El país d'ahir i el país d'avui, abans i després Covid-19, a través de comparativa enquestes CEO... i PS amb la repressió de sempre

El mes de març d'enguany, tot just iniciat el confinament, vam tenir les dades d'un BOP del CEO el treball de camp del qual s'havia fet tot just abans d'iniciar aquest confinament.

En l'article que vaig fer analitzant-lo, vaig dir això:
"aquesta enquesta, aquest BOP del CEO esdevindrà una peça clau, d'extraordinari valor, per analitzar els canvis a la nostra societat i en nosaltres mateixos que la crisi del coronavirus pugui provocar al país i en nosaltres.

Des d'aquest punt de vista, quan sigui que superem aquesta crisi, demano, suplico, al CEO, que tingui preparada una enquesta, en la que evidentment s'hi plantegin qüestions específiques de la crisi, però que permeti, en molts dels seus elements, comparativa amb el BOP d'avui, per poder dibuixar clarament l'abans i el després de la crisi."

Ara, finals d'octubre del 2020, molts mesos després d'aquell radical confinament, tornem a estar en una situació crítica en relació a la pandèmia Covid-19, i són moltes les veus que diuen que per combatre aquesta segona onada en la que estem instal·lats probablement calgui decretar un nou confinament.

Aquest article d'avui, aquesta anàlisi demoscòpica d'avui de l'enquesta Sociopolítica del CEO d'aquest octubre 2020, segon anàlisi i article que faig d'aquesta enquesta, tindrà un plantejament diferent de les meves habituals anàlisis demoscòpiques, sempre més centrades en qüestions molt polítiques.

En aquest article intentaré fer un primer viatge des d'aquell país d'ahir que retratava el BOP del CEO de març, abans confinament, al país d'avui, després de tots aquests mesos marcats per la pandèmia Covid-19.

Un país diferent, una societat que veu les coses diferents: economia:
El país d'ahir del CEO del març no era un país que llencés coets sobre la situació econòmica de Catalunya, perquè un 42,2% dels enquestats valoraven aquesta situació com a dolenta o molt dolenta, però havia sortit de l'impacte de l'anterior crisi, quan p.ex. l'any 2014 era un 78% dels enquestats que valoraven la situació econòmica com a dolenta o molt dolenta. El país d'ahir havia reduit en més de 30 punts el seu pessimisme sobre la situació econòmica del país.

I ara, al país d'avui que reflecteix aquesta última enquesta del CEO, és un 75,2% de la ciutadania que valora dolenta o molt dolenta la situació econòmica de Catalunya. El Covid-19 ens ha portat en un temps rècord al pessimisme més dur sobre la situació econòmica del nostre país.

Tanmateix, el país d'ahir i el país d'avui segueixen tenint una cosa en comú: sempre valora pitjor la situació econòmica de l'estat espanyol. Quan abans del confinament un 42,2% de la ciutadania valorava la situació de l'economia de Catalunya com a dolenta o molt dolenta, hi havia un 57,6% que valoraven dolenta o molt dolenta la situació econòmica d'Espanya. I ara, mentre la de Catalunya és valorada negativament pel 75,2, la situació d'Espanya és valorada molt negativa pel 86,9%.

És a dir, estem de nou instal·lats en un escenari molt pessimista sobre la situació econòmica.

En el país d'avui, en relació al país d'ahir, un 29,7% dels enquestats diuen que, en aquests pocs mesos, la seva situació econòmica ha empitjorat, és a dir, gairebé un de cada tres catalans han empitjorat la seva situació econòmica, és a dir, les seves vides.

El país d'ahir, el d'avui i el de sempre?
Si en l'avaluació de la situació econòmica del país podem veure-hi reflectides clarament les diferències entre el país d'ahir i el país d'avui, en altres àmbits això no és així, i el país d'ahir i el d'avui se'ns representen pràcticament iguals, sense canvis. I això ens mena a una pregunta de fons: serà el país d'ahir i el d'avui el país de sempre i per sempre?

A què m'estic referint? us preguntareu. Doncs a dues qüestions, dues valoracions sobre dues qüestions molt concretes, però que expliquen moltíssimes coses.

Els que sou lectors habituals de les meves anàlisis ja sabeu sempre faig referència a un "nosaltres", sense el qual no és possible la independència, un nosaltres independentista al que hi hem de ser tots per poder fer la independència.

Doncs mireu, la comparativa del CEO del març, abans pandèmia, i del CEO d'ara, en plena pandèmia, retrata clarament qui forma part d'aquest "nosaltres" per fer la independència i qui forma part del bloc "unionista". I no hi ha cap dubte.

El bloc unionista es retrata a si mateix de la manera com comparteixen entre ells valoració de dues qüestions cabdals del nostre país. Una valoració radicalment diferent a la dels que configurem el "nosaltres" per la independència.

Per al bloc unionista tant els polítics catalans com el Govern de la Generalitat són una merda. I no importa quan llegeixis això. Polítics i govern eren una merda abans de la pandèmia i també ho són ara, per a aquest bloc unionista. Fixeu-vos en qui clarament forma part d'aquest bloc unionista i en la cohesió que té aquest bloc:

• C's suspenien Govern català abans pandèmia (80,9%) i post pandèmia (92,4%), i suspenien polítics catalans abans pandèmia (82,4) i post pandèmia (88,7%)
• PSC: suspenien govern català pre-pandèmia 76,9% i post 71,2%, i suspenien polítics catalans pre pandèmia 65,1% i post 69,2%
• Comuns: suspenien govern català pre-pandèmia 66,5% i post 64,3%, i als polítics 59,5 abans i 60% ara.
• PP suspenien Govern amb 76,7% i suspenen govern ara amb 72,6%, i als polítics catalans (69,8% vs 81,8%)

Clarament C's, PSC, Comuns i PP formen el bloc unionista, el bloc del règim del 78, es configuren i retraten com a bloc a partir de coses tan contundents com és aquesta mateixa valoració hostil al govern de Catalunya i als líders polítics catalans.

I el "nosaltres" independentista es configura i visualitza per una valoració totalment oposada a la del bloc unionista en relació al nostre govern i els nostres líders polítics. Així:

• Junts x Catalunya aprovaven Govern abans pandèmia un 75,1% i post pandèmia un 92,6%, i als polítics catalans els aprovaven abans en un 78,4% i ara amb un 80,4% dels seus votants
• ERC aprovaven abans el Govern amb un 55,5% i ara amb un 69,6%, i als polítics abans pandèmia amb un 69,9% i post amb un 69,3% dels seus votants
• Finalment, la CUP i els seus votants també evidencia formar part d'aquest nosaltres independentista amb un 49,5% que aprovava govern abans i el 64,1% que l'aprova ara, i el 56,1% de votants CUP que aprovava polítics catalans i el 51% que els aprova ara.

És inequívoc: C's, PSC, Comuns i PP formen un bloc cohesionat que suspèn Govern i polítics catalans

Junts per Catalunya, ERC i CUP formen el "nosaltres" independentista, com reflecteix que aproven tots tres a Govern i polítics catalans.

Això és el país d'ahir i el país d'avui.

És evident que per al bloc unionista és igual el que faci el Govern Generalitat i els nostres polítics. Tot, per a ells, sempre és merda. Abans Còvid i ara.

En aquest punt, tanmateix, és quan amb més contundència s'evidencia la farsa dels Comuns, el seu caràcter sectari i la seva repugnant doble moral.

El Gobierno de España és potser un dels governs que pitjor ha gestionat la crisi Covid-19, des de tots els punts de vista. Però per a aquests hipòcrites de la trama dels Comuns, que només un 32,8% aproven el Govern de la Generalitat, un 74,3% dels Comuns aprova al Govern espanyol.

Quina vergonya. Quina farsa. Quin retrat més contundent del caràcter sectari dels Comuns. A CAT, faci el que faci el Govern sempre se'l suspèn, i a ESP, faci el que faci el Gobierno, sempre se l'aprova.

PS: El país d'ahir i el país d'avui, la repressió d'avui i la repressió de sempre:
Aquest article havia d'anar només d'aquestes comparatives entre les enquestes del CEO abans i després de la pandèmia, assenyalant on hem canviat i on tot segueix igual.

Però dolorosament avui ha passat una cosa que m'ha portat a afegir aquest Post Scriptum a l'article comparatiu dels CEOs, però que hi encaixa.

Avui hem tingut, encara estem tenint, una altra demencial operació repressiva contra l'independentisme perpetrada per la Guàrdia Civil, amb uns muntatges policials que farien riure, que serien propis d'una pel·lícula d'humor, de no ser que darrere seu impliquen la detenció, la presó i la persecució de tantes persones.

Avui un altre muntatge de la Guàrdia Civil contra l'independentisme porta més de 10 detinguts, més de 30 escurculls i demencials acusacions de malversació, de confabulació judeomassònica prosoviètica amb la Rússia de Putin, etc etc

Molts dels detinguts són amics i companys de lluita de tota la vida. Són persones i patriotes exemplars. Sento un dolor immens pel que estan patint en aquests moments. Però, alhora, em sento compromès com mai, és a dir, com sempre, a persistir en la lluita per l'únic que pot posar fi a aquesta barbàrie repressiva, a l'únic que assegura el futur del nostre poble: la independència de Catalunya.

Avui, a la Plaça Sant Jaume, hi érem independentistes de sempre i nous independentistes, independentistes d'ERC, de Junts per Catalunya i de la CUP, independentistes de l'ANC i d'Òmnium. Hi érem tots. Perquè tots formem aquest "nosaltres" que estem obligats a blindar i posar a treballar amb una estratègia compartida per fer possible la independència.

A l'altra banda, en els que no hi eren, els de sempre: C's, PP, PSC i Comuns.

En el país d'ahir i en el país d'avui cap diferència pel que fa a la repressió.

El Gobierno de EspaÑa de PSOE i Podemos/Comuns ja porta més independentistes detinguts que el del PP.

Els presos polítics catalans i exiliats ja porten més temps a la presó i a l'exili amb els governs de PSOE i de Podemos/Comuns que amb els del PP

En el país d'ahir i en el país d'avui, Espanya sempre serà igual, sigui PP, sigui Cs, sigui el PSOE, sigui Podemos, siguin els Comuns. 

I EL NOSTRE ÚNIC PAÍS DE DEMÀ POSSIBLE PER ALS CATALANS ÉS LA INDEPENDÈNCIA, LA REPÚBLICA CATALANA: com ahir, com avui, com sempre

 DONEC PERFICIAM 

Amics i companys de lluita avui tan injustament detinguts, avui us dedico aquest article. No tenia ganes de publicar-lo, però l'he publicat perquè amb aquest petit gest també declaro que no pararem, i que seguirem la nostra lluita, en tots els fronts, per la nostra llibertat, que és la vostra, per la independència. La nostra lluita ha conegut moltes expressions, i hi he estat sempre. I hi serem. Acció, sempre, pensament i anàlisi, també. 

Anàlisi de l'Enquesta Sociopolítica del CEO d'octubre 2020. Moltes coses. Algunes inèdites!

Divendres 23 d'octubre hem tingut accés a una nova enquesta del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), l'Enquesta Sociopolítica 2020.

És una enquesta molt en la línia del que són els Baròmetres d'Opinió Política que regularment fa el CEO, però que presenta algunes singularitats, com són un grup de preguntes vinculades al tema Covid-19, també el tractament diferent, innovador, d'alguna de les preguntes clàssiques del BOP i, finalment, un tema gens menor, com és que el treball de camp de l'enquesta està fet amb trucades telefòniques, mentre que el BOP del CEO es fa amb entrevistes "presencials".

És una enquesta molt interessant i molt sòlida, com totes les que fa el CEO, però també és una enquesta que hem de ser prudents en la seva comparabilitat evolutiva amb els BOPs justament per aquesta diferent metodologia per fer el treball de camp, telefònica vs entrevista presencial.

0. Visió general:

L'anàlisi d'aquesta enquesta del CEO "Sociopolítica" el començarem per les grans conclusions. L'enquesta evidencia el que ja fa molt temps evidenciem, és a dir, un escenari de gran estabilitat en les grans qüestions polítiques del nostre país. Allò de "tot el peix venut". No observem cap canvi mínimament significatiu. Això també val pel que fa a la projecció electoral: seguim on estàvem, amb el que podríem considerar un empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya, amb la possibilitat de fer una majoria alternativa a la independentista, amb un nou tri o quatripartit (ERC, Comuns, PSC i CUP) i amb una descomposició de l'espai unionista difícil de predir, a hores d'ara, com acabarà, però que sí apunta algunes evidències.

Finalment, i en relació a les qüestions més innovadores de l'enquesta, també evidenciem, i és una de les coses que tractarem amb més profunditat, les dificultats creixents que té l'independentisme per traçar una estratègia compartida entre les diferents forces polítiques independentistes, i per extensió, cíviques i socials.

1. Sobre la projecció electoral:

Ja sabeu que la projecció electoral és la part que sempre considero menys interessant de qualsevol enquesta política, però entenc és la més mediàtica i que més interès desperta.

L'enquesta sociopolítica del CEO confirma, en un escenari polític canviant, els grans eixos de l'escenari polític a Catalunya:

- pel que fa a l'independentisme, es confirma la proximitat de l'empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya i un petit ascens de la CUP.

