la retirada de les Brigades Internacionals, en un dels turons que hi ha en el camí de Corbera d'Ebre a les Camposines.

Agafo el relat del llibre "La batalla del Ebro, de Jorge M. Reverte, que, a la seva vegada, l'extreu del llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

"(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se sucedent con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

Els Botwin tenien una publicació pròpia, editada en jiddish i el seu propi himne, Der March der Botwin-soldaten (la marxa dels soldats de Botwin). La lletra és d'Olek Nuss, poeta que va sobreviure a la guerra civil,, però que va ser executat als camps d'extermini nazis després de ser fet presoner a la França ocupada.

Der March der Botvin-soldaten

wenn s’geien zum krieg republiks-batalionen,
wenn s’blutikt die erd un es knallt der dynamit,
bagleit a gesang die zerflaterte fohnen:
dos geien die botwinzes zu der schlacht mit a lied.
a lied vun hofenung un sieg vun milionen,
wos willn lebn in freiheit un recht,
wos schickt uns sturmen dem ssojnes kanonen
un fihrt uns dreiste zum letztn gefecht
No pasaran!
(Refrain)
mutig, vorojs zum sturm zum atack
geien mir, botwinistn!
mit der brigade international,
mit unser volksarmee.
uns einikt der hass zu die brojne banditn,
wos willn varknechtn dos spanische land.
mir welln die grin-rojte felder varhitn
mit fohnen vun einheit un mit biks in der band.
un in der brider-reih vun velker un rassn,
wos willn mehr nischt varsshklafung un nojt,
schmidn mir ojs dos gewehr vun die massn
derfreiheits-volksfront vun scholem un brojt.
No pasaran!
(Refrain)
mutig, vorojs zum sturm zum atack…
mir welln nischt losn vun hand die gewehrn,
asoj hot gelernt uns botwin, der held,
bis s’wet uns die zukunft inganzn gehern,
bis s’wet a bafreite sich zerblijen die welt.
un in die naje un krieglose zeitn
wet men dermonen ojch unser varmesst,
wie s’hobn jidische botwin-soldatn
vartriebn weit die faschistische pest.
No pasaran!
(Refrain)
mutig, vorojs zum sturm zum atack…

ng

La Marcha de los soldados Botvin

Cuando los batallones de guerra de la República avanzan,/ cuando la tierra sangra y la dinamita explota,/ una canción acompaña a las banderas que hondean,/ los Botvins marchan cantando hacia el combate.// Una canción de esperanza y de victoria de millones/ que quieren vivir en libertad y en justicia,/ y que nos guía a los valientes al combate final.// ¡No pasarán!// Adelante, el valiente, marchamos al ataque, nosotros los Botwins/ en las Brigadas Internacionales/ con el ejército de nuestro pueblo.// Estamos unidos en nuestro odio a los bandidos nazis,/ que quieren oprimir España, este país esclavizado,/ protegeremos el rojo verdoso del campo,/ con la bandera de la unidad, arma en mano.// Con el rango de hermanos de otros pueblos y razas/ que desde ahora rechazan la pobreza y la esclavitud,/ forjamos las armas de las masas,/ el Frente de la Libertad, de la Paz y del Pan.// ¡No pasarán!// No dejaremos caer las armas de nuestras manos,/ como el héroe Botwin nos enseñó,/ hasta que el futuro nos pertenezca,/ cuando el mundo liberado florezca otra vez.// Y en ese tiempo futuro sin guerra,/ nuestros esfuerzos serán recordados,/ como los soldados judíos de Botwin,/ ¡que a la peste fascista persiguieron!

Olek Nuss

(Avui podria haver recuperat un entre els milers de relats que gelen la sang quetinc recollits  al voltant del que va ser la Batalla de l'Ebre. Algun cop, fins i tot, n'he parlat en primera persona, a través de l'afectació familiar, que va ser terrible, i del meu avi, que era capità de sapadors de l'exèrcit de la República durant la Batalla de l'Ebre. Però he volgut homenatjar tots els combatents de la llibertat a través d'aquest relat de la Companyia Botwin, per la seva tan especial significació)

HONOR I GLÒRIA!

IndependentistEZ

Avui un tal Alejandro Vara, ex-director d'un mitjà tan rigurós, solvent i poc "nacionalista espanyol" com La Razón ha volgut fer-se l'homenet insultant els catalans. I ho ha fet amb un dels clàssics, insultant catalans pel seu origen, és a dir, insultant tots els catalans que som fills de la immigració. Ell ha assenyalat específicament els que tenen cognoms acabats en "EZ", però era una manera d'assenyalar-nos a tots nosaltres. Per a aquest impresentable, tots els fills de la immigració que defensem Catalunya i que creiem que la independència és la millor manera d'assegurar el nostre futur i el dels nostres fills som uns "tontos".

No em sento gens ofès per les seves paraules. Sí, aquesta apelació incessant a l'origen per determinar el que creiem és just o millor per a les nostres vides és realment insultant. Però no m'ho prenc així.

Tots aquests discursets, tota aquesta bilis que només pretèn ofendre'ns a molts de nosaltres el que fa és que em senti molt i molt orgullós del meu poble, de la meva opció -la independència- i de la manera com hem fet i fem les coses. Tan orgullós i tan respectuós com pugui sentir-me dels meus orígens o del dels meus pares.

Porto militant des dels 18 anys en l'independentisme. I mai ningú, MAI, no m'ha fet cap referència al meu origen o el dels meus pares. Ni ho he vist fer mai a ningú. Tot el contrari. Entre els milers de companys independentistes amb els que he treballat hem comentat desacomplexadament els nostres origens familiars, dels nostres pares o dels nostres avis: de Múrcia, de Galícia, de Castella, d'Andalusia, d'Extremadura, de l'Aragó. D'arreu. I això sempre ha estat un motiu d'orgull. Un exemple de la capacitat de sumar. Un exemple de que l'independentisme, el nostre projecte de país, mai no ha mirat l'origen, sinó la voluntat de ser. Els únics que hi apelen i en fan argument són els unionistes.

I aquesta ha estat i és la nostra gran fortalesa. I això és el que no poden sofrir, el que no poden pair. Per això ens insulten. I per això sé que cada cop que ho fan, estem més a prop de la victòria.

La nostra societat és molt complexa. I el nostre projecte polític, la independència, és un repte colossal. Però tenim uns fonaments molt sòlids: QUE SOM UN SOL POBLE! Que hem fet de la nostra voluntat de ser motiu de canvi, i no, com ells voldrien, de l'origen motiu d'esclavatge. 

Ells voldrien que la nostra capacitat de decidir estigués lligada, condicionada, encadenada, a l'origen, i que poguessin disposar així d'una força de xoc que reacciona no pel que sent, no pel que aprèn, no pel que vol, no pel que assumeix, no pel que comparteix... sinó per l'origen. Ben bé com l'esclavitud s'heretava per l'origen, per la filiació. Així ens volen, així ens voldrien.

Però tot això s'ha acabat, fillsdeputa. Si mai heu pogut enganyar algú, ara ja no enganyeu ningú. El nostre procés, el nostre projecte col·lectiu és el més inclusiu i plural que mai s'haurà donat a la història dels processos polítics d'emancipació nacional. Hi ha pocs moviments que tinguin la nostra capacitat d'integrar, de fer partíceps, d'atorgar el protagonisme a les persones i a la seva voluntat de ser i decisió. Som, des d'aquest punt de vista, absolutament exemplars. Commovedorament exemplars. Orgullosament exemplars!

