Concert per la Llibertat. De l'emoció i de les -greus- ombres.

(pel que sembla expressions que vaig fer en aquest escrit, atès que vaig ser voluntari durant el concert, poden perjudicar Òmnium. És l'últim que vull. Ja he demanat disculpes sinceres a Òmnium si els he causat problemes. Per responsabilitat, durant i després, i compromís, no puc admetre que una cosa que faci o digui jo perjudiqui tercers. Per tant, i sense que serveixi de precendent, rectifico expressions del post. Una responsabilitat que alguns no van tenir durant el concert ni tenen tampoc ara. No tinc cap problema en fer-ho)

Divendres de la setmana passada ens van trucar des d'Òmnium per si podíem donar un cop de mà durant el Concert per la Llibertat en uns temes molt concrets de control i de mediació.

Ens vam comprometre a mirar d'ajudar-los. Sempre és important ser-hi quan cal, quan la bona gent que tant dur està treballant pel país i pel procés ho necessita. I hi hem estat.

Han estat vuit hores sense parar ni un moment (que no és res en comparació a les hores i els dies que  hi han dedicat altres voluntaris). Estem contents d'haver pogut viure aquest històric esdeveniment en primera línia, ajudant en tot el que se'ns ha demanat, com ja vam fer a la mani de l'Onze.

El concert ha tingut moments d'autèntica “gallina de piel”, d'emoció per tots els porus de la pell. Voldria assenyalar-ne alguns: Dyango, Peret i el seu espectacular L'Emigrant, el mural Freedom Catalonia 2014 mentre tot l'estadi cantava Els Segadors, l'energia de Fermín Muguruza, en Llach a capela amb el Venim del Sud venim del Nord o el comiat amb el Tossudament alçats i, en la nit, tot l'estadi com un cel ple d'estels.

Dit tot això, i fent una valoració globalment positiva del concert i de tot el molt que ha representat (un notable alt per posar una qualificació), hi ha hagut coses que m'han emprenyat, i molt, perquè crec són una falta de respecte amb l'organització i amb els assistents i una mostra d'una vanitat (...) que no teníem perquè menjar-nos.

En general, senyors artistes, no és prou per vostès participar en un esdeveniment d'aquesta naturalesa i fer-ho sumant-se o cenyint-se al que és el motiu de la convocatòria?

Per què, senyors artistes, es pensen que els seus discursets sobre coses que no tenen res a veure amb el motiu de la convocatòria, ens interessen als assistents?

Quina és la vanitat que els porta a creure's moralment superiors a la resta d'assistents i voluntaris del Concert, per a permetre's el desvergonyiment d'alliçonar-nos des de l'escenari?

Suposo que tots els artistes que hi han participat sabien que no hi anàvem ni estàvem treballant com a voluntaris per sentir els seus discursets, oi? Que era una convocatòria col·lectiva, a la qual TOTS hi hem participat, col·laborat, treballat, assistit, pel motiu pel qual s'organitzava.

El discurs el feia la Presidenta d'Òmnium, la Muriel Casals, i la resta ens mobilitzàvem per donar suport a la convocatòria, per a expressar el nostre compromís amb el procés i fer altre cop evident la força i dimensió popular que té.

Doncs això, que ha estat fàcil d'entendre -fins al punt que no ha calgut que ningú no ens ho expliqués- per a tots els voluntaris, no ho ha estat per a alguns determinats artistes, fins i tot quan SÍ que se'ls hi havia intentat explicar.

A què venia el discurset de mmmmmmmm d'aquest xicot, en Cesk Freixas? Qui s'ha cregut que és per venir-me a donar lliçons? Contra qui ha empatat aquest vailet? Per què m'haig de menjar les seves mentides en un concert així?

I la xicota aquesta que ha cantat El meu país... Lídia no sé què, de què va? Però què és això d'agafar el micro i convertir-lo en una mena de divan i bla bla bla rotllo “estírese y hableme sobre su madre”??!!. No hi érem per sentir les xorrades que va arribar a dir. Mare de Déu.