Fins ara ERC manté la posició capdavantera en intenció de vot, i això és en si mateix una notícia, atès el desgast a les xarxes que sembla patir, però Junts x CAT, des de l'anunci del President Puigdemont d'impulsar el nou projecte polític, ha anat avançant posicions, fins situar-se a les portes d'aquest empat tècnic.

La suma d'ERC i Junts per Catalunya projecta un interval de diputats entre 66 i 68. És molt curiós, i espero que tant a ERC com JxCAT ho vegin, que 66 és el mateix nombre de diputats que van assolir el 21D. Pot variar com es distribueixen entre ells, però això és tot. El votant indepe és el que és i el gruix del vot indepe que fluctua ho fa entre ERC i JxCAT. No ens fem pel·lícules amb eixamplaments de base...

Però sí hi ha una dada que de totes les de l'enquesta podria ser la més cabdal i decisiva de totes per estar en millors condicions de fer la independència, i és que en l'interval màxim de la forquilla de la projecció de diputats a ERC i JxCAT, poden arribar als 68 diputats, és a dir, a la majoria absoluta.

I que ERC i Junts per Catalunya o Junts per Catalunya i ERC puguin sumar majoria absoluta és, des del meu punt de vista, la dada més rellevant i important per fer la independència. La gran majoria de mals del procés independentista són conseqüència directa de que la suma d'ERC i JxCAT no hagi tingut majoria absoluta. El 27S 2015 que Junts pel Sí no assolís majoria absoluta, i passés a dependre de la CUP, va dinamitar la necessària fortalesa, solidesa, que ha de tenir la direcció de qualsevol moviment d'alliberament nacional. Des del 27S, i justament perquè ERC i Junts no han tingut mai majoria absoluta, tot i tenir-la a tocar, aquest fet s'ha convertit en la major causa de desgast de l'independentisme, perquè des d'aquest moment vam deixar de fer independentisme, i només hem pogut fer que supervivència parlamentària.

La CUP, en comptes de sumar lleialment, respectant la correlació de forces dins l'independentisme, sempre ha exercit el xantatge: per posar i treure presidents, per passar-se pel cul els pactes als que arribava amb les altres forces independentistes, i per no tenir cap problema en votar sistemàticament amb C's, PSC i PP contra el govern independentista, només per desgastar-lo, sense mai ni un milímetre de lleialtat o complicitat.

I això ha estat, és i serà, un dels més grans problemes que té l'independentisme per fer la independència. La CUP és necessària en el "nosaltres" per la independència, però és un permanent obstacle per fer la independència.

Que la suma de diputats d'ERC i JxCAT que projecta el CEO pugui tenir majoria absoluta seria probablement la millor notícia per a l'independentisme des de l'1-O. No hi ha res que pugui ajudar més a empènyer per la independència i per fer la independència que aquest fet, la majoria absoluta d'ERC i JxCAT.

El creixement de la CUP és important per sumar % de vot independentista, però es deu més a la projecció de creixement de l'abstenció que no pas a que la CUP creixi en vot.

Pel que fa a la resta d'opcions en l'àmbit indepe o nacionalista català, ni rastre. I això també és una altra constant amb totes les enquestes que estem coneixent. Ni Pdecat, ni PNC, ni Primàries, ni FNC ni res de res. Tot irrellevant.

- pel que fa a l'unionisme la seva força global més o menys es manté, tot i que potser alguns escenaris poden apuntar retrocés, però aquest manteniment global es produeix amb unes enormes sacsejades internes.

La megasacsejada és l'ensorrada de C's, que recordem va guanyar les eleccions del 21D. Ara pot perdre fins a 20 dels 36 escons que va obtenir el 21D. Fins ara, en vot decidit, les restes de C's es distribueixen entre PSC com a principal hereu (amb un 9,1% del vot de C's del 21D), PP (amb un 5,7%) i Vox (amb un 3,4%). Però la principal dada és aquest 22,7% de votants de Cs del 21D que diuen NS/NC, en el que és el major percentatge de tot el panorama polític. Si li afegim el 12,5% d'antics votants situats en "altres opcions", veiem que gairebé un 35% d'antics votants Cs estan en una mena de llimb en relació al seu vot. I això al marge de que els seus ex-votants són els que lideren l'abstenció declarada, amb un 5,7%. Cap altre partit té tants ex-votants que explícitament diuen s'abstindran.

El PSC sí que sembla es posiciona com l'opció del vot útil unionista, però no amb la força que necessitarien per ser alternativa a res. Malgrat tot, malgrat no recollir prou suports com per liderar l'unionisme oferint imatge alternativa a l'independentisme, no podem menysprear que l'estratègia radicalment unionista del PSC els estigui donant fruits: recullen un 9,1% de vot de Cs, un 3,2% dels Comuns i un 4.5% del PP. La pluralitat d'aquests percentatges és el que evidencia s'han convertit en el vot útil unionista.

VOX està ahí, i amb tota seguretat entrarà al Parlament, perquè també recull, tot i que amb menor intensitat que el PSC, vot de tots els altres partits unionistes: un 3,4% de C's, un 2,1% dels Comuns i un 9,1% del PP. Només no recull del PSC, justament pel que explicàvem en el paràgraf anterior, que el PSC és la força tractora de l'unionisme aquestes eleccions.

Una de les bones notícies de l'enquesta és la descomposició dels Comuns, amb només un 50% de fidelitat de vot, i vot que li marxa cap a PSC i VOX. Les seves fronteres ideològiques acaben imposant un escenari que com a molt els pot fer repetir resultats, si el seu % d'antics votants ara indecisos, que és el més gran de tots els partits polítics, no segueix la fuga cap a les seves fronteres naturals del PSC i de VOX.

2. Sobre la relació amb Espanya: autonomia, referèndum, independència

Fa molt temps que l'evidència del que la societat catalana pensa en relació a aquests temes és molt sòlida, tan sòlida com petrificada.

- la majoria (60%) de catalans creu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia

- la immensa majoria dels catalans creu que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur en un referèndum: el 76,3%, o sigui 3 de cada 4 catalans, percentatge al que s'hi arriba perquè hi ha un 26,4% de votants de C's que així ho creuen (sí, 1 de cada 4 votants de Cs), un 63% dels votants de PSC, un 70% dels votants dels Comuns, un 32% dels del PP i fins i tot un 22% dels de VOX!!!!!

- l'estabilitat en el suport a la independència, en si l'enquestat vol o no vol la independència, també és molt gran. Hi ha oscil·lacions d'una enquesta CEO a una altra, però gairebé sempre dins els marges d'error de l'enquesta. En aquesta enquesta que ara estem comentant, un 45,5% Sí vol la indy i un 46,3% No, és a dir, empat "tècnic" en això de voler la indy o o no. L'últim BOP el No era del 50% i el Sí del 42%. Ni llavors estàvem en clar retrocés ni ara en ascens. Són dades que hem de mirar en evolució temporal llarga, i veiem sempre es mouen en aquests paràmetres de percentatges.

- abans de preguntar sobre si es vol o no la independència, l'enquesta pregunta, després d'haver preguntat sobre el nivell de satisfacció amb l'autogovern, com li agradaria a l'enquestat que s'articulés políticament la relació entre Catalunya i Espanya.

També en els resultats d'aquesta pregunta hi ha una gran estabilitat en relació als anteriors BOP del CEO. Tanmateix, en aquesta pregunta, per a aquesta enquesta, és on el CEO ha introduït una novetat que val la pena comentar.

Pregunta el CEO si creu que en la relació CAT-ESP Catalunya hauria de ser com ara una Comunitat Autònoma, un Estat dins una Espanya Federal o un Estat independent.

El 35,4% dels enquestats diuen que un Estat independent, és la resposta majoritària, seguits d'un 29,5% que creuen hem de seguir sent una comunitat autònoma, i, amb gairebé el mateix percentatge, tenim el 29,3% que creuen hauríem de ser un estat dins una Espanya Federal.

En aquesta pregunta de resposta múltiple, quan mirem la resposta única l'estat independent guanya, però ja veiem que sense majoria absoluta, amb un 35,4%. La innovació d'aquesta enquesta sociopolítica del CEO ha estat preguntar als enquestats què voldrien com a "segona opció".

I aquí veiem com llavors un estat dins una Espanya federal arrasa, amb un 74,1% (suma 1 i 2), seguit de l'opció Comunitat Autònoma (50,1%). I l'estat independent que era la primera en única resposta, ara és la tercera, amb un 48,7%.

I és molt interessant això que ha fet el CEO perquè desmunta tota aquesta patranya dels "federalistes" que diuen ser-ho entre Comuns i PSC, perquè la majoria d'ells si els "apretes" una mica, es delaten que prefereixen ser una comunitat autònoma que un estat independent.

Pues eso, slokai. Així estan les coses. Ho dic pels indepes que es passen el dia recollint les babes de la Colau i dels Comuns....

3. Sobre la gestió del post 1-O

És només una pregunta, la que per primera vegada el CEO ha plantejat, en aquesta enquesta "sociopolítica", però és molt interessant.

Amb independència de com ens posicionem, del que votem, etc. crec que tots estarem d'acord que una de les coses més traumàtiques dins el moviment independentista ha estat la gestió de tot el que va seguir a l'1-O.

Sense plantejar-ho exactament en aquests termes, sí que s'entén tot de la pregunta que fa el CEO, que pregunta quina creu és l'enquestat la millor opció en relació a la situació entre CAT i ESP. I el CEO planteja 3 opcions possibles:

- ser una comunitat autònoma d'Espanya

- pactar un referèndum amb l'estat espanyol

- declarar la independència unilateralment

I en el que és un molt interessant plantejament demoscòpic, demana als enquestats quina és, en primera opció, la seva opció, però també quina seria la seva segona opció.

Sobre les respostes en primera opció, és a dir, les principals, està clar que la DUI, com a tal, com a opció política per sortir de l'actual situació, no és l'opció majoritària dels nostres ciutadans: només un 15,4% diuen que allò que cal és fer una DUI. Recordem que aquesta mateixos enquestats han dit, amb un 45,5% que volen la independència. O sigui, entre els que volen la independència, segons l'enquesta (fiable) no arriben a la meitat els que volen la DUI.

La majoria social voldria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, un 51,9%.

És clar, jo també el voldria. Per això és important el que planteja el CEO de "i en segona opció?". Doncs quan mirem la suma de primera i segona opció veiem que la DUI la recolzarien un 37,3% dels catalans, és a dir, 20 punts més del recolzament que tenia en primera opció. Aquests 20 punts són de gent que diu vull prioritàriament el referèndum, però si no pot ser, doncs la DUI.

Però tanmateix, seguim veient com aquest 37,3% que suma primera i segona opció segueix sense arribar al 45,5% que diuen voler la independència.

En la suma primera i segona opció referèndum assoleix el 82% i comunitat autònoma el 51,7%

Aquest és un tema de molt difícil gestió per a l'independentisme, però que s'hi ha de posar. Són dues opcions que a priori semblen difícilment conciliables. Però alguna cosa haurem de fer. O correm el risc de prendre mal i ser incapaços de bastir una mínima estratègia compartida.

Fixem-nos-hi:

- els votants d'ERC són els que més clar ho tenen, els que més han "comprat" el discurs que està fent la seva direcció, fins al punt que és un 73,6% dels votants d'ERC els que d'entrada volen opció referèndum, per tan sols un 20,9% que es manifesten per la DUI.

- En canvi els votants de Junts per Catalunya i de la CUP estan absolutament dividits en les seves opcions:

- un 49,7% dels votants de JxCAT estan per la DUI, però un 45,4% pel referèndum

- un 49,1% dels votants de la CUP estan pel referèndu, però un 47,2% per la DUI

No és aquest article el lloc ni el moment per entrar a analitzar les implicacions que tenen aquestes dades. Avui només apunto que les implicacions hi són, que les dades són molt complicades de processar en termes polítics, que si no ho fem bé ens podem veure abocats a escenaris polítics de permanent col·lisió i d'incapacitat de bastir cap estratègia compartida. El repte que tenim pel davant és extraordinari. Molt i molt complicat de gestionar.

4. Sobre els lideratges i la "sectarització" electoralista que alguns, i a les dades em remeto, promouen:

La pregunta sobre la valoració dels líders polítics és una de les favorites dels mitjans de comunicació, perquè els permeten jugar a allò dels bons i els dolents.

Els encanta, a tots, això de poder titular "Oriol Junqueras és el líder polític millor valorat, pel damunt de Puigdemont".

I clar, és cert, sumat tot, és així. Però la cosa és que al darrere d'aquesta dada final el que hi ha són moltes i moltes coses, molt més importants, que expliquen la dada final, però sobre les que no es diu res.

I aquestes coses que són les que determinen la dada final, però que no s'expliquen, és el que avui, per a acabar, voldria explicar.