L'admirat Eduard Voltas piulava avui una anècdota. Explicava que en Carod Rovira, en un acte a la Universitat de Barcelona, va demanar que alcés la mà tothom que tingués almenys 1 avi de fora de Catalunya. I un 80% de la sala va alçar la mà. Aquesta és la realitat. Una realitat que deliberadament volen ignorar, que menystenen o que insulten. Una realitat que fa que en el nostre país no hi hagi ciutadans de primera ni ciutadans de segona. Una realitat que atorga a tots i cadascun de nosaltres, amb independència del nostre origen, la capacitat de decidir i el protagonisme del nostre futur col·lectiu.

Som i serem. I el nostre som és molt més fort del que mai seran capaços d'imaginar, perquè suma i no exclou ningú.

I ho he dit mil vegades i ho tornaré a dir tantes vegades com calgui. El nostre pare (ACS) era de Múrcia, els meus avis paterns, tots dos eren de Múrcia. I sé que el nostre pare, allà on sigui, estarà orgullós del compromís que mantenim els meus germans i jo. I encara més, sé perfectament que si tinguéssim la sort que encara estigués entre nosaltres, estaria donant la cara i treballant al costat de la gent de Súmate!.

SOM, SÍ, AMB ORGULL, INDEPENDENTISTEZ

EL BUCLE (reflexió en calent, tal com raja)

Ens havíem de liar amb la pregunta. I ens hem acabat liant. Ningú no sap fins a quin punt, però ja hem muntat el lio, i ningú no entén res i dóna la sensació que fem el que fem, el resultat ja serà «pasto de las llamas» per uns o per uns altres.

L'ANC va fer una proposta ambiciosa de cara a les europees. I ERC ja ha sortit que com que sembla que alguns no estan per la feina, ells van per lliure i aniran amb Bildu. Toma moreno. Vivir para ver. Si em punxen no em treuen sang.

El conseller Mas Colell presenta els pressupostos, altre cop agònics, i PSC-PSOE i ICV-EUA, dos partits dels que formaven el tripartit, dos partits per tant 100% RESPONSABLES de l'actual agonia financera de la Generalitat, en la mesura que són dos dels tres partits responsables del DEMENCIAL endeutament dels anys 2008-2009-2010... els hi falta temps i paraules per a criticar «retallades». És el colmo de la pocavergonya. Haurien d'estar sense aixecar el cap del terra pel que van fer. Haurien d'estar compungits. Haurien d'estar oferint suport al govern que intenta treure les finances del pou on ELLS ens van ficar. I res. Com si res. I amb palmeros desvergonyits.

I així, senyors, no anem enlloc.

A veure, jo sóc un humil ciutadà, militant anònim independentista des que tinc ús de raó política, i que he transitat per diverses organitzacions i propostes. Però tot això em cansa. Estic disposat a donar la meva vida per Catalunya. Però no estic disposat a fer riure per Catalunya ni a que em prenguin el pèl per Catalunya.

No entenc el tema de la pregunta. Sincerament, no l'entenc. O no ens sabem comptar, o no tenim ni puta idea d'estratègia.

Posició 1: Tenim majoria parlamentària compromesa amb la independència i som capaços d'aprovar al Parlament sense problemes una pregunta clara sobre independència Sí o No?

Això és així? Sembla que no. I ho sembla perquè hi ha un caradura que es diu Duran i Lleida que aprofita la pantalla d'Unió per mentir i vexar el votant convergent fent veure coses que no són. El sr. Duran amenaça que si la pregunta és independència, això no és el que vol Unió i que per tant no ho votaran. Ens agradi o li donaríem d'hòsties per la calva fins que ragés sang, però és així. I sense els vots parlamentaris que siguin d'Unió (una incògnita) la majoria de CiU+ERC+CUP perilla.

Després tenim ICV-EUA. Com diu la Marta Rojals, uns aprofitats. Després d'haver estat fent el paripé amb el dret a decidir, ara surten que alerta amb el que s'ha de decidir. Que ells no han defensat mai la independència (cert) i que per tant tenen dret a ficar-hi cullerada.

Tornem-hi. Amb independència de les ganes de fer-li empassar la bicicleta per l'esòfag a l'Herrera, si això és així, tenim la majoria parlamentària compromesa amb la independència i som capaços d”aprovar per majoria absoluta una pregunta clara sobre independència Sí o No?

resposta clara: NO

Posició 2: Si no tenim aquesta majoria, tenim una mjaoria parlamentària possible que aprovi una pregunta materialment independentista alternativa?

Potser sí. Que preguntar Independència Sí o No és l'òptim, està clar. Que no tenim majoria per a aprovar-ho, també.

Podríem aprovar una pregunta «suficient», p.ex. Vol que Catalunya esdevingui un estat sobirà?

Potser sí. Hi jugarien Unió i ICV-EUA? Si ho acceptessin, collons, no en parlem més i venem-ho com un èxit. Algú dubta el que és un estat sobirà? Algú dubta que la majoria parlamentària que ha de constituir un estat sobirà serà una majoria independentista i que li donarà el ple sentit? No.

Que podem perdre miqueta de claredat, cert. Que en canvi aconseguim una majoria que d'altra manera no tenim, igualment cert.

Posició 3: no pensem transigir. La pregunta ha de ser clara claríssima, per tant amb independència. Portem-ho a votació. I perdem. Fin de la partida.

Posició 4: val la pena transigir en el detall, perquè no tenim assegurat el tot, és a dir, la consulta. I davant del dubte de la consulta, val més reivindicar-la amb força, tot i que la pregunta perdi força, que posar fi a la partida perquè volem una pregunta amb força i no tenim prou força al Parlament.

És a dir, si estiguéssim en un entorn democràtic, que assumeix fer la consulta, caldria negociar-la entre els catalans i amb els espanyols, tal i com han fet els escocessos i els anglesos. Però si això no passa, perquè això no és així, no estem en un entorn democràtic i que la consulta se celebri depèn d'altres... què val més? No tenir ni pregunta o tenir una pregunta ni que no sigui la més clara del món mundial?

Jo ho tinc molt clar. Tenir pregunta i tenir majoria suficient per a impulsar-la. El que cal descartar de totes totes són preguntes i respostes arbre, múltiples o altres experiments d'aquesta mena.


Per tant, agraïria molt, moltíssim, als senyors de CiU, d'ERC, de les CUP i d'ICV-EUA que no ens maregessin gaire. Que seguin, que parlin i que ens diguin a quin acord hem arribat. O bé que no hi ha acord i que donem per acabada la partida fins que no hi hagi una nova majoria parlamentària que ho faci possible. Juguem a això?

El bucle es fa més gran amb el tema de les europees. Perquè és clar, passem d'un possible escenari on les europees fossin una possible data per a la consulta i on les forces compromeses i la societat civil construïssin una proposta política excecpcional per fer valer els nostres drets... a un escenari del campi qui pugui, i de barallar-nos per anar aliats amb forces basques fins ara vinculades a la violència terrorista.

I és clar, tot això és de puta mare per al procés. Per sortir al carrer i tirar coets. Rebentem qualsevol possibilitat d'unitat, ni que no sigui absoluta. Anem per lliure. I ens ho fem amb penya que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dit que el seu partit estava correctament il·legalitzat. Estem bojos??? Ens hem begut l'enteniment?

De debò que no m'ho puc ni creure.

I és clar, amb uns aprofitats posant en crisi la pregunta, amb uns altres campant cadascú a la seva perquè som incapaços de donar cap mostra de transcendència electoral al moment, amb tot això, què impedeix als de sempre continuar actuant amb tota la més repugnant demagògia del món en relació a l'acció del govern?

I, efectivament, els de sempre no han necessitat ni conèixer els números dels pressupostos d'en Mas Colell per a abraonar-s'hi a a sobre i llençar tota la merda que han estat capaços d'escopir.

De debò. N'hi ha un tip. De debò, quan un d'aquests del PSC-PSOE o d'ICV-EUA clama les barbaritats que clama em venen al cap pensaments perfectament tipificats al Codi Penal. Deixeu-me'ls sols en una habitació!!!!!!