El concert no era EL SEU concert. Era el concert DE TOTS. I davant d'això, cal respecte. Molt de respecte, per tots. Per no dir educació.

Els voluntaris som la base, som l'últim esglaó d'un esdeveniment així, però avui hem demostrat que tenim molt més respecte pel TOTS que la majoria de tots aquests vanitosos que ens han taladrat, i en ocasions ofès i violentat, amb les seves coses o les seves altres reivindicacions, que no eren les coses per les quals havíem assistit o estàvem col·laborant.

Tot això ha estat greu i profundament inadequat. Però, dissortadament, hi ha hagut dues altres coses que superen amb escreix la meva capacitat d'entendre i encaixar, i que considero absolutament inadmissibles, intolerables.

La primera ha estat que s'hagi convidat a participar a aquest personatge que ha pujat a l'escenari enfundat en una samarreta de Plastilina, amb un mocador plastilí i ens ha fotut un vergonyós míting antisemita, un aberrant i sectari discurset propalestí. Ha estat inadmissible. I en termes col·lectius -no únicament per la meva visió- profundament lesiu per a les nostres aspiracions, enormement inadequat i inoportú. Un desastre.

Jo, i crec que com molts dels meus companys, si arribo a saber que el concert hauria inclòs un espectacle com el que s'ha permès fer a aquest noi tan simpàtic, MAI, MAI, MAI, no hauria acceptat ajudar a l'organització. L'organització és lliure de plantejar el Concert i els artistes que vulgui, de fer-ho com vulgui, però els assistents i els voluntaris també tenim el dret a saber què ens hi trobarem, què inclou el que “comprem”, que empararà el nostre compromís com a voluntaris. Perquè també som lliures d'assistir-hi o de col·laborar-hi.

Finalment, una altra cosa que ha passat, en la que l'organització no té res a veure -tot el contrari-, però que a moltíssims ens ha entristit enormement ha estat la xiulada que ha dedicat un petit sector del públic al Ramoncín per expressar-se en castellà. No és el primer cop que passa una cosa així. En l'últim partit del mite Johan Cruyff com a seleccionador català, també hi va haver alguns indesitjables que el van xiular simplement perquè parlava en castellà.

Ras i curt: sou uns galifardeus

Som un poble. Un poble que construeix el que vol sigui un futur col·lectiu d'unitat en la diversitat. No respectar el que és la nostra realitat de diversitat és, senzillament, repugnant.

Vull que ho tingueu molt clar: els qui avui heu xiulat, per més minoritaris que sigueu, sou el principal obstacle per a la independència, la principal amenaça que té el nostre procés cap a l'estat propi.

I avís per als qui esteu jugant amb foc amb tot el tema de la llengua: esteu engreixant un monstre. L'esteu cagant. Esteu actuant amb una irresponsabilitat esgarrifosa. No teniu ni puta idea del que esteu fent i de les conseqüències, letals, que pot tenir per al procés. Sou quatre, com els que avui han xiulat. Però el mal que podeu arribar a fer vull pensar que no sou capaços de visualitzar-lo. Esteu absolutament al marge de la majoria social que vol l'estat propi, però esteu servint en safata d'or a l'enemic la possibilitat de destruir-nos, de fer saltar pels aires el nostre procés.

Deia Joan Sales: “Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No: es tracta de deixar de fer l'imbècil”. Dissortadament aquesta persistent, per més que minoritària, tendència a fer l'imbècil, com la que avui hem evidenciat amb els discursets, el de la Plastilina i els quatre descerebrats dels xiulets, és el que pot fer saltar pels aires el nostre projecte de futur com a catalans.

PS: Gràcies a Òmnium per organitzar el concert. Calia. Gràcies per donar-nos l'oportunitat de col·laborar-hi, d'ajudar. I gràcies, sempre moltes gràcies, a tots els camarades que sempre hi són quan cal; un privilegi i un honor, senyors!