Efectivament, l'Oriol Junqueras és el líder polític més ben valorat de tots, de fet l'únic que aprova, amb una valoració mitjana de 5,72. Al darrere d'aquesta dada, que és així, hi ha dos grans qüestions polítiques que l'expliquen: la derivada de la millor valoració que té Oriol Junqueras entre els votants unionistes, en comparació a altres líders indepes, i l'evidència de l'impacte de la política "sectària" que practica bona part de la direcció d'ERC i la pràctica totalitat dels seus voceros mediàtics. Veiem-ho:

- la valoració diferencial dels votants unionistes en relació als líders independentistes: tots els votants de tots els partits unionistes, tots, valoren millor a Oriol Junqueras (OJ) que a Carles Puigdemont (CP). Així, els de C's valoren amb un 2,69 a OJ i amb un 1,26 a CP , els del PSC amb un 4,18 a OJ i amb un 1,47 a CP, els dels Comuns amb un 5,51 a OJ i amb un 2,86 a CP, els del PP amb un 1,82 OJ i amb un 1,19 a CP i fins i tot els de VOX, amb un 0,66 a OJ i amb un 0,22 a CP.

No hi ha excepció entre els votants de les forces polítiques unionistes.

Alguns poden fer una lectura d'aquesta valoració diferencial en clau positiva, que OJ és capaç de teixir més complicitats, que no genera tanta oposició.

Però d'altres poden fer-ne una altra lectura, com que OJ representa la rendició, mentre que CP és l'enemic a batre, l'enemic públic número 1 de l'unionisme

- l'evidència de l'impacte de les estratègies i polítiques sectàries i divisives d'una part de la direcció d'ERC i de la majoria dels seus voceros mediàtics és demolidora. En aquest despropòsit divisiu en el que estem instal·lats sempre hi ha el recurs al "y tu más", al "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra" i tal, o sigui, a intentar fer veure que el sectarisme és de tots i en relació a tots.

Però l'enquesta del CEO, aquesta i totes les anteriors que hem conegut, desmunta totalment aquesta "generalització" de les responsabilitat, i identifica clarament el resultat entre els electors dels missatges sectaris d'aquesta part de la direcció i dels voceros mediàtics d'ERC.

Fixem-nos:

- com valoren els votants de JxCAT a OJ? Doncs amb un 6,99. I a Marta Rovira? Doncs amb un 6,80. I els d'ERC a CP? Doncs amb un 5,93.

- com valoren els votants de JxCAT a Quim Torra? Doncs amb un 8,30. I els d'ERC? Doncs amb un 5,97

Es pot veure clarament com els votants de JxCAT valoren sempre més positivament als líders d'ERC, que no pas els votants d'ERC als líders de JxCAT! Per què? pel desgast sectari incessant que en el seu electorat matxaca tot aquest personal de la secta del Sol de la direcció d'ERC.

La cosa sectària arriba, però, a nivell preocupants, quan veiem que fruit de tot el que fa la secta del Sol, els votants d'ERC pràcticament valoren igual repressors com Salvador Illa i Jèssica Albiach que repremits. Així els votants d'ERC valoren amb 5,21 al ministre Salvador Illa i amb un 5,01 Jèssica Albiach. O sigui un ministre del Gobierno de España i la seva repressió, només 0,7 per sota que el President Puigdemont, a l'exili per l'acció repressiva de l'estat només 0,6 que el President Torra, inhabilitat per l'acció repressiva de l'estat.

És molt fort. La secta del Sol blanquejant els repressors i criminalitzant, els reprimits. Les dades són prou evidents. 

Aquesta relació causa/efecte amb el que fa part de la direcció d'ERC i la secta del Sol es posa encara més en evidència quan mirem el comportament d'un electorat no afectat per aquesta sectarització, com és el de la CUP, que valora amb 6,87 CP, 6,48 OJ, 6,12 QT i 6,45 MR, és a dir, dins uns mateixos paràmetres avaluatius, a diferència de la valoració sectaritzada induïda als seus votants per aquest sector de la direcció i la secta del Sol. I l'evidència ja és plena quan, evidentment, els votants CUP suspenen als repressors que aprovaven l'electorat d'ERC: 3,22 a Salvador Illa i 3,87 a l'Albiach.

I no puc estar parlant de lideratges i no fer referència a l'enorme, excepcional, lideratge que exerceix, que té, que s'ha guanyat, el President Puigdemont a tot l'espai electoral del que es coneix com a Junts per Catalunya. Valoració de 8,60, la més alta en relació als lideratges i electors de qualsevol formació política. El President Puigdemont és evident que és la referència política de tot un espai polític, no per totes aquestes rucades unionistes de "adhesión al líder" i tal, sinó pel que representa, encarna i tantíssims independentistes creuen és l'únic que pot liderar.

5. Per ètica i estètica, també acabo amb una altra valoració global:

Ja heu vist que l'enquesta sociopolítica del CEO tenia moltes coses i molt interessants. Quan faig aquestes anàlisis el que vull és compartir amb tots vosaltres la meva visió, a partir de la meva expertesa en el tractament de dades, també demoscòpiques. Però evidentment tot sota el sedàs de la meva opinió compromesa a favor de la independència. Tenim molta feina a fer. Però la podem fer. Tenim molts riscos al davant, no només externs, repressius, sinó riscos generats per nosaltres mateixos, pels independentistes, partits, entitats, militants, etc.

M'agradaria molt que tothom veiés, en aquesta anàlisi, les oportunitats que tenim al davant. I treballem per aprofitar-les.

Però, tal i com estan les coses, gairebé em conformaria que aquesta anàlisi servís per evitar que caiguem de cap en els escenaris de gran risc que he identificat

Només podrem ser independents si hi som tots, si som capaços d'assumir i blindar el "nosaltres" i una estratègia compartida.

Som-hi

DONEC PERFICIAM

La realitat del català a la universitat: dades, dades i dades davant la manipulació "montapollista"

Aquestes últimes setmanes hem tingut una presumpta polèmica lingüística, que des de les xarxes socials, i impulsada per la Plataforma per la Llengua, la FNEC, el SEPC i diversos perfils individuals, ha saltat a mitjans de comunicació generalistes.

La polèmica, o el titular, era "es tripliquen les denúncies lingüístiques a les universitats".

Les denúncies a que el titular fa referència és a les classes que a les nostres universitats han estat anunciades a la programació docent que s'impartiran en una llengua, en aquest cas el català, i que per circumstàncies del grup d'alumnes, hi ha qui pressiona perquè s'imparteixi en una altra llengua.

Quan algú denuncia que "es tripliquen les denúncies" immediatament es pensa que està passant alguna cosa greu. 

Mireu, jo ja fa molts anys que treballo gestionant dades, i en tots aquests anys el més important que he après és que, més que cap dada concreta, allò important és la contextualització d'aquella dada, el conjunt de dades que ens permeten entendre millor el que està passant, interpretar la realitat.

"Es tripliquen les denúncies!"

Sabeu què hi ha al darrere? Doncs que després de tota la campanya feta per diverses associacions com la Plataforma per la Llengua, la FNEC, el SEPC, i la publicitat dels instruments per articular denúncies lingüístiques a la universitat... s'han presentat 37 denúncies.

Hi ha hagut 37 denúncies de substitució lingüística en relació a grups d'aula docents anunciats que la llengua d'impartició seria el català, i que per diverses circumstàncies, la llengua d'impartició ha pogut acabar essent una altra.

Triplicar les denúncies és com a molt gros, oi? Però, què són 37 possibles incidències en el conjunt de la docència universitària de grau a les univesitats catalanes?

Doncs mireu, a les universitats catalanes s'imparteixen 15.499 assignatures en català. En hores de docència és un 75,6% de la docència, la que s'imparteix en català. La resta, en castellà i en terceres llengües, bàsicament l'anglès.

És a dir, que sobre el total de docència en català al sistema universitari de Catalunya, que és un 75,6% del total d'hores de docència, ens trobem que en un 0,23% de l'oferta de les 15.499 assignatures en català, hi ha alguna qüestió de tensió lingüística relacionada amb la llengua d'impartició anunciada.

O sigui, que el 75,6% de la docència s'imparteix en català, i que en un 99,77% de les assignatures la docència, des d'un punt de vista lingüístic, es desenvolupa amb total normalitat, però tenim un problema.

Tenim un problema perquè tenim 37 incidències sobre 15.499 assignatures.

La cosa encara és més complicada d'entendre si mirem l'evolució de l'oferta d'assignatures a les nostres universitats, i veiem que l'oferta d'assignatures de grau a les nostres universitats s'ha incrementat, els últims cursos, en un 21%.

O sigui, perquè ens entenguem:

- la docència d'assignatures en català s'ha incrementat un 21% els últims cursos

- actualment als estudis de grau de les universitats catalanes hi ha una oferta de 15.499 assignatures en català, davant les 4.879 assignatures en castellà

- en hores de docència això implica que un 75,6% de les hores de docència als estudis de grau s'imparteixen en català

I resulta que perquè hi hagi un 0,23% de problemes lingüístics en relació a una oferta d'assignatures en català que ha crescut el 21% els darrers anys, i que implica que en hores de docència un 75,6 de la docència es fa en català... resulta que tenim un problema, resulta que hem de munta el gran pollastre perquè s'han triplicat les denúncies.

Jo flipo.

No entenc res del que estan fent la Plataforma per la Llengua, la FNEC o el SEPC, ni tots aquests abrandats denunciadors a les xarxes socials.

El sistema universitari català garanteix la preeminència de la llengua catalana en els processos formatius de grau. Un 75,6% de les hores docents s'imparteixen en català.

I al costat d'aquesta prevalença de la llengua pròpia del país, del català, el que sempre hem defensat a ultrança és la internacionalització del nostre sistema universitari.

I que en la gestió lingüística de l'oferta formativa a grau, de 15.499 assignatures, hi hagi 37 incidències em sembla ridícul, em sembla absolutament irrellevant. Generar conflictes lingüístics d'arrel identitària falsejant la realitat fins ara només ho havia fet C's. Anem amb compte, coi!

Mireu, jo vaig ser coordinador de la FNEC a la Facultat de Dret de la UB, coordinador de la UB de la FNEC, vicepresident de la FNEC, representant estudiantil a Claustre, Junta de govern i Consell Social.

Jo no vaig rebre ni una sola classe en català en aquella Facultat de Dret de finals 80s. Però no ens vam cansar de reivindicar docència en català. I no només docència, vaig impulsar i coordinar la primera mostra de llibres de Dret en català, que va tenir lloc al vestíbul de l'edifici històric de la Facultat, i que va inaugurar el llavors conseller de Justícia, Joaquim Xicoy.

Acabats els meus estudis de Dret, el meu compromís amb la normalització lingüística em va portar, durant un parell d'anys, a ser coordinador d'equips de normalització lingüística a l'Administració de Justícia, a l'àmbit territorial de Barcelona-comarques.

Després el meu perfil professional em va portar a àmbits diferents, vinculats a l'avaluació de la gestió pública, però vaig mantenir el meu compromís cívic amb la normalització del català, p.ex. com a fundador i vicepresident de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació).

I, de debò, que em punxin, perquè no em trauran ni una gota de sang davant la meva estupefacció amb tot el que està passant.

O sigui, incrementem, els últims cursos, en un 21% el nombre d'assignatures en català als estudis de grau de les universitats catalanes, però hem de muntar un pollastre que hi hagi 37 casos de possible conflicte sobre un total de 15.499 assignatures en català? Jo flipo.

Flipo per una qüestió, d'entrada, de dimensió: si tenim un 75,6% de les hores de docència en català, està molt bé, el català és clarament la llengua d'ús de les nostres universitats.

Flipo, després, també per una altra qüestió de dimensió: o sigui tenim 15.499 assignatures impartides en català, i perquè en 37 d'elles hi hagi alguna qüestió lingüística, és a dir, perquè en un 0,23% de les nostres assignatures impartides en català hi hagi alguna cosa, ho hem d'elevar a la categoria de monumental pollastre político-lingüístic?

De debò, jo flipo.

Què us passa pel cap per no valorar la realitat lingüística de les nostres universitats, aquest 75,6% d'hores en català?

Què us passa pel cap per convertir en conflicte lingüístic que en 37 de 15.499 assignatures que s'imparteixen en català, hi hagi hagut algun problema lingüístic??

Jo flipo.

Quan algú vol convertir una afectació del 0,23% en un gran problema lingüístic, el que està fent és fer veure que hi ha un conflicte lingüístic on no hi és. Ho trobo lamentable. Lluitar per la nostra llengua i la seva plena normalització mai ens ha de portar a ignorar la realitat i muntar pollastres en àmbits on el que s'hauria de fer és difondre la seva exemplaritat, com és el cas del català a la universitat, i aquest exemplar percentatge d'ús majoritari del català a tots els àmbits de la formació de grau, garantint en tot moment la dimensió internacional de les nostres universitats, en docència i en recerca.

Quan una "Encuesta Monarquía" el que acaba fent és el retrat de dos països (CAT-ESP) totalment diferents

Aquest llarg cap de setmana s'han fet públics els resultats d'una enquesta a nivell de tot l'estat espanyol sobre la monarquia a Espanya (Encuesta Monarquía). Es tracta d'una enquesta important, impulsada per una autoanomenada "Plataforma de Medios Independientes", entre els que hi trobem Público, CTXT, Crític, Mongolia, Catalunya Plural, La Marea, Nueva Tribuna i La Voz del Sur...