No puc sofrir veure els responsables que estiguem així fent discursos repugnants sobre els pressupostos agònics que ha calgut presentar. Perquè és impossible ser més miserable del que són els del PSC-PSOE i els d'ICV-EUA quan fan aquests discursets de merda després d'haver-nos ARRUINAT per generacions.

Perquè és que a més a més tothom sap que sortir del pou on ens van ficar només podem fer-ho amb la independència, amb un estat propi, i resulta que són els que es posen estupendos a l'hora de votar, a l'hora de plantejar la pregunta del referèndum.

Corria el mes de novembre del 2008 i servidora ja alertava del que estava passant amb els pressupostos del tripartit. Que ningú vingui ara amb mentides. El 2008 ja es veia el que estaven perpetrant aquests desvergonyits que ara clamen contra els pressupostos. S'ha de tenir molta barra per haver endeutat com ho van fer i ara no fer el més mínim acte de contricció, el més mínim gest de «ens sap greu, no ho vam saber fer millor» i donar suport al govern per sortir del pou. No tinc paraules per descriure tanta mesquinesa.

Pues eso. Que així les coses la meva por és que ens ho estem tornant a fer de catalans des de fa 300 anys, és a dir, que estem fent L”IMBÈCIL. I això fa molt mal. I això és molt injust. I que no hi ha dret, collons, que no hi ha dret.

Espero que TOTS rectifiquin i facin el que cal fer i es deixin de fer l'imbècil. Encara hi estem a temps de sortir del bucle. No sé si per molt, però encara hi som a temps.

Informació, identitat, estat propi... i Chacón

Diàriament prenem infinitat de microdecisions a partir de la nostra experiència i dels nostres propis sistemes d'informació. Tenim informació del que triguem en arribar a la feina, i això determina l'hora a la que ens aixequem. Si agafem el metro sempre que podem ens situem en una part de l'andana, que és la que considerem millor, ja sigui perquè és la que ens deixa més aprop de la nostra sortida i ens estalvia cues o perquè ens situa en una part del comboi en la que sabem és més fàcil seure. Tenim informació i prioritats, i actuem en base això.

Això és així en tots i cadascun dels actes que fem al llarg del dia. Però és així també en decisions domèstiques no quotidianes, més transcendents, com p.ex. fixar la nostra residència.

També passa això en l'àmbit polític. Tenim els nostres objectius individuals, personals, familiars, col·lectius, tenim les nostres idees, els nostres posicionaments... I diàriament ens arriba una quantitat ingent d'informació formulada a nivells molt diferents: des de les declaracions dels polítics a les tertúlies, als mitjans de comunicació, les xarxes socials, el nostre entorn, etc. I totes elles les passem pel sedàs de la nostra formació i experiència.

Una dada que és constant en totes les enquestes dels grans centres i instituts d'opinió és que el nivell formatiu dels enquestats determina una major variabilitat en la presa de decisions polítiques. Dit d'una altra manera, el col·lectiu d'enquestats «sense formació» és qui manté uns postulats més inamovibles en els seus posicionaments, el que expressa un nivell més elemental de decisió, que tot sovint se situa en un «perquè és el que sempre he votat» per a explicar la seva decisió de vot.

En canvi el col·lectiu d'enquestats amb estudis superiors és el que exposa una major «indecisió», els que sotmeten la seva decisió a més inputs, els que percentualment més poden arribar a canviar el seu vot i els que, en última instància, més tard el decideixen.

Així, per al col·lectiu sense formació que pren les seves opcions perquè «és el que sempre ha fet» disposar d'informació no és rellevant. En canvi, en l'altre extrem, el col·lectiu amb estudis superiors introdueix en la seva decisió una quantitat enorme d'informació.

Les decisions en temes nacionals també segueixen un patró amb alguns paral·lismes interessants a la decisió de vot a partits polítics.

La situació de Catalunya té algunes cacterístique que jo diria que la fan del tot singular en el context internacional, i és que projecte polític i identitat nacional no transcorren en paral·lel. Hi ha una «promiscuïtat» de sentiment nacional, d'identitat nacional, de tal manera que l'opció de ser favorable o contrari a un estat propi només hi apareix vinculada en part, parcialment.

A la pregunta sobre el sentiment d'identitat dels enquestats, que va des del només espanyol al només català, passant per una part central mixta, de tant català com espanyol, més espanyol que català i més català que espanyol, el percentatge de resposta global no guarda CAP correspondència a la resposta global al Sí o al No en relació a un estat propi.

Cal, però, matisar. Allà on el sentiment d'identitat és molt marcat, és a dir, en els dos extrems (només català o només espanyol), les opcions són unívoques. Els només catalans volen al 100% l'estat propi i els només espanyol el rebutgen al 100%.

En la resta d'opcions la cosa es diversifica, i tot i que la identitat múltiple continua present, les decisions ja no hi apareixen vinculades. És a dir, en els col·lectius que viuen la seva identitat de manera múltiple o compartida -que són els majoritaris- la decisió sobre estat propi sí o no s'alimenta d'altres inputs, motivacions. I, per tant, informació.

En la mesura que fem més complexe el nostre arbre de decisions, necessitem més informació. I les nostres decisions són més variables.

Això explica moltes coses. En voldria tocar només dues.

Una primera és que, a l'igual com el col·lectiu de persones sense estudis de la nostra societat és el menys susceptible a canviar el seu vot, també és el col·lectiu menys permeable a canvis sobre  projecte polític.
Sigui pel que sigui, aquest col·lectiu sense estudis és el que expressa una major identitat espanyola i l'únic que vincula a aquesta identitat el seu posicionament sobre el projecte polític, fins al punt de ser, amb molta diferència, el col·lectiu més contrari a l'estat propi.

Es configuren com un subconjunt de persones grans, que no han tingut accés a la formació, que tenen una marcada identitat espanyola i que és molt poc permeable a la informació, no només per la fractura digital, sinó perquè els seus referents d'informació són gairebé inexistents, i es limiten a la TV i cadenes espanyoles (TVE sobretot). Igual que en el vot a partits vota «als de sempre», en relació a l'estat propi s'hi mostra contrari «perquè és espanyol». I fin de la cita.

A l'altra banda hi tornem a trobar el col·lectiu amb estudis superiors. És qui manifesta una major identitat catalana i un percentatge més alt de favorables a l'estat propi, superior al 60%.

La segona qüestió és que la majoria favorable a l'estat propi, a la independència, s'assoleix en les zones d'identitat mixta o compartida. Els qui expressen la seva identitat com a «únicament catalans» estan al voltant del 25% dels entrevistats, mentre els favorables a l'estat propi superen el 50%. Aquest més de 25% de favorables a l”estat propi, que és la majoria dels favorables a l'estat propi, sorgeix en les zones d'identitat mixta: més catalans que espanyols i tan catalans com espanyols, bàsicament.

Estem, per tant, davant un col·lectiu -el que fa possible la majoria independentista- que no pren les seves decisions per raons identitàries, sinó complementàriament o fins i tot al marge d”aquestes.

I aquesta és la nostra gran fortalesa i això és el que, de manera persistent, l'unionisme busca destruir. L'única opció de l'unionisme passa per convertir el projecte d”estat propi en un projecte d'arrel identitària, reduït a aquells que se senten únicament catalans.

Però aquí han fracassat. Primer, perquè el projecte d'estat propi no ha estat mai identitari, tot el contrari, és enormement respectuós i integrador de les diferents identitats. Però, segon, i molt important, perquè el conjunt d'ítems a partir del qual els col·lectius amb identitat compartida prenen les seves decisions s'ha situat en altres esferes: l'econòmica, la social, etc.

Resumidament, els partidaris de l'estat propi hem explicat amb suficient transparència i convicció la realitat de les conseqüències per a Catalunya i per als catalans de la dependència d'Espanya.