President Mas: jo us he votat i NO SÓC ADVERSARI d'ERC. Si us plau, reaccioneu!

Les darreres eleccions vaig votar el President Mas. No només això, vaig fer modestament campanya a favor de fer-li confiança, perquè pensava que estàvem en un moment històric i s'havia fet mereixedor de tot el meu suport.

Però no va ser un suport excloent. També vaig dir que hi havia motius i raons de sobres per fer confiança a l'Oriol Junqueras. I que em sabia greu no poder votar, recolzar, al president Mas i a l'Oriol Junqueras.

Continuo confiant en el President Mas. Continuo pensant que el seu lideratge, com el de l'Oriol Junqueras,són providencials per al nostre país. I que els hem de recolzar a tots dos sense reserves.

Però haig de reconèixer, vull fer públic, que en mi comença a fer impacte el desgast permanent a que el líder unionista sr. Duran i Lleida sotmet al President, sense que aquest reaccioni, o com a mínim jo no en sigui conscient.

Avui el sr. Duran ha apunyalat el President Mas amb dues afirmacions incendiàries, a la línia de flotació de tot el que representa:

•  “jo sócadversari d'ERC”. És una expressió calculadíssima adreçada a fer saltar pels aires el pacte entre el president Mas i n'Oriol Junqueras, entre CiU i ERC.
•  “CiU sacseja l'arbre i ERC recull els fruits”. És una expressió adreçada a minar la legitimitat popular del procés cap a l'estat propi.

No hi ha cap dubte que l'erosió electoral de CiU el 25-N i de la que apunten totes les enquestes obeeix al mateix motiu: a la incessant campanya del sr. Duran contra el lideratge del President Mas i contra l'estratègia i línia política de CiU i del govern de la Generalitat.

El president Mas hauria de saber i estic segur que n'és conscient que si estem disposats als més alts sacrificis pel nostre país i per ell mateix, el que calgui, en aquest “el que calgui” no pot incloure-hi la indignitat i ser sotmesos a vexació pel simple fet de donar-li suport.

ERC i CiU no són adversaris. Un adversari és un unionista.

La situació és encara més greu si observem que ERC és en aquests moments un aliat fidelíssim del president Mas, un suport imprescindible i un soci lleial.

El sr. Duran, i suposo que això el President també ho sap és la veu pública de l'estratègia unionista. Una estratègia que es basa en els següents eixos:

1. Rebentar l'acord Mas-Junqueras, CiU-ERC
2. Fer caure el President Mas
3. Guanyar temps, mentre es recomposen lideratges i aliances, pequè una possible millora econòmica acabi erosionant l'actual majoria social sobiranista

El front unionista sap que la solidesa de l'aliança Mas-Junqueras ens fa invencibles, blinda el procés. I des del mateix moment en que es va establir, estan destinant tots els seus recursos a rebentar-la. Fins ara sense èxit.

Però ho fan perquè és un pas necessari per a la segona i imprescindible fase de la seva estratègia: fer caure el President Mas, que és la peça clau del procés.

Sense el president Mas o sense Junqueras el procés quedaria molt tocat, perquè caldria invertir temps en refer el lideratge en el front polític i assolir novament les majories polítiques que necessitem.

I és precisament això el que l'unionisme necessita: temps. L'unionisme -no el hooliganisme unionista- no és cec, i sap que en l'actual conjuntura el sobiranisme, els partidaris de l'estat propi, configurem una majoria molt i molt sòlida. Per això necessita temps. Perquè la seva estratègia està condicionada a un fet: que el guanyar temps permeti que “arribi” una recuperació econòmica i que aquesta recuperació comporti la disminuació de l'atur, la flexibilització fiscal i una millora del finançament de Catalunya que acabin per erosionar l'actual majoria social partidària de l'estat propi.