Segons diuen els promotors és una enquesta finançada amb les aportacions de 1.965 mecenes, que haurien fet possible aquesta iniciativa d'aquesta plataforma de mitjans situada molt en l'òrbita de Podemos i dels Comuns.

Es tracta d'una enquesta important, feta a 3.000 persones a nivell de tot l'estat, però amb voluntat fos representativa, segons diuen a la fitxa tècnica, políticament (en funció record de vot a les darreres eleccions generals), per edats i sexe, classe social i comunitat autònoma.

Cal aplaudir, en qualsevol cas, aquesta iniciativa, de fer una enquesta d'una de les coses més tabú a nivell del règim del 78, com és la monarquia. Aquest tipus d'enquesta o alguna de les seves preguntes seria el CIS que les hauria de plantejar, de fer, però la monarquia és intocable, és central per al règim del 78, i per tant preguntar a la gent sobre la mateixa, sobre la monarquia, és un desafiament al règim.

Aquesta plataforma ho ha fet i, insisteixo, cal aplaudir-los. Dit això, amb les primeres informacions que van anar sortint crec que mai m'hagués posat a analitzar l'enquesta. Però la vaig obtenir i al veure que de les diferents qüestions que plantejava l'enquesta, una de les desagregacions permetia la comparabilitat territorial, és a dir, veure quins resultats oferia l'enquesta a nivell de Catalunya i a nivell general, de tot l'estat, vaig entrar a mirar-la amb més atenció.

Hi havia, en paral·lel, un bombardeig mediàtic i tuitaire de tot l'entorn podemita i Comuns molt en clau d'espanyolització global, situant com a element "d'unitat" el tema de la República. Ho podríem resumir en el tuit d'en Jaume Asens: "Lo que no quieren que sepas: la República ganaría en las urnas #EncuestaMonarquía"

Doncs ves per on el "lo que no quieren que sepas" potser és una altra cosa, i és que allò que amb més força, intensitat, contundència, podem veure a l'enquesta és el retrat de dos països totalment diferents: Catalunya i la resta de l'estat espanyol.

A l'informe de l'enquesta hi trobem les dades de les opinions i valoracions dels enquestats a les diferents preguntes, desagregades segons record de vot, segons edat... però també segons 4 "comunitats autònomes": Andalusia, Madrid, Catalunya i País Valencià (comunitat valenciana).

Això m'ha permès tenir i projectar les dades de Catalunya sobre les de l'estat espanyol i així poder veure no només la diferència estratosfèrica de visions polítiques entre Catalunya i la resta de l'estat espanyol, sinó també quin és l'impacte de Catalunya sobre la visió política de la resta de l'estat.

Tot i que no és el més interessant que podem trobar a l'enquesta, comencem per l'exclamació joiosa que feia en Jaume Asens, comencem per allò que ell deia que era "lo que no quieren que sepas"

Es referia Jaume Asens a que, a l'enquesta, a la pregunta (després d'una pregunta prèvia sobre si es creu necessari referèndum sobre la monarquia) sobre quin seria el posicionament dels enquestats en un referèndum sobre Monarquia o República, a nivell de tot l'estat un 40,9% enquestats deien que República i un 34,9% que Monarquia. La resta (25%) en blanc, abstenció o NS/NC.

Això a tot l'estat.

I a Catalunya? Doncs a Catalunya un 66,5% República i un 14,6% Monarquia.

A Catalunya hi ha 50 PUNTS de diferència entre els partidaris de la República i els de la Monarquia. A tot l'estat la diferència de punts entre favorables a República o a Monarquia es redueix a 6 punts. A Catalunya 50 punts de diferència a favor República, a Espanya 6.

Proclamava "lo que no quieren que sepas", Jaume Asens, per dir que hi ha majoria espanyola per la República (40,9% vs 34,9%).

Però potser "lo que no quieren que sepas" és quin seria aquest percentatge sense Catalunya. I efectuant tots els càlculs estadístics a partir de les dades d'enquestats a CAT i a ESP i els seus % de resposta a les diferents opcions, i projectant un escenari amb totes les dades de l'estat espanyol, però sense les de Catalunya, el que es trobem és que a Espanya (sense CAT) els partidaris de la monarquia són el 38,9% i els partidaris de la República el 35,8%. És a dir, més monàrquics que republicans.

I aquesta és la gran trampa de l'enquesta i això és el que els seus promotors i els Comuns i podemitas "no quieren que sepas". Perquè plantejat com ho han fet l'únic que fan és un xantatge nacional, un discurs evasiu cap a un tema que a Espanya no és el problema, per desarticular l'independentisme.

Per això val la pena que, aprofitant les dades de l'enquesta, posem damunt la taula les veritables dades que "no quieren que sepas", i que no són altres que Catalunya i Espanya són, ara mateix, dues societats, dos països, totalment diferents, sense res en comú, amb visions totalment diferents de totes les qüestions que se'ns plantegen.

Ho deiem abans, a Catalunya el diferencial República/Monarquia és de 50 punts a favor dels partidaris d'un sistema republicà, mentre a Espanya la diferència, sense CAT, és de 3 punts a favor de la Monarquia.

Pregunta l'enquesta que es valori l'actuació de Felipe VI en "su intervención durante el conflicto con Catalunya", amb una escala valorativa del 0 (muy mal) al 10 (muy bien). Doncs a Catalunya es valora amb un 2,9, i a tot l'estat se l'aprova, amb un 5,2. Atès que a Madrid ho valoren amb 6 i a Andalusia amb 5,9, podem dir que en una escala de 0 a 10 tenim 3 punts de diferència. El que va del suspens sense dret a revisió d'examen a l'aprovat amb Bé.

Dos països totalment diferents:

- Creus necessari un referèndum sobre la monarquia? A CAT 68,4% Sí, 18,5% No. Altre cop, 50 punts de diferència.

A Espanya, amb CAT, 47,8% Sí, 36,1% No. Sense CAT, 43,7% Sí i 39,6% No.

A CAT un diferencial de 50 punts, a ESP de 4 punts. Dos països diferents, radicalment diferents.

- Quina és, així en general, la satisfacció dels enquestats amb la monarquia és una altra de les qüestions que planteja l'enquesta, amb una escala valorativa de 0 a 10 on el 0 és totalment insatisfets i el 10 totalment satisfets?

A Catalunya, en termes de satisfacció general, un 32,3% l'aproven (valoren del 5 al 10) i un 64,1% la suspenen (valoren de 0 a 4): 32 punts de diferència entre l'opció majoritària (suspens) i la minoritària (aprovar).

I a Espanya? Doncs amb les dades generals (inclosa CAT) la gent està majoritàriament satisfeta amb la monarquia: un 53,9% l'aproven i un 41,9% la suspenen. I sense Catalunya la cosa ja es dispara i passem a un 58,3% que l'aproven i un 37,5% que la suspenen, és a dir, 20 punts per sobre els que la valoren satisfactòriament.

Dos països radicalment diferents. A Catalunya 30 punts per sobre els qui suspenen la monarquia i a la resta de l'estat 20 punts per sobre els que l'aproven. O sigui, un diferencial de 50 punts. El diferencial de dos països diferents.

Que no sigui això el que no volien que sapigués la gent....

Que no sigui que els Comuns, el que estan intentant evitar que la gent sàpiga, amb la patètica complicitat d'alguns crepusculars independentistes, és que es visualitzi que Catalunya i els catalans som, dins l'estat espanyol, una minoria nacional.

Som dos països amb dues visions radicalment diferents gairebé en tot, però un d'aquests països, nosaltres, Catalunya, els catalans, tot i tenir visions polítiques clarament majoritàries, inqüestionablement majoritàries, amb més de 50 punts de diferència en relació a les altres posicions dins la nostra societat, mai no tindrem la més mínima opció a nivell espanyol. Perquè som una minoria nacional, i així som tractats.

No ens serveix de res suspendre la monarquia amb diferencial de 30 punts sobre els que a CAT l'aproven, mentre a ESP els que l'aproven siguin 20 punts més que els que la suspenen.

Se'n diu pes demogràfic. Se'n diu un estat que esclafa una minoria nacional, que som nosaltres. I se'n diu, per part dels Comuns i d'alguns d'aquests indepes crepusculars, cooperació per a silenciar i neutralitzar el moviment independentista.


No ho permetem! Lo que no quieren que sepas es que Catalunya ya es un país diferente y desconectado, en todo lo político, a Espanya. Ya no vemos nada substancial igual. Ja no compartim res. Potser el que no volen que sàpigues és això. Potser l'únic que volen és enredar-nos amb falsos debats i propostes que no tenen res a veure ni amb la realitat política de Catalunya ni amb la d'Espanya.

El debat no és Monarquia o República a Espanya. El debat és democràcia i respecte als drets d'una minoria nacional, com és Catalunya, o dictadura. L'únic objectiu per als catalans és la República Catalana. Fem-la possible. I que ens ajudin a fer-la possible, en comptes d'amagar-se miserablement com han fet fins ara, porque les cae lejos, els republicans espanyols. Sabrem ser agraïts i sabrem recolzar-los, un cop sigui realitat la República Catalana, en tot el que calgui.

Que no t'enredin! Lo que no quieren que sepas és que el nostre únic futur, com a poble, és la independència.

DONEC PERFICIAM

Seguim desmuntant la farsa colauer i la immoralitat de la trama dels Comuns sobre mobilitat i ciutat. I que la Mare de Déu de la Mercè i Santa Eulàlia ajudin Barcelona!

En l'article anterior vaig passar revista a diferents punts crítics de la mobilitat a la ciutat de Barcelona, en relació també a la farsa de les polítiques Colauers al respecte.

Una farsa que esdevenia immoralitat quan entre el seu argumentari invocaven que amb les seves polítiques volien evitar 400 morts anuals a la ciutat que poden ser imputats a patologies derivades de la contaminació urbana. Immoralitat perquè, fins i tot donant per bones les seves dades i intencions, això implicaria incidir sobre un 2,5% de la mortalitat de la ciutat, però seria a costa d'empitjorar les patologies responsables del 25% de la mortalitat de la ciutat.

No hi ha més gran immoralitat que atrinxerar-se argumentalment en l'evitació de morts, quan les teves polítiques el que faran és incrementar les patologies del que és la principal causa de mortalitat a la ciutat.

Però com diu el titular de l'article d'avui, més enllà d'aquest fet, que és el més greu de tots, la immoralitat criminal de la trama dels Comuns, hi ha altres elements de la seva farsa en relació al que representa la mobilitat a la ciutat de Barcelona i els seus discursets, que crec val la pena també hi entrem.

Una altra de les coses que més indecents de la farsa dels Colauers és aquest discurset de "pacifiquem els carrers"
A veure, tarats, quan hem tingut en guerra els carrers de Barcelona? Barcelona és -era- una ciutat extraordinària, l'evolució històrica i urbanística de la qual l'havia fet meravellosa per a viure-hi. L'única guerra que hi ha és la que vosaltres, colauers, heu declarat a la ciutadania, fins a fer-nos la vida impossible.

Edificada a partir d'un centre històric i d'un Eixample que va lligar i vertebrar la ciutat amb tot d'altres centres d'antics municipis perimetrals, com Les Corts, com Sants, com Sarrià...

La pràctica totalitat del centre històric de la ciutat és una àrea peatonal o de preferència peatonal. Uns pocs carrers perimetrals faciliten la mobilitat urbana del transport públic en superfície, de mercaderies i privat, com són la Via Laietana, les rondes de Sant Pere i Universitat, el Passeig Colom, Pelai...

Igualment, en la resta de centres històrics dels municipis que foren agregats a Barcelona, com són Sants, Les Corts, Sarrià... tots són peatonals o de preferència absoluta peatonal.

Lligant tota aquesta xarxa històrica municipal hi tenim l'Eixample. La meravella de l'Eixample, hauríem de dir: un disseny urbà que ha permès combinar vies de circulació essencials per a la ciutat amb voreres amplíssimes per als vianants a tots dos costats de les vies, i amb avingudes singulars, també singularment amplíssimes i amb preferència peatonal, com la Rambla, el Passeig de Gràcia, la Diagonal, el carrer Enric Granados, l'Avinguda Gaudí, etc

El discurset de la "pacificació" de la trama dels Comuns vol dir no fer res pels vianants, però, amb la seva excusa, fer la vida impossible a la mobilitat.

El resultat és que allà on teníem carrers de voreres amples, on era agradable passejar, veure botigues, entrar a bars i restaurants, ara ens trobem un horror de coloraines i una circulació col·lapsada, amb el que comporta d'increment de fums, contaminació, soroll, accelerades, tensió, dificultats enormes per al comerç, per al transport, etc.

No han pacificat res, tot el contrari, on hi havia pau han sembrat el caos, el soroll, el lio.

Però anem encara més enllà del concepte "pacificar". Porto treballant a Ciutat Vella, en diferents espais, des de l'any 1996. Quan hi vaig arribar destinava gairebé tots els meus migdies a patejar-me aquesta meravella que és tot el nostre centre històric. Em passava els migdies, l'hora de dinar que tenia a la feina, descobrint tots els carrers i racons del Gòtic, del Raval, de la Rivera, del Born...