La informació. Vet aquí com la informació esdevé clau també en una societat per a la presa de les seves decisions.
Anecdòticament avui ha tornat de Miami la senyora Carme/-n Chacón. Ella ens havia dit que hi anava a donar classes. Però pel que sembla hi ha anat a fer un doctorat avançat en història de Catalunya.

Perquè avui ens ha dit que tot el que està passant a Catalunya és perquè hem falsejat la història, perquè el país i la seva gent s'aixequen sobre una gran fal·làcia històrica.

Això és molt i molt greu. I hem d'exigir explicacions. La senyora Chacón és frívola i intranscendent, però no és idiota. S'ha format a tots els nivells de l'escola catalana i a la Universitat catalana, i va estar fent cosetes per universitats canadenques.

En aquests mesos a Miami ha degut descobrir uns fets i unes dades d'un valor històric incalculable perquè faci una afirmació d'aquesta mena. I tenim dret a saber quines són aquestes dades, aquests fets, aquestes dates, aquestes persones que ha trobat en la seva investigació i que l'han portada a la conclusió que la historiografia catalana és una enorme estafa, és falsa.

Tenim dret a saber perquè -per posar un referent contemporani- des de Vicens Vives, tots els historiadors que han ocupat les càtedres de les nostres universitats, i als que tanta confiança hem fet, són,segons la sra. Chacón, uns farsants.

Tenint en compte que el MHP Mas està al govern de Catalunya des de novembre del 2010, és a dir, encara no tres anys, i que abans el van precedir dos presidents del PSC (Maragall i Montilla), tenim dret a saber perquè el seu propi partit també va col·laborar en aquesta monumental estafa, i va falsejar la nostra història.

No ho dic de broma ni amb ironia. El que ha dit la Carme Chacón és suficientment greu com perquè totes les universitats del nostre país, totes les càtedres d”història, l'IEC, etc. exigeixin conèixer les dades i els fets en els que basa l'acusació que la Chacón els ha fet de falsejar la nostra història.

Perquè estem davant del que serà la nova estratègia unionista. Fracassada l'estratègia de la fractura identitària, ara aniran a dir que hem falsejat la informació amb la qual els ciutadans de Catalunya han anat prenent decisions i s'han posicionat políticament.


Som una societat madura que pren les seves decisions a partir de la informació de què disposa. La credibilitat d'aquesta informació és fonamental en el procés. Per això no n'hem de deixar passar ni una. Cal que, començant per la senyora Chacón, exigim amb vehemència totes les dades amb les que fonamenten els seus discursos amb els que combaten la nostra informació i credibilitat.

Si la senyora Chacón diu que hem falsejat la història, no hem de cessar fins que expliqui en què es basa per dir això i fins que no sotmeti la seva informació i conclusions a un contrast amb «altres» (permeteu-me la ironia, ja em perdonaran els afectats) especialistes, p.ex. un parell de catedràtics d”universitats catalanes i un parell de catedràtics que coneguin la Història de Catalunya de qualsevol universitat del món. Fins i tot si no volem fer-ho tan formal, estic segur que en Basté estarà encantat de convocar la sra. Chacón i el sr. Junqueras perquè tinguin un debat sobre la nostra història, un debat en el que la sra. Chacón pugui situar amb precisió tots els fets en els que fonamenta la seva denúncia de falsejament de la nostra història, i on l'Oriol Junqueras pugui, si és el cas i en sap prou, rebatre els arguments. Necessitem saber.

De la mateixa manera quan -ehem- donin a conèixer les dades de les balances fiscals de l'estat espanyol, no hem de cessar en l'exigència de contrastar la informació amb la que a Catalunya han treballat els nostres economistes, des del nostre Conseller, el catedràtic Mas-Colell, fins a qualsevol altre que considerem adequat per a confrontar les dades amb les ministerials.

Ens juguem la credibilitat en la informació. Per més bajanades que ens puguin semblar algunes expressions, no les hem de deixar passar. Això serà, a partir d'ara, el terreny de joc.

Per tant, recordeu: la majoria social favorable a l'estat propi s'aixeca sobre una majoria de ciutadans catalans que expressen un sentiment identitari compartit. És una majoria social formada, que es posiciona a partir de la informació que li arriba, que és el que li permet prendre decisions. La informació esdevé així, com ja passa en el nostre dia a dia més quotidià, la base de tot el procés. Siguem exigents, amb nosaltres mateixos i amb els que s'oposen al nostre projecte polític per a Catalunya i tots els catalans.

SÚMATE: por convicción, por origen y, sobre todo, por compartir un futuro

Ayer se presentó en Bellvitge Súmate, en un acto masivo, emotivo y de enorme transcendencia.

Súmate da carta de naturaleza a otro enfoque social del independentismo en el que los protagonistas tienen en el castellano su lengua habitual y exhiben este compromiso con el proyecto político y social de un estado propio para Catalunya desde la complejidad de querer, legítimamente, mantener una mayor o menor identidad de origen o cultural española.

Esta es la grandeza del proceso soberanista catalán: que como surge de la gente, es integrador y superador de las diferentes identidades que conviven en una sociedad tan plural como la catalana. Las respeta, no las violenta ni cuestiona en ningún caso, pero enerva el compromiso colectivo que implica compartir la creación de un nuevo estado, de la independencia.

El gran fracaso del discurso unionista es que siempre han acusado a los partidarios del estado propio de «dividir», cuando la realidad demuestra que es todo lo contrario. Si hay un proyecto que moviliza toda una sociedad, que la ilusiona, que es transversal, que une sin atender a orígenes, culturas o clases sociales... este proyecto es la independencia. Hasta el punto que me atrevo a decir que el proyecto independentista es el que en estos tiempos de terrible crisis económica vertebra la sociedad, la mantiene unida y le proporciona una esperanza sana, creible, real, de un futuro mejor para nosotros y nuestros hijos.

He asistido al acto de Súmate por convicción pero también como homenaje a mi padre (EPD). Sin duda él hubiera asistido. Se habría implicado desde el inicio de Súmate y habría expresado sin complejo su testimonio.

Como ya sabeis los lectores habituales de este blog, mi padre nació en Murcia, en La Algaida, una pedanía de Archena, al pié de la cual serpentea entre la huerta un exhausto río Segura. A comienzos de siglo mi abuelo paterno ya había emigrado, por unos pocos años, a Catalunya, a l”Hospitalet. Cuando mi padre decidió emigrar a Catalunya no sé si lo hizo para quedarse o para ver como le iba. Pero ya se quedó. Para siempre.

O casi. Aunque yo nací aquí por aquel entonces mis padres, por un azar, estaban trabajando en Lora del Río (Sevilla, patria de los Miuras). Después ya nos trasladamos a Cornellà de Llobregat. Y crecí, por lo que me explicaba mi abuela, con tal acento andaluz que no era capaz de pronunciar la "S". Los largos veranos en la Terra Alta, con mis abuelos maternos, supongo que sin darme cuenta me permitieron aprender el catalán.

En Cornellà recuerdo usar familiarmente indistintamente castellano y catalán. De toda la EGB en el Colegio San Ildefonso únicamente hablaba en catalán con un amigo que vivía tres bloques más allá en mi calle. Con el resto de compañeros y amiguetes del cole siempre siempre en castellano.

Cuando empezé el BUP, ya en Barcelona, era un completo analfabeto en catalán. No había recibido ni una sola clase ni en catalán ni de catalán. El primer día el profesor de llengua catalana nos hizo explicar lo que habíamos hecho durante el verano. Nunca olvidaré el pánico que sentí ante la hoja en blanco, las palabras que me venian a la cabeza pero que no tenía ni la más remota idea de como se escribían.