Aquesta és l'estratègia unionista:

Per això, també, la segona expressió, de que CiU sacseja l'arbre i ERC recull els fruits. No sr. Duran, no. Qui sacseja l'arbre és el poble, cansat que polítics com vostè segrestin la voluntat popular i vulguin perpetuar la dependència. Qui sacseja l'arbre som el milió i mig de persones que vam sortir al carrer l'Onze de setembre del 2012 per dir que volíem ser un estat. És la gent qui sacseja l'arbre, farts, totalment farts, que la dependència d'Espanya ens empobreixi fins a límits insospitats i que tot, absolutament tot el que ens fa ser i sentir un poble, estigui permanentment amenaçat.

El lideratge del president Mas va entrar amb lletres d'or a la nostra història quan es va posar al capdavant o al costat del seu poble. Quan va entendre el que volíem i quan s'hi va comprometre.

En Duran pensa encara que són els quatre de sempre que manen que fan que les coses siguin d'una manera o d'una altra. O vol tornar a aquest status. Que el poble menut no som res. Escòria. Un obstacle permanent, una nosa, una amenaça.

Per això vol treure la legitimitat constituent del procés, que és la seva gran fortalesa: que neix de la gent. Per això diu que hi ha “algú” que sacseja un arbre, i que tots, com uns imbècils, ens movem.

Es veu massa el llautó. Es veu massa que el sr. Duran, com a líder de l'unionisme fa tot el que pot, dia i nit, per rebentar l'acord amb ERC, perquè sap que és la manera més ràpida de fer caure el president Mas. Es veu massa, també, que donen per descomptat que podran fer-lo caure, i que si el fan responsable d'haver estat qui va sacsejar l'arbre, “muerto el perro, muerta la rabia”.

Per tot això penso que és urgent una intervenció contundent del president Mas si no vol que tot plegat desemboqui en aquest escenari letal per a ell i letal per al procés. Cal acabar amb la situació de fora de control i d'erosió i desllialtat permanent d'en Duran.

"Vergonya, cavallers, vergonya" (el que m'ha vingut al cap amb l'enquesta del CEO i algunes coses que passen)

Setembre del 1229. El rei Jaume I ha desembarcat a Mallorca i manté una lluita ferotge amb els musulmans pel control de l'Illa.

Segons les cròniques, la tradició o la llegenda, en els preliminars del combat que fou definitiu, van caure els estimats i valerosos nobles Guillem de Montcada i el seu fill, mentre el rei avançava amb la seva host a reunir-se amb ells. La cavalleria musulmana va sortir al pas també de part d'aquestes tropes reials, que es van batre en retirada sense plantar batalla. Assabentat el rei, indignat pel que havia passat, i ignorant els seus consellers, que li demanaven que no s'exposés, que es quedés a la reraguarda, Jaume I va desenfundar la seva espasa, la va enlairar i va cridar “Vergonya, cavallers, vergonya”, mentre atiava el seu cavall i es llençava contra l'enemic.

La victòria del rei va ser absoluta. Les tropes musulmanes es van retirar fins al seu últim reducte, la ciutat de Mallorca, que no va trigar també a caure. Tota l'illa quedava en mans del rei, en un triomf espectacular de la seva croada.

Juny del 2013. El poble català ha iniciat la fase definitiva del procés cap a la creació d'un estat propi. És un moment històric.

Una àmplia majoria social per la sobirania es configura i es mobilitza arreu del país. L'Onze de setembre del 2012 un milió i mig de persones es manifesten pels carrers de Barcelona, i fan evident als ulls del món la nostra determinació i força democràtica.

El President Mas des del primer moment ha entès quina és la voluntat popular i s'hi ha posat al costat. Convoca unes eleccions, que es realitzen el 25 de novembre del 2012, amb l'objectiu que les urnes ratifiquin el clam popular al carrer, obligant els partits a presentar-se amb un missatge clar en relació al dret a decidir. El president Mas demana una majoria excepcional per poder empènyer amb garanties el procés. Els partidaris de que Catalunya pugui decidir i de l'estat propi són una majoria parlamentària variable segons les qüestions que va de la majoria absoluta als 2/3 de la cambra. Però el President Mas no obté el recolzament que desitjava.