Per no anar més lluny, el passat dimarts, dia 22 de setembre del 2020, gairebé 25 anys després d'estar treballant al centre de la ciutat, gaudint-la, enamorat... vaig fer un trajecte d'aquests de disfrutar la ciutat, evidentment a peu, des de la zona del Born fins la FNAC al Triangle, a Plaça Catalunya. Doncs en aquesta passejada, anada i tornada, m'ha passat el que fins ara no m'havia passat mai: se m'han tirat a sobre dos paios amb patins i una noia amb bici.

O sigui que la "pacificació" d'aquests farsants de la trama dels Comuns és que on abans podies passejar tranquilíssimament a peu per tot el centre de la ciutat, ara vagis patint tota l'estona, evitant patins i bicicletes que se't llencen permanent a sobre.

Jo faig més de metre vuitanta, peso cent kilos, i estic relativament fort. No vull ni saber com se sent la nostra gent gran davant aquesta incessant amenaça de ser atropellats per bicis o patins que implica la "pacificació" que promou la senyora Colau.

Un altre dels "mantres" de la trama dels Comuns en relacio a la mobilitat és aquest de "recuperem la ciutat". Com si mai l'haguéssim perduda. És demencial. És ara quan estem perdent la nostra ciutat.

Fixeu-vos en el que és aquesta farsa sense límits de la trama dels Comuns.

Quan van fer la Superilla del Poblenou anaven dient que es recuperaven els carrers per als veïns. Els veïns mai els havíem perdut. Van començar a tallar carrers sense solta ni volta, i a fer tota mena d'experiments i rucades perquè l'únic que havien originat havia estat una desertització total de l'espai. I s'han gastat més de 10 milions d'euros intentant fer de les cruïlles de carrers, sobre l'asfalt, espai per a la canalla, per poder "justificar-se".

I sí, tants milions d'euros gastats, doncs hi ha un parell de cruïlles en les que de tant en tant us hi podeu trobar algunes famílies i alguns nens jugant. Sempre damunt l'asfalt, per més pinturetes que hi hagin anat posant.

El que evidencia el deliri de la seva farsa és que allà mateix teníem unes experiències d'èxit que no havien requerit ni una mil·lèsima part de la inversió en les rucades de la Superilla, com eren els interiors d'illa. Això sí que era -i és- un espai ben pensat, ben dissenyat, tranquil, amigable, segur, no impostat.

Però encara més, allà mateix teníem un espai enorme, de milers de metres quadrats, que des de fa molts anys s'havia promès. És un espai enorme destinat a ser un magnífic jardí i espai infantil i de lleure. En comptes de treballar per fer espais així, de qualitat, la trama dels Comuns s'ha gastat milions en intentar fer veure que jugar a l'asfalt és super xuli.

A la mateixa zona tenim l'espai de Can Framis, un excepcional parc, d’una singular densitat arbòria, que envolta el magnífic edifici de Can Framis; ambdós projectats per Jordi Badia, arquitecte. La manca de manteniment i de control l’han convertit en una mena de pipi-can “de luxe” i en un cau de drogoaddictes i indigents. Insòlitament, enlloc de recuperar- lo i arranjar-lo, l’acció municipal s'ha limitat a envoltar-lo de ridículs arbrets en testos i bancs, col·locats damunt les calçades circumdants, que no han revertit en cap cas el seu trist destí. Segueix sent un magnífic espai al que els veïns no hi podem posar els peus, de com de descuidat, fet malbé i perillós està. Els milions de la trama dels Comuns han anat a pintar asfalts, amb actuacions tan "icòniques" com pintar una pista d'atletisme damunt l'asfalt.

I el colmo de la farsa de "guanyar els carrers per als veïns" el tenim que totes aquestes actuacions s'han dut a terme al costat del que és la vorera més gran de la ciutat, la de MediaTIC, que fa més de 18 metres d'amplada.

O sigui, tens la vorera més gran de la ciutat, tens centenars de metres quadrat abandonats on estava projectat fer-hi una plaça jardí i tens un espai extraordinari que has deixat degradar fins a límits demencials... i tota la pasta i tot el "recuperem la ciutat" és tallar uns quants carrers i fer coloraines damunt l'asfalt.

Doncs això, que ja hem patit al Poblenou, és el que està passant ara a tota la ciutat. La farsa de la trama dels Comuns no pot ser més gran. I la seva repugnant demagògia discursiva, tampoc.

Ens parlen de fums per justificar-ho tot, però altre cop tot és farsa. Tot forma part del pensament sectari i totalitari de la trama dels Comuns, en aquest cas coptat pel lobby de la bicicleta.

Ningú no qüestiona la bicicleta, i tots estem d'acord en promoure el seu ús. Qui més ho va fer fou, com deia a l'anterior article, en Jordi Portabella, implementant el bicing. Allò sí que va ser una mesura positiva.

La trama dels Comuns és incapaç de pensar res en positiu, de pensar res per a la gent.

Qui usa moto, cotxe, furgoneta o el que sigui per Barcelona és un malparit al que cal fer la vida impossible.

Així, tot el que estan executant la trama dels Comuns sobre mobilitat només és per fer la vida impossible a les persones.

Alguns exemples:

- a Barcelona més de 300.000 persones ens movem diàriament en moto. Per a la ciutat tenir un parc de mobilitat així és una enorme sort. Les motos contaminen poquíssim, ocupen un espai ínfim, paguen impostos, passen revisions ITV, tenen assegurança i garanteixen la mobilitat més ràpida i eficient possible imaginable a la nostra ciutat.

Malgrat el poc que contaminen les motos, sobretot les majoritàries d'ús diari, de format scooter, podríem fer polítiques positives de promoció de les motos elèctriques, per a que la majoria dels que fem servir aquest mitjà diàriament, ens passem a la moto elèctrica. Podrien haver fer polítiques positives, com una xarxa de càrrega elèctrica, o de promoció, com p.ex. exempcionar de l'impost de circulació.

Però no han fet res de res. Jo poso 5€ de benzina cada dos setmanes i no paro (abans pandèmia, s'entén): a la feina, a reunions de feina, a trobades familiars, a trobades d'amics, a reunions socials i polítiques... Al dia jo guanyo entre 45 i 60 minuts per a mi pel fet d'anar en moto en relació a circular amb altres transports. Això implica 1 dia al mes i 12 dies a l'any. És a dir, que tinc per a mi pràcticament mig mes més de vida, d'hores útils, vitals, que no tindria amb qualsevol altre transport.

Tot i tenir una scooter nova, de baixíssim consum, si hi hagués un pla sòlid per passar-me a la moto elèctrica, ho faria. Però no hi és. Per què no hi és? Perquè el sectarisme del lobby de la bici ho impedeix. O bici o transport públic. Porque yo lo digo. Moto caca, ni que sigui elèctrica! Fem la vida impossible a les motos!

Per això s'eliminen sense cap sentit places d'aparcament. Per això es fan més estrets, sense cap sentit, els carrers, perquè les motos no puguin passar, quan estan aturats, entre els cotxes, ni entre els cotxes i la vorera.

- El deliri anti-tot de la trama dels Comuns arriba al seu màxim punt amb la dement persecució que fan de tot el sector del transport de mercaderies. Empastifar de pinturetes tota la ciutat sense haver pensat en les necessitats que té el nostre comerç i sector de transport és d'una gravetat extrema. Només algú que no ha treballat mai pot fer el que està fent la trama dels Comuns: fer la vida impossible a tots els treballadors que mouen i distribueixen mercaderies diàriament a la ciutat.

- Si els fums fossin el gran problema, l'Ajuntament hauria de predicar amb l'exemple, i no ho fa. Directament de l'Ajuntament depenen dues de les flotes més contaminants de la ciutat: la dels autobusos urbans i la dels camions de recollida d'escombreries i residus.

L'electrificació de la xarxa d'autobús és l'opció ecològica més important i impactant que estan impulsant les ciutats més preocupades per aquest tema, entre les que no hi ha la nostra ciutat, Barcelona, governada per la trama dels Comuns.

Fa uns dies coneixíem el que està fent la ciutat de Tel-Aviv, electrificant tota la seva flota d'autobusos i "asfaltant" tots els carrils bus amb una xarxa que els permet recarregar elèctricament mentre estan funcionant. És una tecnologia, a més, no agressiva, com ho és desplegar xarxes de ferrocarril dins la ciutat com el tramvia, de manera que permet usos múltiples i funcionals, flexibilitat i màxima connectivitat. A països com Suècia aquesta tecnologia fins i tot s'ha instalat a les vies que uneixen ciutats, per al transport interurbà en busos elèctrics.

Per a la trama dels Comuns tot això és una mena d'heretgia, impensable, implantejable. Per això no han fet res. Fer-ho voldria dir no anar contra ningú, i això se'ls fa insuportable. Pensar que puguin fer una cosa que beneficiï a tothom i no empitjori la vida de ningú els resulta inacceptable.

Finalment, per acabar avui, aquesta setmana la trama dels Comuns ha fet un tuit molt i molt descriptiu:

Por mucho que le pese a las élites, Barcelona avanza imparable hacia una movilidad para las personas, libre de humos. Donde la salud sea una prioridad. "Es una batalla entre el capital y la vida. Así pues, ¡recuperemos la ciudad!"

Que us quedi clar, tots els que anem en moto, en cotxe o tenim furgoneta o camió com a vehicle de treball: NO SOM PERSONES! Per a la trama dels Comuns no som persones. Aquest tuit ratifica tot el que he anat explicant en aquest article i en l'anterior. No som persones, i per tant se'ns ha de fer la vida impossible. I això és el que fan.

Però encara més coses: "es una batalla entre el capital y la vida". O sigui que tu, amic que tens una furgo i fas reparto, ets el puto capital. I van a per tu, perquè és una batalla. O sigui, que us quedi clar a tots: si tens un cotxe o una moto i el fas servir ets el puto capital. I van a per tu.

Perquè ells són "la vida". Que després tinguin furgonetes de l'any de la picor o autocaravanes amb les que col·lapsen tots els espais naturals del nostre país no té res a veure amb el tema. Que amb el que estan fent incrementin, com va passar al Poblenou i passarà a Barcelona, la contaminació, això només és propaganda capitalista. Si ells diuen que són la vida, ni que incrementin la contaminació, com s'ha demostrat dades en mà que fan, la resta som uns putos capitalistes.

Quines coses. Estan manant a Barcelona, malgrat haver perdut les eleccions, perquè el representant del capital, Manuel Valls, els va votar. I penses, quina barra que tenen. Però no. La trama dels Comuns ho té clar. No molestarà a l'amo. Totes les mesures que estan prenent només perjudiquen directament a la classe treballadora, a les famílies amb menys renda de la ciutat, aquests són els grans perjudicats.

De tot el que està fent la trama dels Comuns els grans beneficiats és la gent amb pasta, la gent que es pot pagar pàrkings, la gent que agraeix Colau hagi pujat la zona blava, perquè així n'ha expulsat "als pobres" i ells aparquen més fàcilment.

Per a la trama dels Comuns, l'objectiu és que cap "pobre" pugui tenir cotxe ni moto. Això és un luxe reservat per als que els han permès seguir manant a la ciutat malgrat perdre les eleccions, els del Círculo Ecuestre, els de l'alta burgesia que van finançar Valls, el salvador dels Comuns. Per això la trama dels Comuns no farà mai res que els pugui perjudicar. Els respecten. Per això la trama dels Comuns ha convertit tots els treballadors que necessiten usar cotxe, moto, furgoneta o camió, en uns putos capitalistes que estan contra la vida

El #Barnicidi que està perpetrant la trama dels Comuns té, en la gent treballadora, les seves principals víctimes.

Barcelona i mobilitat: el col·lapse de la ciutat provocat per la incompetència i la immoralitat de la trama dels Comuns

Fa temps que alguns estem advertint que Colau i els seus fanàtics dels Comuns estan portant la nostra estimada ciutat, Barcelona, a la ruïna. No han solucionat cap dels problemes que té la ciutat i n'han generat moltíssims més.

Avui vull referir-me al tema de la mobilitat i el col·lapse anunciat de la ciutat que viurem les properes setmanes, durant el mes de setembre, amb el retorn de vacances i l'inici de l'activitat escolar.

El desencadenant d'aquest col·lapse segur són totes les burrades, autèntiques animalades, que han fet els colauers aprofitant el confinament de la gent, aprofitant l'estat de xoc per la pandèmia en el que tots ens vam quedar: han tallat carrers, han pintat carrers, han omplert de murs de formigó els carrers, etc etc etc Un autèntic despropòsit. Amb els veïns confinats i la ciutat inactiva, ningú no ha protestat i els efectes d'aquestes demencials actuacions no s'han visualitzat. Però a mesura tornem a la normalitat (escoles, feina) el caos està assegurat.

Els Colauers han situat un objectiu que tots compartim, com és el de reduir la contaminació a la ciutat, però llavors, sense cap mena d'estudi, sense cap mena de pla, res de res, s'han llençat a un deliri de mesures, sense cap fonament, sense cap racionalitat, que no només no ajudaran en res a l'objectiu que tots compartim, sinó que l'empitjoraran.

Fa molts i molts anys que em dedico professionalment a treballar amb dades, a la planificació estratègica i al disseny i avaluació de polítiques públiques. I tot i fer-ho des del sector universitari, serveix per a qualsevol política pública.