El ambiente de Barcelona, en el barrio de Les Corts, no tenía nada que ver con lo que hasta el momento había vivido en Cornellà. .

Si explico todo esto es únicamente para hacer visible el gran valor que tiene lo vivido en Bellvitge, de la mano de los amigos de Súmate.

La complejidad de la sociedad catalana es también, en ocasiones, un cierto desconocimiento mútuo de nuestras circunstancias. Para alguien que haya nacido y crecido en un entorno catalanoparlante le puede resultar difícil de entender la dificultad de acceso al conocimiento del catalán para ciertas generaciones, entre las que incluyo la mía.


La aparición de Súmate es, desde todos los puntos de vista, un hecho determinante para la configuración de la mayoría social favorable a un estado propio, a la independencia. Durante mucho tiempo el independentismo tuvo -no sé si decir de manera lógica o natural- una raiz de identificación nacional, cultural y lingüística. En ningún caso excluyente, pero sí edificada alrededor de este tipo de configuración y de propuesta.

El independentismo previo a la actual hegemonía social ya había sido inclusivo en cuanto a orígenes, culturas y clases sociales. Dicho de otro modo, las filas del independentismo integraban sin ninguna dificultad ni complejo a catalanes «de socarrel» y a una infinidad -creo que éramos los más- de hijos de la immigración.

Súmate propone y trabaja por ir más lejos. De ahí su enorme valor. Si hasta ahora era la gente la que «llegaba» al independentismo (por un proceso individual de concienciación, etc.), Súmate lo que propone es que el independentismo llegue a toda la gente.

Súmate asume la complejidad de la sociedad catalana y cataliza una propuesta que se plantea como reto trabajar desde la diversidad y la pluralidad para llegar hasta el último rincón de nuestras ciudades y barrios. Y hacerlo con lo que sin duda es el gran acierto, la gran verdad, del independentismo hegemónico de hoy en día: con una propuesta de futuro, de ilusión, de hacer a todos partícipes de la construcción de un nuevo estado.

Súmate lleva a la calle de todos nuestros barrios la palabra precisa y en la lengua precisa -que es también la lengua de todos- para explicar hasta qué punto nos afecta a cada uno de nosotros, con independencia de cuál sea nuestra lengua o nuestro sentimiento identitario, el actual status quo de Catalunya y España.

Decía Eduardo Reyes, presidente de Súmate, que el incesante estar «puteando a Catalunya» por parte del Estado Español es un diario «estarnos puteando a todos y cada uno de nosotros».

Lo he dicho infinidad de veces y no me cansaré de repetirlo. La independencia de Catalunya es viable y será un hecho porque la sociedad catalana asume sin complejos que identidad (sentimiento identitario, lengua) y proceso político son dos esferas diferentes de nuestra realidad.

El unionismo se desespera cuando en todas las encuestas personas que manifiestan un mayor o menor grado de identidad o identificación española no dudan en posicionarse a favor de un estado propio para Catalunya, de la independencia.

Súmate normaliza en términos asociativos este hecho, esta realidad.

Y el enorme potencial de lo que hoy hemos vivido es justamente que con la normalización de una realidad se hace más fácil poder llegar todavía a mucha más gente, extender aún más la complicidad con el único proyecto que hoy en día une y vertebra la sociedad catalana, con independencia de nuestro origen y de nuestra lengua materna.

Gracias, Eduardo! Gracias a toda la gente de Súmate! De verdad, muchas gracias!

QUO VADIS PSC-PSOE? Una visió complexa del seu present, futur i passat des dels ulls d'un militant independentista

Jo em vaig criar al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, el que es coneixia com “la ciudad satélite”. Des del nostre pis es veia el cuartelillo de la Policia Armada, els grisos, on ara la Policía Nacional hi té una comissaria. Al seu costat, llavors, només hi havia el que en dèiem un “descampao”, on amb el temps, amb el primer Ajuntament democràtic, s'hi feu una escola pública que es va batejar com a “Francesc Macià”.

La primera impressió de dimensió social de la que tinc memòria són les vagues dels treballadors. Llavors hi havia un munt d'empreses industrials. Estem parlant de ple franquisme. Mesuràvem la importància de la vaga pel volum de vehicles antiavalots dels grisos que s'aparcaven al “descampao”: jeeps, autocars, camions cisterna...

Però el dia del que en tinc un primer record polític més intens va ser quan la legalització del PCE i del PSUC. Mon pare ens va ficar a tots dins del cotxe i cap a un càmping, no sé si es deia la ballena alegre o la tortuga ligera, per Gavà o Viladecans. Una festassa del copon, amb actuacions (només recordo La Bandera Trapera del Río) i mítings, inclòs Carrillo, i una riuada de gent eufòrica com jo mai havia vist.

Fins aquest moment de la meva vida crec que no coneixia ningú que fós del PSC, ni se'n parlava, ni res de res. A nivell de Cornellà, no havia estat en res del que jo tingués consciència.

El PSUC va guanyar de carrer les primeres eleccions municipals. L'alcalde va ser Frederic Prieto. Era un moment dur: molt d'atur, moltes dificultats, tot per fer, tot d'il·lusions que ara costava fer realitat, etc. El que a mi més “m'afectava” era l'explosió de “bandes” que hi havia pel barri, convertit, com va cantar Loquillo, en “territorio de reyertas”.

Les segones eleccions també les va guanyar el PSUC. Però llavors ja el PSC, que era la segona força municipal, va començar una terrible campanya d'assetjament.

Inspirada, pel que es comentava, pel llavors totpoderós Josep Ma. Sala, es va donar una dimensió que fins llavors cap d'elles havia tingut a les entitats de caràcter folklòric que remetien a l'origen com a aglutinador associatiu. Només com a exemple, a casa participàvem molt de la parròquia; de sobte, una gent que no coneixíem de res va voler muntar una Hermandad Rociera; hi va haver cert follon, perquè fins aleshores d'això mai n'hi havia hagut, i cap dels habituals de la parròquia (en un 95% gent vinguda de fora) ho veia bé; però mossèn s'ho va haver de menjar, i encara hi és. No passa res, excepte des del punt de vista de qui va decidir “animar” a que això passés, una anècdota sense importància.

Menys anecdòtica va ser la campanya que a través d'aquestes entitats folklòriques (sempre amb el PSC al darrere) es va muntar: volien que l'Ajuntament pagués cursos de sevillanes i coses així. No hi havia un duro, o hi havia moltes altres necessitats molt més prioritàries per atendre, i no es van finançar aquestes activitats. Llavors es va muntar una campanya que acusava l'Ajuntament d'anar en contra de la cultura andalusa i dels andalusos. Terrible.

I com si fós ara me'n recordo que van aparèixer unes pintades anònimes pel barri que feien (vés quines coses...) “No al PSUC naZionalista”. Sí, així mateix.

I, vés quines casualitats, les següents eleccions ja les va guanyar el PSC i, tatxannnnn el sr. Montilla, que ni tan sols estava empadronat a Cornellà ni se'l coneixia de res, va esdevenir el nou alcalde. I PSC fins ara.

A la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Dret en particular el PSC-PSOE "torna" a aparèixer a meva vida. Des de la FNEC, on militava, les principals hòsties, de tota mena, eren amb la molt poderosa ultradreta, Acción Universitaria, amb els que acostumaven a anar del bracet, com a germanets petits d'aparença demòcrata, els cadells del PP, que es feien dir OCEU (Organización Catalana de Estudiantes Universitarios).

A Dret i Econòmiques els cadells del PSC estaven en una organització que es deia Estudiants Progressistes (EP), agermanada a l'AJEC. I també hi havia el Col·lectiu d'Estudiants Progressistes, en l'espai que ara ocupa ICV.