Malgrat tot, CiU ha guanyat amb claredat les eleccions, i ERC se situa, per primera vegada en la història recent, com a segona força política. CiU i ERC arriben a un acord per la governabilitat, la consulta i l'estat propi. Tenen la majoria absoluta de la cambra i configuren una majoria política sòlida i ambiciosa que reflecteix la majoria social a favor del dret a decidir i l'estat propi.

I el procés avança. I es va fent el que cal fer. Vist en perspectiva, el ritme al que evoluciona el procés és vertiginós, però ni més ràpid del que pot ser ni amb dilacions innecessàries.

Tanmateix, en les últimes setmanes dues enquestes han fet planar una certa ombra, més retòrica i interessada que real, sobre el procés, com a conseqüència d'una doble tendència: CiU continua perdent intenció de vot i ERC creix, fins al punt que les dues enquestes, de El Periódico i, la més recent i important, del CEO, converteixen ERC en la primera força de Catalunya, pel davant de CiU.

Els contraris al procés, els que voldrien frenar-lo, ho han aprofitat per a introduir ombres en l'estratègia del President Mas i la seva determinació.

És la mateixa actitud d'aquelles tropes del rei Jaume I que en plena batalla, i condicionades per una mala notícia,  es baten en retirada davant l'enemic, sense combatre.

Davant d'això, i com feu el rei Jaume I, el president Mas ha de donar un cop de puny damunt la taula de la política catalana, damunt la taula d'alguns dels seus aliats (eh, Duran), mirar a dreta i esquerra del país i dels líders que en aquest moment el representen i cridar ben fort, amb molta ràbia i energia: “Vergonya, cavallers, vergonya”.

I seguir liderant el procés fins a les últimes conseqüències, que és el que està fent (perquè al president Mas no se li pot retreure absolutament res des que es va desencadenar el procés, tot el contrari, només podem tenir envers ell paraules d'agraïment i de reconeixement).

Els cagadubtes que envoltaven el rei Jaume I en la batalla de Portopí el van convidar a no exposar-se, a situar-se a la reraguarda de les tropes, a no assumir riscos personalment.

Hi ha, en la reacció de Jaume I alguna cosa d'aquell NON NOBIS DOMINE NON NOBIS SED NOMINE TUO DA GLORIAM dels templers que el van educar.

També hi ha alguna cosa en la situació del President Mas “No per a nosaltres la glòria”. És també una persona amb un sentit extrem del compliment del deure, sap perfectament, i així ho ha fet públic, que no fa el que fa per ell ni pel seu partit. Ho fa per convicció i perquè és el compromís adquirit amb el poble de Catalunya. I ho fa, a més, amb plena consciència dels riscos que assumeix i del sacrifici personal i col·lectiu que exigeix.

De vegades el moment exigeix dels lideratges calma i serenitat. De vegades, però, requereix també d'èpica, ràbia, força. 

El president Mas ha de mirar al seu costat, on hi trobarà un aliat valuosíssim, fidel i lleial, l'Oriol Junqueras, amb qui pot comptar fins al final del procés.

Però després cal que miri a la cara a la resta de líders i al poble de Catalunya i cridi “vergonya, cavallers, vergonya”

Vergonya d'uns lideratges paupèrrims, ridículs, que amaguen assumir la seva responsabilitat en un moment transcendental com aquest invocant idioteses com això del federalisme. Vergonya d'uns lideratges que no perden oportunitat de desgastar el pacte CiU-ERC, com en Duran, qüestionant permanentment l'estratègia del President i parlant d'adversaris per a referir-se als aliats d'ERC, com els d'ICV-EUA, amb la seva demagògia antiretallades.