Els mínims per a una adequada planificació d'una política pública són:

- disposar d'un diagnòstic de la situació en l'àmbit sobre el que es vol treballar
- establir els objectius estratègics que volem assolir
- dissenyar els objectius tàctics i les actuacions que ens han de permetre assolir els objectius estratègics
- configurar un sistema de dades i indicadors que permetin, a partir del moment zero (diagnòstic situació), quines són les mesures que volem assolir i com preveiem evolucionin els indicadors que considerem clau

Amb això podem, a partir d'un diagnòstic inicial i d'uns objectius estratègics, pensar i dissenyar totes les actuacions i polítiques públiques que volem impulsar per assolir-los, establint sempre amb transparència els indicadors que ens permetin mesurar si el que hem planificat funciona o no.

En relació a les "polítiques" de mobilitat de Colau a Barcelona (poso polítiques entre cometes perquè no existeixen, només hi ha actuacions xorres sense cap fonament), no hi ha cap estudi previ, cap diagnòstic de la situació, cap avaluació de com estem, cap disseny de les actuacions que volem fer per, a partir de la situació prèvia, millorar els diferents indicadors i assolir els nostres objectius.

Sense cap estudi de les característiques de la mobilitat a la ciutat, el punt de partida colauer és que la gent agafa el cotxe, la moto, la furgoneta o el camión per vici, perquè són uns acomodats incorregibles, als que cal perseguir, fer la vida impossible. Si no poden circular pels carrers, si no poden aparcar, si no hi ha espai per càrrega i descàrrega, no hi haurà trànsit, s'evaporarà.

I això els ho he sentit dir jo, en directe, als colauers, en relació a la Superilla del Poblenou. Quan els veïns assistíem a les sempre convocades a mida seva reunions veïnals per explicar, per vendre'ns les excel·lències de la Superilla, que havien implantat sense cap mena de consulta prèvia veïnal, i els hi dèiem que aquell deliri només faria que congestionar el barri ens responien que no, que el trànsit s'evaporaria.

No hi havia cap mesura prèvia, no hi havia cap fonament de res. I així, d'amagatotis, un agost, ens la van implementar. Un anys després, en treball científic de mesura de la contaminació al barri, la Superilla l'havia disparat.

Qualsevol equip municipal amb mínima responsabilitat i racionalitat hauria estudiat, a Barcelona, quines característiques té la mobilitat. Quina és la mobilitat dins la ciutat, quina genera més contaminació, quina és la mobilitat IN/OUT a la ciutat, quines característiques tenen les diferents mobilitats, i haurien estudiat, segmentadament, per a cada mobilitat, quines mesures de millora o de derivació a una mobilitat pública o no contaminant es podrien impulsar.

Els Colaus no han fet res d'això. En 5 anys ni una sola mesura per millorar la mobilitat, sigui xarxa bus, sigui metro, res de res. El seu punt de partida els ho impedeix. El seu punt de partida és que tothom que agafa el cotxe, la moto o un camió és perquè som uns malparits comodons que ho fem per fotre als altres. Quan el punt de partida no és que qui està fent servir un mitjà de transport determinat potser té raons suficients perquè així sigui, i, per tant, estudiar-ho tot, per poder oferir alternatives... la política es limita a la criminalització, es transforma en dret pena, en prohibicionisme. I això és el que fan els Colauers.

I així totes les polítiques Colau sempre acaben igual: fent la vida impossible a les persones, empitjorant la vida de les persones.

Quan es dissenya una política pública, una intervenció pública, la cosa és veure què es pot fer perquè sense perjudicar ningú, tothom en surti beneficiat.

Relació de punts crítics de la immoral política de Colau i la trama dels Comuns en relació a la mobilitat a la ciutat de Barcelona:

1- una part molt important de la mobilitat a la ciutat i el seu entorn és conseqüència de tenir un dels ports més importants del Mediterrani, amb tot el que implica de moviment de mercaderies, d'importació i d'exportació. Això és una font de riquesa per a la ciutat i per al país. Però el port de Barcelona té un "petit" problema: la falta d'inversions estatals per millorar i potenciar la connexió ferroviària del port.

Hem de reduir l'activitat del port? No, el que cal fer és tenir un Estat a favor que garanteixi una connectivitat nodal de mercaderies, cap als diferents hubs logístics i de producció i procedent dels mateixos. Actualment la quota ferroviària del tràfic de mercaderies del Port de Barcelona se situa entorn del 34% en transport de vehicles i del 13,4% en contenidors. Si el port de Barcelona hagués tingut les inversions que necessita, o no hagués estat espoliat sistemàticament per l'Estat, aquesta quota augmentaria clarament, ja que totes les terminals marítimes estarien connectades per ferrocarril per a combois de fins a 150 metres de longitud.

En les polítiques "Colau" la "solució" seria aturar el port, impedir la seva activitat, posar totes les traves possibles a la seva activitat.

En qualsevol estat normal la solució hauria estat invertir en les infraestructures adequades, com ara la connexió ferroviària internodal, fet que directament reduiria el moviment de mercaderies per camions, que és el 80% de les mercaderies i més del 60% del transport d'automòbils. I això beneficiaria directíssimament la ciutat. Però heu sentit res sobre això als Colauers? No, prefereixen criminalitzar.

2- La mobilitat IN/OUT (destí BCN/origen BCN): una part important de la mobilitat a la ciutat de Barcelona té origen en els fluxos laborals: gent de Barcelona que va a treballar a fora i gent de fora de la ciutat que hi ve a treballar. S'ha fet cap millora en el transport públic metropolità? Cap ni una. La inversió estatal a rodalies és una vergonya. Una bona política de cara a la mobilitat IN/OUT seria una millora de totes les xarxes de rodalies: més línies, millor prestació, millors freqüències.

No s'ha fet res.

3- La sostenibilitat del transport públic. Són ja moltes les ciutats d'arreu del món que han optat o ho estan fent per una xarxa de transport públic centrada en els autobusos elèctrics. El que ha fet l'Ajuntament Colau en aquesta direcció és ridícul. Un bon pla per electrificar la xarxa de busos de la ciutat tindria un gran impacte i permetria millorar radicalment la mobilitat interna de la ciutat.

Colau no només no ha fet res, sinó que amaga la seva farsa en projectes absurds com el tramvia per la Diagonal. El tramvia, un mitjà del s.XIX que, des de cap punt de vista, pot competir amb una xarxa de bus elèctric. El tramvia no té ni un sol avantatge davant xarxa de bus elèctric, però com l'objectiu Colau és la destrucció de la ciutat, veu en aquest absurd projecte una oportunitat de carregar-se la Diagonal i de col·lapsar l'Eixample. I sí o sí vol tramvia, amb tot el que implica de rigidesa problemàtica i amb tot el que implica de no treballar alternatives possibles infinitament més econòmiques i que permetrien millorar el transport públic en una extensa trama urbana.

4- La mobilitat en bici com a excusa. Fomentar la mobilitat en bici no ho discuteix ningú. Tampoc ningú no discutirà que qui més ha fet en aquesta ciutat, a Barcelona, per fomentar aquesta mobilitat fou en Jordi Portabella, amb una mesura positiva: posar en marxa el bicing.

Amb posterioritat, altres consistoris, com el de l'alcalde Trias, van promoure una encertada xarxa de carrils bici per tota la ciutat. I en això, quan el deep state del Règim del 78 de l'estat espanyol va aconseguir situar Colau com a alcaldessa, tot el que tenim en relació als carrils bici és un autèntic despropòsit, perquè ha perdut el seu valor de foment de la mobilitat en bici i és usat només en les polítiques per fer la vida impossible als barcelonins.

Ningú discuteix que la ciutat estigui connectada tota ella, i a tots nivells, per vies reservades a les bicis, com a carrils segurs i separats. Que qualsevol pugui anar de punta a punta de la ciutat en bici per carrils exclusius, segregats i segurs. Tanmateix, això no implica que tots els carrers hagin de tenir aquesta segregació. Les bicicletes poden circular, i així ho fan, per totes les vies, sense problemes, tan de trànsit com, dissortadament, de voreres. I no hi ha problema, excepte en el tema voreres, que caldria prohibir per respecte als vianants.

Però la política dels Colauers ha estat i és construir carrils bicis amb l'únic propòsit d'eliminar, en la pràctica totalitat dels casos, carrils de circulació i també en molts casos, fer carrils bici segregats, sense cap lògica d'ús, només per eliminar places d'aparcament als veïns.

Gran Via té carril bici, Diputació també, i Consell d Cent, i València, i Mallorca...

Calia tots els carrers de l'Eixample, quan només fent 20 metres es podia circular per carril segur pel carrer de dalt o de baix? No, no calia, però ha estat la manera Colau d'eliminar un carril de circulació, un carril d'aparcament de cotxes per a veïns en horari nocturn i de fulminar el teixit comercial de l'Eixample, liquidant molts xamfrans de càrrega i descàrrega i criminalitzant el consum, l'oci, la restauració, etc.

Cal, si tot l'Eixample en les direccions Llobregat-Besòs té carrils bici, fer-ne un també al C/Aragó? No, no cal, però és la manera que tenen els colauers de fer política només buscant fotre a la gent.

La bici és el 2,8 dels desplaçaments a la ciutat, però a l'Eixample Colau ja li ha cedit el 25% de les vies.

No, Colau no fomenta la bici, simplement la fa servir d'excusa per fer la vida impossible a la ciutadania.

Podríem arribar a estar d'acord en suprimir aparcament en superfície, i això seria zero problemàtic si, abans de fer-ho, s'haguessin treballat alternatives, com p.ex. incrementar a tots els barris una extensa xarxa de pàrquings subterranis, assequibles als veïns. Això seria una solució factible, econòmica, perquè gairebé es pot autofinançar.

No se n'ha fet ni un, i s'estan eliminant milers de places en superfície. Resultat: fer la vida impossible als veïns.

5- Un altre deliri colauer són els coneguts com a "coixinets berlinesos". Porto uns quants dies fixant-m'hi molt, encuriosit per com afecten la mobilitat. I el resultat de l'observació també és inequívoc: incrementant la contaminació. No sé a Berlín en quins espais estan disposats, però la disposició sense sentit, a l'ample, a Barcelona, singularment a l'Eixample, que han fet els colauers, a l'inici dels trams de carrer, però després del pas de vianants, i en carrers que, pocs metres després, tornen a tenir un semàfor. El resultat que provoca és, sistemàticament, frenadeta per entrar-hi i accelerada un cop superat. Als pocs metres el semàfor, aturat. frena. I nova accelerada per reprendre la marxa.

Resultat: en trams que no eren conflictius ara es genera, fins i tot duplica, la contaminació, l'emissió associada a provocar frenades i accelerades.

6- L'efecte congestió provocat pels colauers, tan bon punt la ciutat recuperi una certa normalitat, implicarà un increment de la contaminació en tots els carrers que han estat víctimes del deliri colauer de les pinturetes i reducció de carrils sense cap sentit.

7- la guerra oberta Colauer contra el comerç i el sector del transport. L'Eixample i els seus xamfrans han estat per a la ciutat una autèntica benedicció, que ha permès habilitar zones de càrrega i descàrrega, sense impedir la circulació, facilitant la feina als transportistes i promovent el comerç.

Doncs als colauers també els hi molestava i se'ls estan carregant. Com es coneix que no han treballat en sa vida, que mai han hagut de carregar cap caixa, mercaderies, el que sigui que manté viu el nostre comerç i la nostra economia.

8- les greus afectacions a la seguretat vial: Cada cop que passo al costat d'un d'aquests blocs de formigó que han posat al costat de les vies no puc evitar recordar el dolor per la mort d'un amic i d'alguns coneguts, accidentats, quan circulaven en moto per carretera, contra el ferro tallant dels guardaraïls, contra els que fa tants anys estem lluitant els motoristes. Un accident en moto és imprevisible: una relliscada, un maniobra busca, no senyalitzada, del vehicle que et precedeix, etc etc. I ara tenim un Ajuntament, el Colauer, que -no trobo cap altra explicació per les barbaritats que està fent- que sembla disfrutar pensant que els motoristes de Barcelona puguem trobar la mort o patir lesions greus en aquests blocs de formigó que ens estan instal·lant...

9- Per acabar, l'ús miserable de presumptes dades estadístiques, de presumptes treballs que assenyalarien que la contaminació seria la responsable d'un determinat nombre de morts a Barcelona. Llavors els colauers i altres estúpids comencen a cridar "ens esteu matant"!

De debò, és repugnant. Treballo amb estadística, les dades són el fonament de qualsevol diagnòstic i política. Però una dada per si sola no és res si no està adequadament contextualitzada

Abans d'entrar en el tema d'aquest ús repugnant de les dades de mortalitat, veiem un altre exemple, en un altre tema, d'aquesta caradura dels Comuns manipulant les dades, descontextualitzant-les, enganyant la ciutadania.

Anem a un dels problemes importants que té Barcelona: l'accés a l'habitatge. El discurs dels colauers i, sobretot, de tota la trama colauer és "el turisme mata els barris", "el turisme ens expulsa dels nostres barris". Atès que BCN és un destí turístic molt important, és fàcil "colar" aquest argument i carregar-hi totes les culpes.