Tot i que a Dret no es menjaven res, els d'EP, a nivell d'Universitat, tenien molt bons padrins (Bricall era el Rector), influència, etc. Llavors, us sona un tal Carles Martí (actual president de la Federació de BCN del PSC)? estava sempre per Rectorat, no sé si era adjunt a no sé què, però feia i desfeia com volia. Fins que vam arribar nosaltres. I “le botamos”. Potser d'allà li ve aquest ressentiment amb tot el que significa el país, CiU, ERC i el procés.

Un altre que estava enquadrat en aquest espai EP era, tatxaaaan, Gonzalo Bernardos, que a la Facultat d'Econòmiques ja era un petit cacic que feia i desfeia, i que amb la nostra irrupció també va “volar”

I és clar, la FNEC, transversal, dura, compromesa i molt activa, va començar a arrassar a totes les eleccions, ser decisiva per l'elecció de rectors, degans, mobilitzar a tots els nivells l'estudiantat, etc. Vam arribar a una universitat en la que eren hegemònics i ho controlaven tot i els vam convertir en irrellevants a tots els nivells. No tinc cap dubte que una bona part del ressentiment que alguns socialistes i/o opinadors de la seva òrbita expressen avui crec que ve del seu fracàs universitari davant nosaltres, perquè van perdre humiliantment la seva hegemonia davant nostre, i ja no l'han recuperada mai. 

Un cop finalitzats els estudis és quan el xoc amb el PSC-PSOE és més dur. Llavors ja feia anys que vivíem a Barcelona, a Les Corts, i amb molts altres companys de l'època de la Universitat vam fundar el Casal Independentista de Les Corts.

Més enllà de les moltíssimes coses que vam fer, al barri no deixàvem de ser l'extensió de l'enfrontament brutal que a tots els nivells del país hi havia entre independentistes i PSC-PSOE, molt marcat per la gravíssima guerra bruta dels GAL contra l'independentisme basc amb el PSOE al govern de l'estat.

Però l'esclat de l'enfrontament més gran va ser tot el que va envoltar els Jocs Olímpics i la redada brutal contra pressumptament “Terra Lliure”. La quantitat de detencions i les notícies de tortures salvatges que rebien tots els companys detinguts marca per a mi el punt més àlgid de tensió amb el PSC-PSOE. L'estat espanyol va ser, anys més tard, condemnat davant el Tribunal Europeu de Drets Humans per aquelles tortures, davant el relat de les quals que feien els detinguts al passar a disposició judicial, el magistrat de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón no va moure ni una cella, en va ser, per tant, còmplice.

Simultàniament, a un nivell estríctament polític i de projecte de país, des de l'independentisme assistíem estupefactes al que consideràvem incessants polítiques “espanyolitzadores” de l'Ajuntament Maragall amb l'excusa del projecte olímpic. Tot allò es veia com una enorme maniobra espanyolitzadora. Com a símbol de tot allò tenim aquell intent sapastre de “canviar” la bandera de la ciutat. De la nit al dia, els pals de la senyera que s'alternaven amb les Creu de Sant Jordi es van convertir en dos a cada quadrant, i no quatre. Però aquests dos, enlloc de conservar les proporcions entre pals, “casualment” els dos pals vermells van anar creixent en la mateixa mesura que el groc dels pals exteriors es reduïa a un fil. Com qui no vol la cosa, ens havien clavat el que des de tots els punts de vista era una estanquera a la bandera de la ciutat.

Per no allagar-ho massa, d'aquest punt ja gairebé que saltem al que va ser el tripartit. Com a independentista, aquest cop resultava afectat perquè la diferència de criteri dels independentistes entre pactar o no pactar amb el PSC-PSOE, especialment en el segon tripartit, va derivar en una autèntica guerra civil dins l'independentisme.

L'estratègia de pactar amb el PSC-PSOE va convulsionar fins a tal punt l'independentisme que  gairebé porta al col·lapse a ERC i va costar la liquidació dels lideratges de Carod Rovira i de Joan Puigcercós. A més a més, d'aquelles tensions en van sortir propostes polítiques que després van resultar ser infinitament pitjors que l'original, i de les que vaig participar, com els Walking Dead de Reagrupament (la proposta més immoral i autoritària que mai ha sortit ni sortirà en l'àmbit del catalanisme) i Solidaritat Catalana per la Independència (amb la seva deriva final il·luminada i destructiva, que finalment només va ser autodestructiva). Feliçment tota aquesta etapa ja està tancada, ERC ha tornat a ser la gran força central de l'independentisme i el lideratge d'Oriol Junqueras és providencial, espectacular, excepcional.

Fins a aquest punt com a independentistes ens havíem mogut en una certa “testimonialitat”. El panorama polític quedava en mans de dues grans forces, CiU i PSC-PSOE, i l'independentisme, la proposta independentista, estava lluny de la centralitat política.

Tot el contrari del PSC-PSOE, que durant uns anys va arribar a copar pràcticament tot el poder a Catalunya: tenien el compañero Zapatero i el PSOE a Madrid, governaven la Generalitat, i tenien la pràctica totalitat de grans ajuntaments i diputacions a Catalunya.

Quina alineació planetària es va esdevenir? No ho sé. Però hi fou. I, el més excepcional de tot: tal i com va ser, va desaparèixer.

De sobte, en menys de dos anys, el PSC-PSOE perd la Generalitat, perd el govern a Madrid, perd la majoria de grans ajuntaments, diputacions, etc. En aquesta pèrdua en cascada i a velocitat de vertigen de tot el poder que havien acumulat, dos fets són especialment decisius i letals per a ells: la pèrdua de l'Ajuntament i de la Diputació de Barcelona.

Fins aleshores, Ajuntament de BCN i Diputació de BCN havien estat SEMPRE en mans del PSC-PSOE, fins al punt que s'havien convertit en la seva gran “menjadora”. Un feu tan important i tan inexpugnable que els va portar al deliri quan van voler convertir Barcelona i la seva àrea metropolitana en un contrapoder de la Generalitat, amb la Corporació Metropolitana, fins i tot amb bandera i himne propis.

Què ha passat en aquest menys de dos anys perquè el PSC hagi passat de tenir-ho tot a no tenir res i  quedar relegat a la tercera força política al Parlament, pel darrere d'ERC? Aquí sí tinc resposta: l'enorme canvi de la societat catalana.

Amb una velocitat i intensitat formidables, el centre polític a Catalunya s'ha desplaçat cap al sobiranisme. I davant aquest desplaçament el PSC-PSOE no ha sapigut què fer. Ni ho ha vist, ni s'ho ha cregut, ni n'ha analitzat adequadament els seus components, ni ha reaccionat ni ha proposat absolutament res.I per això s'ha col·lapsat.

Com a independentista estic absolutament astorat de tot plegat. Costa de creure que un partit que va arribar a ser tan poderós hagi pogut gestionar tan malament el seu espai polític. I ara, veure les hòsties que s'estan fotent, després de tot el que he explicat fins aquí, no deixa de provocar un somriure malèvol.

Però també, i com a independentista, sé que el moment que vivim és tan excepcional, que no ens podem permetre no estar atents al que està passant al PSC-PSOE. Cal que siguem molt responsables, cal, com hem fet amb molts altres àmbits polítics, que passem per alt les diferències del passat i que animem a tota la bona gent del PSC-PSOE que vulgui participar del procés a que ho faci. I cal que els rebem amb alegria fraternal, amb total complicitat. Si gent de CiU i d'ERC, fins i tot de les CUP i d'ICV-EUA s'han pogut posar a treballar plegats, res impedeix, tot el contrari, que ells participin amb la mateixa força i legitimitat.

Mireu, abans he parlat dels xocs que havíem tingut amb el PSC-PSOE els independentistes. Ara l'únic xoc, en termes polítics, que s'està produïnt, és entre la placa sobiranista i la placa unionista.