Vergonya d'un unionisme irracional de PP i C's, que no paren, com a estratègia per a derrotar-nos, d'alimentar la fractura interna de la societat catalana aprofitant la complexitat de la nostra estructura social (amb la col·laboració inconscient i irresponsable d'alguns dels nostres, que no paren tampoc de donar arguments que fomenten la divisió, la confrontació i la fractura social).

Vergonya de tots aquests llepafils plusquamperfectes que ens envolten i que no perden oportunitat d'intentar camuflar la seva frustració o fracàs personal i polític criticant sense parar tot el que fan el president Mas i l'Oriol Junqueras, amb l'únic objectiu de contribuir -deixem-ho també en irresponsablement- a la derrota col·lectiva.

Vergonya de tots aquests tertulians, articulistes i opinadors sense escrúpols que ignoren sistemàticament la voluntat popular  i no deixen de vomitar falsedats, mesquineses, manipulacions.

Sí, tots aquests que ara assenyalen al president Mas com si volguessin advertir-lo d'algun perill, quan el que volen és veure'l políticament mort. 

Tots aquests fariseus que ara fan veure que es preocupen per CiU i pel President Mas, quan l'únic que volen és rebentar el pacte amb ERC, l'aliança amb l'Oriol Junqueras, perquè saben que si ho aconseguissin llavors ja tenen a les seves mans fer caure el president Mas.

Ara només podem pensar en la victòria. En donar-ho tot per guanyar. En mantenir unit el país i ferm en la determinació cap a l'estat propi. I això només pot ser amb lideratges i compromisos com del President Mas i el de l'Oriol Junqueras. I amb la seguretat de la força de tot un poble que a l'única conquesta a la que aspira és a la de la seva llibertat, a fer-ho democràticament, a mantenir-se cohesionat en la diversitat i a prosperar a partir del nostre treball.

DONEC PERFICIAM

Més sobre el nostre futur, el com som i el com expliquem que som

Alguns, molt pocs, malden per les xarxes socials i a l'empara d'algun digital per intentar obrir un debat que, mal que els pesi, està tancat i blindat: el de l'estatus del castellà en el futur estat català.

Una persona que respecto enormement i que, malgrat les diferències que hàgim pogut tenir, considero intel·lectualment i patriòticament imprescindible, com és n'Eduard Voltas ha dit que ell ja no vol parlar més d'aquest tema perquè creu que no pot aportar res més al molt que ja molt brillantment ha dit.

Tot i que no hi estic d'acord (crec que pot aportar moltíssim més), sé que potser acabi amb la mateixa actitud de l'Eduard. Però avui faré un altre intent de pedagogia.

La primera qüestió és la clau: que el debat està tancat i blindat. Tant CiU com ERC, tant el President Mas com n'Oriol Junqueras saben del caràcter estratègic i d'ètica col·lectiva que té tot plegat i aquest tema el tenen més que clar. Claríssim. Si CiU i ERC són les forces majoritàries del futur estat català, el castellà serà idioma cooficial, amb el català i l'aranès a la Vall d'Aran.

La segona qüestió és purament democràtica: el nou estat català en cap cas pot néixer restringint drets preexistents de la seva ciutadania. Així, i si el castellà és a hores d'ara co-oficial, és absolutament implantejable que el nou estat català estableixi una discriminació en relació a l'estatus previ a la independència i que això pugui afectar a pràcticament la meitat de la població, que té el castellà com a llengua pròpia, llengua d'origen o llengua d'expressió.

Que hi hagi qui cregui que l'accés a l'estat propi pugui ser aprofitat per a limitar o rebaixar formalment l'estatus de la llengua de pràcticament la meitat de la població no no més és una imbecilitat, sinó que situaria el procés en una via morta.

Però sí, alguns franctiradors persisteixen en el seu kamikaze posicionament contra aquesta realitat.

I per res del món voldria que cap silenci pogués ser interpretat com a assentiment. El que passa és que som enormement molt més prudents i estratègics i intentem que, fins i tot amb la millor de les intencions, aquest debat no ens acabi generant un problema col·lectiu important.

