Concert per la Llibertat. De l'emoció i de les -greus- ombres.

(pel que sembla expressions que vaig fer en aquest escrit, atès que vaig ser voluntari durant el concert, poden perjudicar Òmnium. És l'últim que vull. Ja he demanat disculpes sinceres a Òmnium si els he causat problemes. Per responsabilitat, durant i després, i compromís, no puc admetre que una cosa que faci o digui jo perjudiqui tercers. Per tant, i sense que serveixi de precendent, rectifico expressions del post. Una responsabilitat que alguns no van tenir durant el concert ni tenen tampoc ara. No tinc cap problema en fer-ho)

Divendres de la setmana passada ens van trucar des d'Òmnium per si podíem donar un cop de mà durant el Concert per la Llibertat en uns temes molt concrets de control i de mediació.

Ens vam comprometre a mirar d'ajudar-los. Sempre és important ser-hi quan cal, quan la bona gent que tant dur està treballant pel país i pel procés ho necessita. I hi hem estat.

Han estat vuit hores sense parar ni un moment (que no és res en comparació a les hores i els dies que  hi han dedicat altres voluntaris). Estem contents d'haver pogut viure aquest històric esdeveniment en primera línia, ajudant en tot el que se'ns ha demanat, com ja vam fer a la mani de l'Onze.

El concert ha tingut moments d'autèntica “gallina de piel”, d'emoció per tots els porus de la pell. Voldria assenyalar-ne alguns: Dyango, Peret i el seu espectacular L'Emigrant, el mural Freedom Catalonia 2014 mentre tot l'estadi cantava Els Segadors, l'energia de Fermín Muguruza, en Llach a capela amb el Venim del Sud venim del Nord o el comiat amb el Tossudament alçats i, en la nit, tot l'estadi com un cel ple d'estels.

Dit tot això, i fent una valoració globalment positiva del concert i de tot el molt que ha representat (un notable alt per posar una qualificació), hi ha hagut coses que m'han emprenyat, i molt, perquè crec són una falta de respecte amb l'organització i amb els assistents i una mostra d'una vanitat (...) que no teníem perquè menjar-nos.

En general, senyors artistes, no és prou per vostès participar en un esdeveniment d'aquesta naturalesa i fer-ho sumant-se o cenyint-se al que és el motiu de la convocatòria?

Per què, senyors artistes, es pensen que els seus discursets sobre coses que no tenen res a veure amb el motiu de la convocatòria, ens interessen als assistents?

Quina és la vanitat que els porta a creure's moralment superiors a la resta d'assistents i voluntaris del Concert, per a permetre's el desvergonyiment d'alliçonar-nos des de l'escenari?

Suposo que tots els artistes que hi han participat sabien que no hi anàvem ni estàvem treballant com a voluntaris per sentir els seus discursets, oi? Que era una convocatòria col·lectiva, a la qual TOTS hi hem participat, col·laborat, treballat, assistit, pel motiu pel qual s'organitzava.

El discurs el feia la Presidenta d'Òmnium, la Muriel Casals, i la resta ens mobilitzàvem per donar suport a la convocatòria, per a expressar el nostre compromís amb el procés i fer altre cop evident la força i dimensió popular que té.

Doncs això, que ha estat fàcil d'entendre -fins al punt que no ha calgut que ningú no ens ho expliqués- per a tots els voluntaris, no ho ha estat per a alguns determinats artistes, fins i tot quan SÍ que se'ls hi havia intentat explicar.

A què venia el discurset de mmmmmmmm d'aquest xicot, en Cesk Freixas? Qui s'ha cregut que és per venir-me a donar lliçons? Contra qui ha empatat aquest vailet? Per què m'haig de menjar les seves mentides en un concert així?

I la xicota aquesta que ha cantat El meu país... Lídia no sé què, de què va? Però què és això d'agafar el micro i convertir-lo en una mena de divan i bla bla bla rotllo “estírese y hableme sobre su madre”??!!. No hi érem per sentir les xorrades que va arribar a dir. Mare de Déu.