I la línia de xoc, la intersecció, el descomunal punt de fricció, d'aquestes dues plaques el tenim en el PSC-PSOE. Per això és tan important el que hi passi. Encara són la tercera força política al Parlament i el principal partit de l'àrea metropolitana, amb tot el que implica, amb l'alt valor polític i nacional que això té.

En aquests moments, tota la tensió del projecte es concentra en el PSC-PSOE. Una tensió que es veu agreujada per l'impacte del seu desallotjament de tots els espais de poder que tenien. En aquesta situació les dues ànimes que sempre s'havia dit tenia el PSC-PSOE, la catalanista i la unionista, la Pallach i la PSOE, estan col·lisionant amb una violència creixent.

Passaran coses. És inevitable. Perquè els canvis a la societat i al país han estat tan bèsties i el procés sobiranista està tan madur, que és inevitable que tothom s'acabi posicionant, o a favor o en contra ja sigui, d'entrada, de la consulta, ja sigui, immediatament després, de l'estat propi.

Ja no hi ha vies intermitges, ja no hi ha fum que valgui, ja no hi ha cap conill a cap barret.

Aquesta clarificació és la més important que queda pendent en el nostre procés. N'hi haurà d'haver d'altres, p.ex a Unió, que haurà de triar entre la fidelitat a la seva història i a les seves resolucions congressuals o la fidelitat suïcida al lideratge d'un Duran que ja no sap com rebentar el procés. Però passi el que passi, l'afectació serà menor, perquè la majoria de la bona gent d'Unió ja hi està compromesa i electoralment el q faci en Duran no té cap impacte, excepte per a desgastar al President Mas, cosa que fa amb notable insistència i eficàcia.

I finalment, també ICV-EUA haurà de deixar de fer la puta i la ramoneta. En aquest sentit, la tornada de Raül Romeva és una excel·lent notícia per al país i per a aquest espai polític.

Una última consideració, per a tots els partits i per a tots els que sou d'algun partit: no penseu en termes electorals en “the day after”. Les primeres eleccions, constituents, del nou estat català presentaran un escenari de propostes polítiques que no tindrà absolutament res a veure amb l'actual, hi haurà una recomposició de forces i un canvi d'eixos de la política tan bèstia que res no serà igual ni, probablement, semblant...

Onze de setembre del 2013, la Via Catalana cap a la Independència, l'acceleració del procés, la monja, els tocacollons i els irresponsables

Som a les portes d'un nou Onze de Setembre. Qui sap si l'últim sense estat propi. L'any passat una manifestació excepcional va fer vessar els carrers de Barcelona, en una exhibició extraordinària de compromís cívic, democràtic i pacífic del nostre poble amb el procés cap a la independència. La repercussió interna i la internacional van ser enormes, com tots hem pogut viure, veure i llegir en aquest any tan intens.

Enguany l'ANC, convertida en el principal motor cívic del país en aquest procés, ha convocat la Via Catalana cap a la Independència. Tot i que encara queden alguns trams on cal més gent, l'objectiu s'assolirà, i, altre cop, la repercussió serà extraordinària.

Tenim al nostre favor l'enorme simbolisme comparat amb la cadena Bàltica, avantsala de la independència de les tres Repúbliques. Però també perquè per si mateixa serà una mobilització sense precedents a l'Europa Occidental. I això tindrà, previsiblement, un gran impacte.

Estem davant d'un repte formidable, no només per la quantitat de gent que cal convocar, sinó per la complexitat per fer-ho. Cada tram té els seus responsables territorials, un equip de voluntaris, s'ha fletat tota la flota disponible d'autocars de Catalunya, i hem fet curt. Desplaçar a un punt concret de la nostra geografia a tota la gent és senzillament brutal. I s'està fent.

A diferència de l'any passat, crec que enguany el President de la Generalitat hauria de participar en aquesta convocatòria. Dimarts sortirem de dubtes, i, decideixi el que decideixi el President, li donaré suport. Però, insisteixo, el moment tan absolutament excepcional que estem vivint i el posicionament polític que emergeix amb la mani de l'any passat i la nova majoria parlamentària pel dret a decidir sorgida de les eleccions del 25-N (que també són conseqüència de la mani de l'Onze), així com el tipus de mobilització que és (una cadena humana, no una manifestació), per a mi crec que justifiquen del tot la participació del MHP Mas.

La repercussió internacional és un altre objectiu que crec assolirem. Tinc la intuició que l'impacte encara serà molt més gran i important que el de l'any passat. Els organitzadors, a més, han tingut l'encert de fer passar la via per llocs emblemàtics (p.ex. Sagrada Família, Camp Nou, etc), el que donarà una imatge de gran projecció del país i de la mobilització. El tema català continuarà a l'agenda internacional, entrant ja en la fase decisiva, de desenllaç.

Finalment, entre les conseqüències, crec que si com estic segur que passarà, la Via és un èxit, el President hauria de posar data a la consulta. L'any passat el president Mas va fer una gestió política excepcional, impecable, de la reivindicació massiva que va expressar la manifestació de l'Onze. No tinc cap dubte, cap, que enguany també serà així.

Tal i com estan les coses crec que cal posar data a la consulta, i que ho fem unilateralment. Si després el govern espanyol vol pactar-la (tant de bo!), perfecte, es negocia. Però cal posar data. I aquesta data no pot anar, en cap cas, més enllà dels voltants de l'Onze de Setembre del 2014. La situació no es pot allargar més, no és sostenible. No hi ha cap mena de perspectiva de desbloqueig a la banda espanyola (només cal mirar el límit de dèficit inassumible que han imposat). Només tindria sentit no fer-ho (fixar data unilateralment) si hi hagués un procés de negociació seriós obert amb l'estat. I, en els termes que ha proposat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, caldrà fixar la pregunta. I tot això cal fer-ho, malgrat la competència executiva que tenen President i Govern, d'acord amb els partits que impulsen el procés, singularment tots els que han donat suport a les resolucions del Parlament sobre el Dret a Decidir. Cal fer-lo efectiu.

Tot això passarà en els propers mesos. I les conseqüències que se'n poden derivar crec que hi ha molta gent que no és capaç de visualitzar-les. La Via Catalana serà el detonant d'aquesta fase de desenllaç del procés. A partir d'aquest moment tots els actes polítics, totes les decisions que es prenguin, tindran una enorme transcendència i pot passar de tot, absolutament de tot. Des d'un pacte amb l'estat per fer la consulta en l'escenari òptim del procés fins a la inhabilitació del President Mas i la suspensió de l'autonomia en l'escenari més greu. I per a tot això que ve i pel que pot passar cal estar molt i molt preparat i requerirà saber estar a l'alçada.

I això, amics i amigues meus, ja no ho tinc tan clar que sigui així. Només cal donar un cop d'ull al nostre panorama polític, cívic, mediàtic, xarxes socials, per veure que, malgrat el lideratge ferm de la majoria social, que en termes polítics representen CiU (CDC per ser més precisos) i ERC i cívica , amb l'ANC i Òmnium, hi ha encara en la nostra societat una enorme bossa d'irresponsabilitat.

Una irresponsabilitat que es manifesta de diferents maneres, però que podem resumir amb una actitud que sempre tenen en comú: no ser conscients de la transcendència del moment i el procés i no saber estar a l'alçada del que reclama.

Perquè d'entrada reclama generositat i compromís. Perquè hem de fer el que no hem fet mai: treballar plegats, posar pel damunt de tot el procés i no fer això tan habitual de mirar d'aprofitar-ho tot per desgastar l'altre i intentar treure un petit, per més mesquí que sigui, rèdit polític.

En 300 anys mai hem tingut l'oportunitat de fer el que estem fent. I el que estem fent és el més important, en termes polítics, cívics i nacionals, que mai haurem fet a les nostres vides. I el país que en sortirà, de tot plegat, la Catalunya Estat, no tindrà res a veure amb el que tenim ara.