L'actual Nació catalana, tot i que sigui hereva, per voluntat de ser, d'aquella Nació que resistia heroïcament l'Onze de Setembre del 1714, és molt diferent en la seva estructura. Aquests 300 anys no han esborrat en cap cas la nostra voluntat de ser, però en canvi sí que han modificat el com som.

I en el com som hi té moltíssim a veure el fet que des de començaments del s.XX hi hagués grans migracions interiors peninsulars, que arribaven amb la seva pròpia llengua, el castellà, i que ho feien a un país mancat absolutament de cap capacitat per a situar en el mapa social el que és la llengua pròpia del país el català.

Així les coses, i amb independència de qualsevol judici que fem al respecte, la nostra societat, aquesta Nació que expressa una majoria social per l'estat propi, és molt diferent a la de les vespres del 1714.

I aquesta és la realitat.I aquest és el miracle de la supervivència del català.

Com va dir el poeta, hem viscut per a salvar-vos els mots. I en aquest salvar-nos els mots no només hi ha la voluntat ferma dels catalanoparlants, sinó la indispensable complicitat de moltíssims castellanoparlants, d'una nova voluntat de ser col·lectiva i de les polítiques encertadíssimes i concertadíssimes que hem pogut impulsar en els escassos i precaris parèntesis de llibertat i democràcia.

Un altre argument que fan servir els franctiradors contra la convivència lingüística a nivell legal és que per al cas de que el castellà conservés l'estatus que actualment té d'oficial, això implicaria la desaparició del català.

És a dir, venim de 300 anys de persecució de la llengua catalana i resultarà que ara que tindrem un estat propi, amb tots els mecanismes que implica de protecció i promoció d'una llengua, ara resultarà que el que passarà és que si el castellà conserva l'oficialitat que actualment ja té, el català està abocat inevitablement a la desaparició.

Però ens heu pres per imbècils o què? Però hi ha algú tan retardat que, en serio, que, seriosament, es pugui creure aquest argument? Va home va!!!

Mireu (i faig un enorme esforç de contenció i pedagògic). El castellà no és cap enemic del català. No hi ha llengües que siguin enemigues. L'únic que hi ha, l'únic que hi ha hagut, és uns estats, l'espanyol i el francès, que han abocat tots els recursos que han pogut (incloent-hi gairebé sempre la persecució penal) a combatre el català. I ho han fet, a més a més, amb un objectiu: que la llengua dels estats dominants acabés substituint la llengua autònoma, és a dir, el català.

Però no se n'han ensortit. En 300 anys no ho han aconseguit!I ara, amb l'estat propi, ja no ho aconseguiran mai, evidentment!

Un altre argument que es fa servir és que si el castellà conserva l'actual oficialitat això serà una permanent font de conflictes jurídics. Mare de Déu!!!

A veure, ara mateix a Catalunya tenim una llengua pròpia, que és el català, i dues llengües oficials (català i castellà) més l'aranès.

Els problemes del català en l'àmbit legal no tenen res a veure amb la cooficialitat del castellà. Tenen únicament a veure amb la bogeria de l'espiral centralista i espanyolista en què va entrar el TC arran el nou Estatut de Catalunya. Aquell mateix TC havia avalat íntegrament la immersió lingüística, etc. Però tot això és una xorrada.

El nou estat català el que tindrà serà un cos judicial propi i un marc legislatiu propi que regularà i desplegarà els efectes de la cooficialitat.

Què vol dir això? Ho han dit per activa i per passiva el president Mas i l'Oriol Junqueras. La cooficialitat bàsicament el que implica és un reconeixement d'una realitat social, una no alteració d'un estatus actual que implicaria inevitablement una lectura limitativa dels drets de pràcticament el 50% de la població... i, a banda d'això, res més. O per dir-ho en una frase: la garantia que qualsevol acte de qualsevol ciutadà produït en qualsevol de les dues llengües és vàlid. I prou. Aquí s'acaba tot el "drama" de la cooficialitat.