Però, què passa quan contextualitzem?

- A Barcelona, abans de la pandèmia, hi havia un màxim de 10.000 pisos turístics. Dada oficial.

Són aquests 10.000 pisos els "responsables" del problema d'habitatge a Barcelona? Mirem una altra dada, contextualitzem-la amb dades de població:

- Població estrangera resident (empadronada) a Barcelona l'any 2.000: 58.186 persones

- Població estrangera resident (empadronada) a Barcelona l'any 2.020: 360.970 persones

Sí, a Barcelona l'accés a l'habitatge no és fàcil, però és que a Barcelona, l'onada migratòria que es va iniciar l'any 2.000, ha portat més de 300.000 noves persones a residir a Barcelona!

Sí, els 10.000 pisos turístics poden tenir afectació, però l'afectació grossa és que a Barcelona no s'ha construït nou parc d'habitatge per a aquestes 300.000 persones migrades que han arribat els últims anys.

Si algú digués "la immigració ens expulsa dels barris" seria titllat, amb tota la raó, de xenòfob. Doncs idèntic amb el turisme. Ningú no expulsa ningú, el que passa és que no s'han fet polítiques d'habitatge per assumir l'impacte demogràfic del que ha passat.

Tornem a aquest nou mantra de "el fum ens mata" amb el que els Colauers volen justificar fer la vida impossible a tot el transport privat. Segons les dades dels "estudis" en els que sustentarien la seva afirmació, cada any al voltant de 400 persones poden haver mort a Barcelona conseqüència de la contaminació de la ciutat. La solvència de la dada és tal que ha oscil·lat dels 3.500 morts anuals que deia el "pare" de les Superilles en una entrevista l'any 2016 fins els 287, passant per 929, 700, 354, o aquests 400 que últimament diuen.

A Barcelona l'esperança de vida, l'últim segle, ha crescut en 30 anys. És a dir, la nostra esperança de vida té més de 30 anys dels que hauríem tingut fa 100 anys.

A Barcelon la taxa de mortalitat és del 9,32. A comarques sense aquests fums contaminants, com pot ser el Pallars, és del 14,70%. "Ja està l'Abad fent trampes! No es pot comparar taxa de mortalitat sense comparar envelliment de la població!". Efectivament contextualitzar és això. I això és el que no fan els Colauers. Només manipulen.

Acceptem que el way of life d'una metròpoli com BCN comporta que hi hagi anualment unes 400 persones la mort de les quals, d'alguna manera, podria ser imputada a la contaminació de la ciutat. Sobre una mortalitat anual de 16.000 persones, significa un 2,5%. Ojo, que si és evitable, evitem-ho, òbviament. Però que hi ha un 97,5% de morts per altres causes, més nombroses.

I potser si ens fixem en les més nombroses, veiem que hi trobem les cardiovasculars.

I quan mirem què hi ha al darrere, sense simplificar, perquè hi ha molts factors, ens trobem estudis concloents que situen l'estrès com una de les causes que més hi influeixen.

Un gran estudi europeu, amb científics d'UK, Alemanya, Finlàndia, etc... ho va estudiar. El punt de partida en la seva recerca tenia, entre d'altres, els següents objectius:

"En este estudio se buscó esclarecer la situación de estrés como factor de riesgo en la enfermedad cardiometabólica mediante la investigación de las asociaciones de dos factores de estrés laboral frecuentes:

-la sobrecarga laboral
-el desequilibrio entre esfuerzo y recompensa "

Segons dades de les mútues laborals, les incidències coronàries són la principal causa de mort laboral. I segons ja hem vist, l'estrès és un element cabdal en les patologies cardiovasculars.

I què alimenta l'estrès, i per tant les possibilitats d'incrementar les morts més nombroses de la nostra societat (no el 2,5% que abans veiem), sinó d'aquest 25% que mor per patologies cardiovasculars? Doncs com hem vist, l'estrès n'és una.

I quins elements són decisius en l'estrès laboral? La sobrecàrrega laboral i el desequilibri entre esforç i recompensa.

Vet aquí, per tant, que les polítiques de la senyora Colau i dels Colauers són polítiques criminals que incrementaran la principal causa de mortalitat de la ciutat, les patologies cardiovasculars.

Tota la població laboral de Barcelona té molt més difícil arribar al seu lloc de treball, i ha d'invertir més temps en fer el mateix que abans feia amb menys temps. Al mateix temps, ha exposat a aquestes greus patologies que són la principal causa de mort laboral a amplis sectors de la nostra ciutadania, com p.ex. tot el sector del transport. La manera com els Colauers han eliminat, s'han carregat, les zones de càrrega i descàrrega provocarà en aquest sector un monumental increment del desequilibri entre esforç i recompensa. Per fer el mateix que feien abans, ara hi hauran d'invertir moltes més hores, nervis per no tenir espais reservats a càrrega i descàrrega i per tant haver d'aparcar precàriament, etc.

Per tant, i de manera evident, Colau i els seus estan fent polítiques criminals, perquè incrementaran els factors de risc que fan desenvolupar estrés i patologies cardiovasculars, que són la principal causa de mort laboral i el 25% de morts a la ciutat.

Les polítiques Colau per evitar (que no, perquè només incrementaran la contaminació) d'una part d'aquest 2,5% de la mortalitat de la ciutat comporten empitjorar directament les patologies que estan al darrere del 25% de les causes de mort dels ciutadans de Barcelona.

És una aberració immoral aquesta política colauer que es creu "investida" per decidir amb les seves polítiques, els qui poden viure i els que no importa morin. És una aberració immoral que totes les barbaritats que s'estan fent en mobilitat a la ciutat es justifiquin per evitar unes morts que són el 2,5% de les morts de la ciutat a costa de condemnar a més mort al 25% de barcelonins que moren per patologies cardíaques, de les quals l'estrès n'és causa principal.

Però encara més, per alimentar aquest despropòsit d'un ús tan manipulador de les dades. En un estudi fet per investigadors de la UB una de les conclusions a les que van arribar era:

"La relación entre la presión atmosférica y las tasas diarias de mortalidad sufridas por las personas mayores de 65 años, así como las relativas a fallecimientos achacables a afecciones cardiovasculares y respiratorias no ofrece dudas. Estas tasas constituyen la mayoría de las defunciones registradas en Barcelona por lo que la tasa total de defunciones resulta apreciablemente sensible al impacto de las variaciones barométricas"

O sigui, que segons argumentari Colauer podríem dir "la pressió atmosfèrica ens mata!"

És tan miserable l'ús de les dades per manipular la ciutadania que estan fent els colauers que els ha convertit, per a mi, en la trama política més miserable que mai hem tingut davant.

Tot el que està passant a Barcelona és d'una extraordinària gravetat. El que estan fent Colau i tota la trama colauer és demencial, immoral i criminal.

Més urgent que mai: #RecuperemLaCiutat #RecuperemBarcelona

Hastaelgüevisme vs terraplanisme indepe

Sovint m'heu llegit invocant una frase del gran patriota Antoní Massaguer: "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi..."

És, de fet, tota una declaració de principis que apel·la al no defallir mai, al perseverar en la lluita, perquè només fent-ho així podrem vèncer. Aquesta visió forma part del meu esquema fonamental de militància.

Tanmateix hi ha una cosa que potser sempre hem donat per sabuda en aquests temps que corren, en els que per a molta gent el cert desconcert i desànim que va seguir als fets de l'1-O del 2017 s'ha convertit en una actitud agra davant tot i tothom i de simplificació de les coses, i a la que potser val la pena que hi dediquem una petita reflexió.

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi...

Sense perseverància, sense aquest anar-hi sempre, no hi ha cap possibilitat de vèncer.

Però si en cada cop de l'anar-hi ho fem igual que l'anterior vegada... mai no podrem vèncer.

Per tant aquest anar-hi, que és l'actitud, ser-hi sempre, sempre disposat, ha d'anar acompanyat d'intel·ligència estratègica, que ens permeti fer-ho millor, que ens obri les portes a un vèncer que l'anterior cop que vam anar-hi se'ns van negar.

El President Puigdemont, amb els dos llibres que ha publicat aquest any ha fet un pas de gegant, absolutament indispensable, per poder ser conscients de tot el que va passar abans, durant i després de l'1-O. Només si som capaços de diagnosticar allò que vam fer bé i allò que vam fer malament estarem en condicions de no repetir-ho.

Sense aquest exercici de sincerament, de retiment de comptes, és molt difícil que qualsevol proposta per fer-ho millor, per tornar a anar-hi, tingui una mínima credibilitat.

Posem el cas del llibre de n'Oriol Junqueras i na Marta Rovira "Tornarem a vèncer". Des del màxim respecte, diria que això no va així. L'1-O és molt i molt important, gairebé fundacional de la nova República, però no vam vèncer. Parlar d'haver vençut amb cap objectiu polític assolit, amb presos i exiliats polítics... em sembla una frivolitat. De la mateixa manera que em sembla una frivolitat posar-se a explicar tot de coses per "tornar a vèncer" sense fer el més mínim exercici d'avaluació i retiment de comptes en relació a tot el que va passar llavors.

Això no va així. Només podem debatre estratègies futures per fer-ho possible a partir d'un diagnòstic compartit d'allò que vam fer bé i d'allò que vam fer malament, o que no vam saber fer millor.

Espero que tots els líders polítics i cívics siguin capaços de fer-ho.

Al marge del que siguin capaços de fer els nostres líders polítics i cívics, que a mi se m'escapa, que no hi puc fer gaire res, com a militant independentista de llarga trajectòria, com a analista polític, com a expert en avaluació de polítiques públiques i en el tractament de dades, sí crec que hi ha algunes coses que m'agradaria compartir amb tots vosaltres, perquè són -considero- decisives en l'articulació d'un moviment independentista guanyador.

El fonament d'aquestes reflexions és comú a totes elles: per estar en condicions de fer la República Catalana el moviment independentista ha de tenir un conjunt comú de valors, compartits i defensats per tots, però, alhora, ha de ser prou transversal i respectuós amb aquesta transversalitat per tal que el moviment independentista no espanti ni allunyi ningú per motius ideològics (excepte no estar alineats amb el conjunt de valors comuns compartits per tots).

En relació al primer grup de valors, són aquells associats a la qualitat democràtica d'un estat, a la seva sensibilitat social, a la seva defensa de la llibertat i de les llibertats, a la seva pluralitat, i a la seva responsabilitat en relació a l'espai polític, social i econòmic on estem situats.

Però és el segon grup, el de la necessària transversalitat, que crec està més en crisi i que necessitem reforçar per, a l'anar-hi, ser més a prop de vèncer. I a un parell d'elements que considero clau volia dedicar la reflexió d'aquest article:

1- si el projecte independentista, si la independència com a prioritat, no s'imposa en l'escenari polític del nostre país i entre tots els actors polítics i cívics, ens abocarem al desastre.

Només podrem construir un moviment independentista guanyador si és plural, si és transversal ideològicament, respectuós amb les prioritats que com a moviment tenim fins fer la independència, que no són les d'estar-nos llençant a la jugular dia rere dia perquè les qüestions de caràcter ideològic han guanyat tota l'agenda política.

Si no assumim i actuem en coherència que el moviment independentista no només és transversal i plural ideològicament, sinó que això es respecta... ens abocarem a la desmobilització.

I ja hem vist com hi ha una important corrent de fons dins l'independentisme que pretén vincular-lo a les esquerres més radicals i populistes del continent.

Aquesta actitud política està liderada per aquesta direcció d'ERC que vol blindar un acord estratègic global amb Comuns que els permeti fer fora de qualsevol àmbit de govern al món de Junts per CAT, perquè el seu objectiu prioritari és liquidar aquest món polític per imposar la seva hegemonia.

Des d'aquesta direcció d'ERC el que s'argumenta és que ells ja ocupen la part esquerra de l'espai polític, i per tant el que cal és que JxCAT ocupi la part dreta.

Si aquesta estratègia de confrontació ideològica s'imposés, esdevingués el motor de l'acció política, podríem donar per liquidat l'independentisme.

Aquesta setmana hem tingut un exemple de tot això. ERC, Comuns i CUP han impulsat una demagògica i absolutament inútil regulació del preu dels lloguers. No ho han fet perquè amb aquesta regulació se solucioni res, això ja sap tothom no és així. Ho han fet només perquè volien situar mediàticament a Junts per CAT com a líders de la dreta, i responsabilitzar-los de tots els mals que en matèria d'accés a l'habitatge pateix el país.

Si no es respecta el principi de transversalitat ideològica i l'actuació política es mou en els marges d'aquesta transversalitat, sense posar-la en perill, el vot i l'actuació política es regiran per criteris ideològics, i s'aparcarà la independència.

Baixant al terreny de les coses concretes, el respecte per la transversalitat seria p.ex. promoure plans de construcció urgent d'habitatge social, per atendre les necessitats que en aquest àmbit té el país. En un pla així, que impulsés, amb Govern i ajuntaments, la construcció immediata d'aquests habitatges socials, tothom hi estarà d'acord, i seria una mesura efectiva.