El concert no era EL SEU concert. Era el concert DE TOTS. I davant d'això, cal respecte. Molt de respecte, per tots. Per no dir educació.

Els voluntaris som la base, som l'últim esglaó d'un esdeveniment així, però avui hem demostrat que tenim molt més respecte pel TOTS que la majoria de tots aquests vanitosos que ens han taladrat, i en ocasions ofès i violentat, amb les seves coses o les seves altres reivindicacions, que no eren les coses per les quals havíem assistit o estàvem col·laborant.

Tot això ha estat greu i profundament inadequat. Però, dissortadament, hi ha hagut dues altres coses que superen amb escreix la meva capacitat d'entendre i encaixar, i que considero absolutament inadmissibles, intolerables.

La primera ha estat que s'hagi convidat a participar a aquest personatge que ha pujat a l'escenari enfundat en una samarreta de Plastilina, amb un mocador plastilí i ens ha fotut un vergonyós míting antisemita, un aberrant i sectari discurset propalestí. Ha estat inadmissible. I en termes col·lectius -no únicament per la meva visió- profundament lesiu per a les nostres aspiracions, enormement inadequat i inoportú. Un desastre.

Jo, i crec que com molts dels meus companys, si arribo a saber que el concert hauria inclòs un espectacle com el que s'ha permès fer a aquest noi tan simpàtic, MAI, MAI, MAI, no hauria acceptat ajudar a l'organització. L'organització és lliure de plantejar el Concert i els artistes que vulgui, de fer-ho com vulgui, però els assistents i els voluntaris també tenim el dret a saber què ens hi trobarem, què inclou el que “comprem”, que empararà el nostre compromís com a voluntaris. Perquè també som lliures d'assistir-hi o de col·laborar-hi.

Finalment, una altra cosa que ha passat, en la que l'organització no té res a veure -tot el contrari-, però que a moltíssims ens ha entristit enormement ha estat la xiulada que ha dedicat un petit sector del públic al Ramoncín per expressar-se en castellà. No és el primer cop que passa una cosa així. En l'últim partit del mite Johan Cruyff com a seleccionador català, també hi va haver alguns indesitjables que el van xiular simplement perquè parlava en castellà.

Ras i curt: sou uns galifardeus

Som un poble. Un poble que construeix el que vol sigui un futur col·lectiu d'unitat en la diversitat. No respectar el que és la nostra realitat de diversitat és, senzillament, repugnant.

Vull que ho tingueu molt clar: els qui avui heu xiulat, per més minoritaris que sigueu, sou el principal obstacle per a la independència, la principal amenaça que té el nostre procés cap a l'estat propi.

I avís per als qui esteu jugant amb foc amb tot el tema de la llengua: esteu engreixant un monstre. L'esteu cagant. Esteu actuant amb una irresponsabilitat esgarrifosa. No teniu ni puta idea del que esteu fent i de les conseqüències, letals, que pot tenir per al procés. Sou quatre, com els que avui han xiulat. Però el mal que podeu arribar a fer vull pensar que no sou capaços de visualitzar-lo. Esteu absolutament al marge de la majoria social que vol l'estat propi, però esteu servint en safata d'or a l'enemic la possibilitat de destruir-nos, de fer saltar pels aires el nostre procés.

Deia Joan Sales: “Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No: es tracta de deixar de fer l'imbècil”. Dissortadament aquesta persistent, per més que minoritària, tendència a fer l'imbècil, com la que avui hem evidenciat amb els discursets, el de la Plastilina i els quatre descerebrats dels xiulets, és el que pot fer saltar pels aires el nostre projecte de futur com a catalans.

PS: Gràcies a Òmnium per organitzar el concert. Calia. Gràcies per donar-nos l'oportunitat de col·laborar-hi, d'ajudar. I gràcies, sempre moltes gràcies, a tots els camarades que sempre hi són quan cal; un privilegi i un honor, senyors!