Fer ara aquesta mena de política que només persegueix veure a què es pot agafar de l'altre per mirar de desgastar-lo és MISERABLE. El procés està tan i tan madur que només hi ha dues alternatives: o posicionar-se per una banda, a favor o en contra del dret a decidir i, per una altra, a favor o en contra de que Catalunya sigui un estat independent, de que tinguem estat propi. La resta de qüestions, ara mateix, o són secundàries, o són cortines de fum o són enganys.

En l'àmbit cívico-polític també hem tingut aquest mes d'agost la inevitable cagaradeta, mesquinesa. Aquest cop la protagonista ha estat la monja Teresa Forcades i el seu ridícul engendro amb deliris de grandesa del Procés Constituent.

Quan tot el país està abocat a intentar garantir l'èxit de la Via Catalana, ells, d'una manera miserable, volen aprofitar aquesta extraordinària mobilització i el treball de desenes de milers de voluntaris per a obtenir un rèdit propi partidista, particular.

Quan tothom, quan la majoria social del nostre país, es mobilitza superant les diferències, justament amb una acció tan simbòlica com agafar-nos les mans perquè per damunt de tot tenim un objectiu que compartim, la independència, l'estat propi, ells es converteixen en uns paràsits repugnants i convoquen la seva pròpia “coseta”. És evident que totes les reivindicacions són legítimes, però la que han triat ells té 364 dies que resten a l'any per poder-la fer, sense intentar adulterar o manipular en interès propi el que és una mobilització extraordinària d'arrel transversal.

Fins i tot hem de considerar legítim que algú, l'Onze, el plantegés amb una reivindicació i mobilització pròpia, no sumant-se a la convocada per l'ANC, no hi està ningú obligat a anar-hi. També seria del tot legítim. El que és il·legítim, el que és miserable, és mentir, és voler manipular i fer veure que forma part de la mobilització convocada per l'ANC. Això és MENTIDA. I punt. Són uns paràsits i són uns miserables, perquè menteixen i perquè intenten aprofitar-se de la feina dels altres en interès particular, propi. I ja n'estic molt tip d'aquesta genteta.

L'altre episodi, ja gairebé un clàssic estival, és l'intent d'altres d'aigualir la convocatòria de l'ANC de la Via Catalana cap a la Independència. Aquí ens hem trobat amb el sr. Pelegrí i una part d'Unió, i amb ICV-EUA. A veure, senyors, s'agraeix el desig d'èxit. La millor manera de garantir-lo és remar amb els organitzadors i no encetant polèmiques absurdes, estèrils.

L'any passat la mani era “Catalunya nou estat d'Europa”. Alguns, els de sempre, ja van fer paripé d'aigualir-la, i després no van perdre cap oportunitat per a intentar manipular i portar l'aigua al seu molí dient que no era una mani independentista. Va home va.

Doncs s'ha acabat. Aquest Onze, tothom que hi sigui va a una convocatòria per la independència. Que evidentment contempla en aquest objectiu que puguem decidir, que puguem votar el nostre futur. Però ara ja estem en un altre moment, no és el de l'any passat. Ara ja hi ha hagut unes eleccions, una nova correlació de forces, unes resolucions al Parlament de Catalunya inequívoques, i no cal tornar-hi tota l'estona. Cal fer tota la pedagogia que calgui, això sempre, però ara el moment polític ja és un altre, i no podem instal·lar-nos en una mena de “el dia de la marmota” polític.

Si la societat civil, sempre al capdavant del procés, convoca amb un lema molt clar: VIA CATALANA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, el mínim que caldria exigir als nostres polítics és respecte per l'ANC. I si a algú no li agrada, doncs que no hi vagi, i, si s'atreveix, que ho digui i que convoqui una mobilització alternativa, que commemori l'Onze de la manera que li sembli més adequada.

Una última remarca: de tot això que està passant, no podem permetre'ns donar-ho tot ni per fet ni per guanyat. Això seria un error letal.

No tot està fet. I poden passar coses molt i molt greus. I caldria mantenir tot hora una actitud que ens permetés estar a l'alçada de tot el que pugui passar. Ja hem vist que entre els partits polítics i la societat civil no tothom sap ser-hi. Però també ens trobem amb molt valent per tuiter i per facebook que fan més mal que bé. Gent que situa les coses en el terreny del deliri, i no en el terreny del dia a dia, de la realitat. El procés requereix fermesa, però també responsabilitat. Menys bravuconades de pa sucat amb oli i més estar disposat a ser-hi sempre, treballant el que calgui i on calgui.

Ens caldrà aquí, en aquest punt, l'experiència i el coratge polític de tots els que portem molts i molts anys treballant per la independència. No perquè el nostre criteri tingui més valor que el de cap altre ni perquè estiguem per damunt de res. Tot el contrari, crec que som els que més ens n'alegrem cada cop que algú fa públic el seu compromís amb el procés arribant-hi des d'altres posicions; mentre que alguns d'aquests “valents” que ara corren per les xarxes s'atreveixen a fer retrets en relació al passat de tota aquesta nova fornada de persones compromeses amb el procés. És una cosa que m'irrita extraordinàriament. Cal ser molt i molt imbècil per fer retrets enlloc de celebrar-ho com el que és, un motiu de joia de compartir i d'anar configurant la majoria social que necessitem i que només poden fer possible aquestes persones que abans no s'ho plantejaven i ara sí.

Apel·lo a aquesta experiència i coratge polític simplement perquè nosaltres ja hi érem quan no hi havia gairebé ningú, i tinc la sensació que quan comencin els problemes, ens tornarem a quedar bastant sols plantant cara.

Que sí, que ja ho hem viscut massa vegades, això. Que ja sabem com funciona. Que quan les coses no passen de la bronca i interpelació a certa distància tothom és molt valent, però quan comencen les hòsties de debò n'hi ha més que fugen i s'amaguen que no pas es queden plantant cara...

I pel que fa al nostre procés, parlo d'hòsties en un sentit figurat, per a referir-me als diferents escenaris que eventualment podrien donar-se amb l'escalada del desenllaç del nostre procés, i que com abans he dit, podrien arribar (l'estat espanyol és prou descerebrat per fer-ho) a la inhabilitació i/o empresonament del President Mas, la suspensió de l'autonomia catalana, prohibició de consultes i eleccions, etc. Això difícilment podria passar a cap altre país de la UE, però amb aquests descerebrats de polítics espanyols que hi ha, tot és possible.

I una última cosa que miraré de desenvolupar en un futur post: alerta no donem per feta la majoria social per la independència que necessitem. Per a l'anàlisi vull partir de la recent monografia del CEO "Identitat nacional i autogovern. Un estudi qualitatiu sobre les configuracions identitàries nacionals a la Catalunya contemporània". No hem de deixar de treballar ni un minut per explicar les coses. Tot i que ara mateix el SÍ és majoritari a les enquestes, hem de pensar que un procés d'aquesta naturalesa tensiona tant la societat, és tan bèstia, que cal assegurar majories molt àmplies i sòlides. I aquest treball només es pot fer si no s'ignora la realitat i si s'actua volent sumar els que no hi són. El que fan alguns de substituir la realitat, el país que tenim, pel país que un dia -fa 300 anys- potser va ser, o el que a ells els hi agradaria que fos, i les actituds que se'n deriven, les bestieses que poden arribar a dir i escriure, forma part de la major amenaça que té la nostra majoria i cohesió social, perquè ataquen els elements més sensibles i determinants en el procés d'identificació de les persones, de construcció de la identitat i d'associar-hi una posició política.

Senyors, senyores: VIA FORA CATALANS! DONEC PERFICIAM

ENS VEIEM A LA VIA CATALANA CAP A LAINDEPENDÈNCIA!

GUANYAREM!