Sensu contrario promoure una regulació del preu del lloguer que criminalitza els propietaris de pisos, que intervé i adultera el mercat, i que tothom sap no tindrà cap efecte positiu, això és trencar la transversalitat.

Fer-ho bé era tan fàcil com recuperar el pla de les AREs (Àrees Residencials Estratègiques) del segon tripartit, en el que hi eren ERC i els Comuns (abans ICV).

Per què no s'ha fet? Molt fàcil, perquè en l'estratègia ERC-Comuns de fer-se amb el poder, desplaçant de tot arreu a JxCAT, cal aparcar la independència com a objectiu, i la millor manera de fer-ho és abocar el país a una caïnita i absurda lluita ideològica i de culpabilització de l'altre, que és el que hauria passat si en hàbil maniobra JxCAT no hagués votat a favor, sortint de la trampa que els hi havien parat. Les cares de desconcert dels Comuns eren del tot eloqüents: allò estava fet perquè JxCAT votés en contra i llavors centrar tot el debat dels propers mesos i anys en la culpabilitat de la dreta de JxCAT com a responsable de tots els problemes d'accés a l'habitatge.

Més enllà d'aquest exemple tan recent, en tenim d'altres. Respecte a la transversalitat ideològica vol dir assumir i preservar els valors que han fet del nostre país un país econòmicament fort, emprenedor, dinàmic, etc.

Fixeu-vos com l'aliança ERC-Comuns només té una proposta econòmica: pujar sense parar els impostos. Amb un sistema en el que tot el que pugem d'impostos ho recapta l'estat i ens arriba quan l'arbitrarietat de l'estat decideix, la persecució impositiva de la ciutadania pròpia simplement el que fa és empobrir-nos, fer-nos perdre capacitat adquisitiva. Un respecte a la transversalitat implicaria no fregir a impostos als nostres ciutadans. Tampoc, evidentment, ser un "paradís fiscal" com ha fet la comunitat de Madrid.

Tenim més exemples.

Un país emprenedor com el nostre, en el que l'escola privada, ara concertada, ha tingut un paper clau pel català i la preservació del fet nacional català, la criminalització de l'escola concertada és una autèntica barbaritat. Si portem les coses a un debat polític en el que estiguem decidint si escola concertada sí o escola concertada no, el que passarà és que s'aparcarà la independència com a objectiu polític.

O la criminalització que des d'alguns sectors s'està promovent de la sanitat privada. O sigui, Catalunya, que és el país de les mútues, que és un país que té la sort que un altíssim percentatge dels seus ciutadans ens paguem una assegurança mèdica, ara tenim qui vol criminalitzar això.

En un país d'emprenedors com és el nostre, en un país on l'escola concertada té un pes extraordinari socialment, en un país de gran tradició mutualista no respectar aquesta realitat implica trencar la transversalitat. Fer polítiques contra la iniciativa privada i la propietat, contra l'escola concertada o contra les mutualitats mèdiques, implica sumir el país en una batalla absolutament innecessària en la que tot l'escenari polític se centrarà en aquestes qüestions, aparcant totalment la independència.

2- Per vèncer el projecte independentista necessita recuperar tot l'esperit candelià del "un sol poble". Els últims mesos hem assistit a una per sort minoritària, però molt perillosa, radicalització identitària d'una part de l'independentisme.

El projecte independentista, per vèncer, necessita assumir plenament com som, la nova nació que som, com ens ha fet la història... i transfomar-ho així en una reivindicació del que som, de la nostra pluralitat, de la nostra capacitat inclusiva, de la nostra voluntat de ser, a partir del que som, no contra el que som.

Entre el 60 i el 70 per cent dels catalans d'avui en dia tenim origen en els fluxes migratoris provinents de la resta de l'estat cap a Catalunya durant la segona part del s.XX.

I no van arribar a un país independent, amb tots els mecanismes que té qualsevol estat per integrar els fluxes migratoris. Ni tan sols van tenir l'oportunitat d'estudiar a l'escola la història i la llengua d'on havien anat a parar. Però aquest país es va convertir en el seu país. Van arrelar, com va arrelar el meu pare, murcià.

Amb l'Estatut, als anys 80s a Catalunya es va desplegar l'escola catalana, i la immersió lingüística. Fou un gir extraordinari, tan extraordinari que des del principi ha estat el principal objectiu de l'unionisme a Catalunya: carregar-se la immersió, l'escola catalana.

De l'any 2.000 al 2.020 Catalunya ha viscut una segona gran onada migratòria, en aquest cas d'origen internacional: nord d'Àfrica, Llatinoamèrica, Àsia...

Aquesta segona gran onada ha implicat l'arribada de més d'un milió tres-cents mil migrants en menys de 20 anys, i així, en aquests tan pocs anys el país dels "som 6 milions" ha esdevingut el país dels 7 milions i mig.

Per tant el nostre país és molt diferent de com érem abans d'aquests fluxes migratoris. La Nació catalana és viva, evoluciona i canvia. Som com som. I com som ara no és com érem fa 100 anys. En res.

Som com som, i tampoc no serveix de res pensar com seríem si haguéssim estat en tot aquest període un estat. No ho érem, ni ho som. Però ho volem ser. I només ho podrem ser si ens reconeixem en la Nació que som, si ens acceptem com som i si treballem per ser a partir del que som.

I sí, evidentment, això vol dir saber gestionar la complexitat i pluralitat de la nova Nació que som, això vol dir mantenir la pulsió integradora del "un sol poble". Amb orígens molt diferents. Amb identitats confluents, amb cultures i llengües que esdevenen part de nosaltres, perquè el nosaltres ens apel·la a tots.

I la llengua és l'expressió màxima d'aquesta confluència en la nova Nació que som. Un 52,7% de nosaltres tenim el castellà com la nostra llengua inicial, la nostra llengua primera, la que primer vam parlar. El català és la llengua inicial, primera, d'un 31,5% dels catalans.

Assumir-nos com som vol dir assumir també aquesta realitat lingüística. Algú podria explicar com som sense explicar que un 52% tenim el castellà de llengua inicial i un 31% el català?

El castellà forma part del nosaltres, de com som, de la nova nació que som. La vida, la història, ens ha fet així. I tenir el català i el castellà com a llengües a la nova Nació que som és una sort, una gran oportunitat i fortalesa.

L'enemic del català ha estat sempre l'estat espanyol, no la llengua que parla la gent.

El nostre país integra: el 87% dels nascuts a Catalunya tenim domini del català amb totes les habilitats d'una llengua pròpia: entendre'l, parlar-lo i escriure'l.

El català, que és la llengua inicial del 31,5% esdevé la llengua habitual i considerada pròpia, del 42,2%, més de 10 punts. El nostre país integra.

Som així. Tenim dues grans llengües, el català i el castellà. Tenim una llengua, el català, que hem de protegir al màxim, perquè només ho podem fer nosaltres, i ho farem, i la República és la garantia que així sigui. Però també tenim una llengua, el castellà, que és la inicial de més del 50% de nosaltres, i també ens l'estimem, i també la volem, perquè forma part del nosaltres.

Pensem, parlem i creem en les dues llengües. I aquesta és la millor evidència i fortalesa integradora del "un sol poble".

Ningú em pot obligar a canviar de llengua, sigui quina sigui la que estigui parlant. I parlaré com vulgui. Cap problema amb parlar en castellà amb el sr. Juan, del restaurant al que anava, fins que es va jubilar. Però sí parlava en català amb el seu fill, que també el parlava amb mi. I tots tres estàvem compromesos amb el futur del nostre país. Cap problema en haver començat parlant en castellà amb un nou amic que he fet, mexicà. Poc a poc alternem els dos el català i el castellà. I un dia m'explica que el seu avi era un exiliat català republicà després de la derrota a la guerra civil, i es va generar una complicitat brutal! I em mira amb orgull quan apareixen els seus dos fills, tots dos parlant un català impecable amb mi i castellà amb el seu pare mexicà. I també m'encanta aquest català tan fi que té el fill dels del basar xinès que tinc a prop i al que vaig a comprar coses, entre d'altres, estelades. Un dia que estava comprant una estelada em mira rient i em diu "no vols aquesta, és que no en venem cap!", ensenyant-me una bandera espanyola. I vinga a riure tots dos. I amb el mecànic parlo en castellà, perquè sempre hem parlat en castellà, i no passa res. I l'altre dia comprant roba a les rebaixes, amb l'encantadora noia de la Toscana que em va atendre no sé en què vam parlar més, si en castellà, en català o en italià. Però vam riure!

La castellanofòbia és un subproducte d'un grupuscle de l'independentisme que m'avergonyeix molt. Tot aquest discurs koiné, a banda d'estar mancat de fonament científic i de fer terraplanisme lingüístic, l'únic que aconsegueixen és negar-nos a nosaltres mateixos i fer impossible un nosaltres que ens permeti, en l'anar-hi, vèncer.

Una altra manifestació d'aquest terraplanisme lingüístic és la cosa aquesta tan patètica d'anar etiquetant el que és o no és cultura catalana en funció, a les arts que fan servir l'expressió oral o escrita, de si usen la el català. O sigui un pintor sempre serà cultura catalana, un compositor de música clàssica també, un escultor també... però si arribem a un escriptor, llavors a veure en quina llengua ha escrit, i si arribem a cantants, en quina llengua canten. I clar, el col·lapse arriba quan ensopeguen amb un grup musical que canta en català i en castellà.

I la cosa ja és digna de veure les cares d'aquests terraplanistes lingüístics quan els hi dius, així Kortatu és rock basc o rock español? Claro, claro, "el estado de las cosas" tothom sap no és rock basc, perquè està cantat en castellà. És això? En fi

Quin país més maco farien tot aquest subproducte del terraplanisme lingüístic. Tampoc no existiria la ciència catalana! Tots els articles de recerca amb impacte internacional es publiquen en anglès. O sigui, que no som res, no hi ha ciència catalana.

Tornem a les dades: el 87% dels nascuts a Catalunya són "competents" lingüísticament en relació al català: l'entenen, el parlen, el llegeixen. El país, i els seus mecanismes d'integració, funcionen.

Quan siguem un estat podrem establir si volem seguir sent o no, el país del món que més població migrada assumeix en menys poc període de temps. Fins llavors, hem d'aspirar a gestionar aquests fluxes migratoris de la millor manera possible, com ja hem fet,a tots els nivells.

Hem rebut més d'un milió de persones en molt poc temps. Això impacta directament en tots els indicadors socials del país, també en els d'usos lingüístics.

Hem rebut en pocs anys 1.330.000 nous catalans que no teníen cap coneixement del català. Posats en relació al conjunt de la nostra societat, fan baixar els percentatges d'ús del català. Però quan ens fixem en els seus fills, en els fills de tota aquesta migració tan massiva en tan poc temps, veiem que tots entenen, parlen i llegeixen el català.

El català forma part de les seves vides. Igual que forma part de les nostres vides el castellà. Pensar en un projecte de país que negui com som, que negui la nostra realitat, també en termes lingüístics, és tan absurd com impresentable.

Assumir la nova Nació que som vol dir també assumir la nostra diversitat. I no dic diversitat amb aquest discurset que com a Catalunya es parlen més de 300 llengües diferents fruit de la diversitat migratòria, el castellà hauria de ser tractat igual.

No fotem. O sigui que tenim una llengua que és la inicial de més del 50% de nosaltres i encara hi ha qui vol ignorar-ho? És flipant.

La nova Nació que som té el castellà i el català com a llengües que ens són pròpies, que ens expliquen com són, i en les que ens reconeixem.

Algú s'imagina un nou estat que el que faci d'entrada sigui negar la realitat de més del 50% dels seus ciutadans?

No. La història ens ha fet com som. I això no és reversible. Volem un nou estat que garanteixi el futur del català, perquè només un estat propi pot garantir-lo. Però no volem en cap cas un nou estat que negui la nostra realitat, que ignori com som. Tot el contrari. Volem un nou estat que ens estimi i reconegui com som.

I som Nació amb dues llengües, el català i el castellà. I així serà. I ser així forma part del nostre orgull de ser i de les grans oportunitats que tenim com a país.

36 anys després d'haver començat a militar en l'independentisme, d'haver treballat incessantment a favor de la normalització del català, fins i tot professionalment, durant un parell d'anys, coordinant equips de normalització lingüística, ara, per primera vegada en aquests 36 anys, em trobo davant un cert personal que sota una presumpta defensa del català, l'únic que fan és negar la nostra realitat, criminalitzar una de les nostres llengües, i propagar una agror insuportable en relació al que som i a com ens relacionem, fent impossible el "nosaltres" que ens ha de permetre fer la República.

És absolutament acollonant aquesta mena d'inquisició que en els últims mesos està sorgint en relació a les llengües que parlem. Que si una presentadora de TV3 parla amb castellà amb un convidat no-català al programa. Que si el president d'Òmnium fa declaracions en castellà als mitjans de comunicació espanyols. Que si no fer servir el català ens converteix en colons. De debò, quina vergonya.

Jo seguiré lluitant per la independència, per una República per a tots, feta amb tots, pensada per a tots. Català i castellà formen part de la nostra realitat nacional. I si això no s'entén no és només que s'estarà fracturant la nostra realitat nacional, és que també s'estarà fent impossible la independència.

Pues eso