El nou estat tindrà el català com a llengua d'ús en totes les administracions, inclosa la judicial. I això no hi ha res que ho pugui impedir, res. Això serà així i punt. Qualsevol ciutadà es podrà adreçar en la llengua que vulgui a qualsevol ens de l'administració, per més que l'administració sempre s'hi adreci en català i que mai cap ciutadà pugui al·legar indefensió davant cap comunicació rebuda en català. Només faltaria.

El sistema escolar, a més, garantirà amb molta més eficàcia i cap amenaça, la immersió lingüística i els seus objectius, és a dir, que els nostres infants, al final del seu procés formatiu, dominin català i castellà. Als que caldrà afegir l'anglès. I punt, i sense més problemes ni lios, i qualsevol que digui res diferent, menteix, intoxica.

I no em pensava haver d'arribar a aquest nivell pueril, però som-hi, és on porten alguns el debat. Algú es pensa que el nou estat català serà neutral en la promoció, defensa i extensió del català????? Si ara mateix, amb la merda d'autonomia que tenim, la Generalitat ja ha pogut fer polítiques de discriminació positiva per a afavorir el català, algú es pensa que si tenim estat propi això no només no continuarà així, sinó que s'incrementarà???

El nou estat català és l'única garantia possible perquè el català pugui gaudir d'una bona salut. I això no té res a veure amb que el castellà sigui cooficial, i sí molt amb que tindrem un potencial enorme per desplegar polítiques que l'afavoreixin: en l'ensenyament, en l'àmbit audiovisual, en l'àmbit de la creació cultural, etc.

Som el que som i som com som.

I a més a més no som ni millors ni pitjors que la resta del món. Tenim els problemes de tothom i els gestionarem amb el màxim encert i ambició de fer-ho bé, però sense pensar que la resta del món són uns gilipolles que no saben fer les coses i ara arribem nosaltres a fer-nos-ho de guais i a fer el que ningú, ni els estats més poderosos, consolidats i sòlids, fan ni volen fer.

Aquest comentari ve a relació d'un últim argument que avui vull comentar: el fet que si acceptem el castellà com a llengua cooficial, hauríem de fer el mateix amb la resta de les gairebé 300 llengües que es parlen a Catalunya, fruit de la nova immigració globalitzada dels 90´s.

La realitat implica assumir que el castellà és la llengua que entén i parla el 100% de la població de Catalunya i que el nostre objectiu és que el català no només arribi a aquest nivell, sinó que s'enforteixi en l'ús social a tots els nivells, que sigui totalment la llengua de referència a Catalunya i per a tots els catalans.

La realitat implica tenir en compte que ara mateix el castellà és, amb el català, llengua oficial a Catalunya, i que el nou estat català en cap cas pot néixer rebaixant el nivell de reconeixement de la llengua pròpia de pràcticament la meitat de la seva població.

Voler posar català i castellà al mateix nivell que la resta d'alguna de les 279 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és un argument de tarats, una bogeria, una de les més grans bestieses que haurem hagut d'escoltar en el procés cap a l'estat propi.

Vol dir això que el futur estat català ignori aquesta multiculturalitat? En cap cas. Caldrà pensar com es gestiona, a nivell local, comarcal, nacional, europeu, etc.

Però voler fer la tàctica del calamar, llençant tinta sobre la realitat que conformen l'actual cooficialitat de català i castellà i la realitat social, amb això de les altres 300 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és tan bèstia, tan incomprensible, tan absurd, que només es pot explicar per motius subjacents d'odi, revantxisme, etc.

Necessitem que tothom tingui el convenciment, la garantia i la confiança de que el projecte que plantegem és un projecte que reconeix la nova realitat de la Nació i que no fa experiments en relació a tornar a ser el que pensem que érem fa 300 anys ni el que en laboratoris d'experimentació es pot dissenyar que es vol que siguem.

(I encara em queden per desenvolupar tots els arguments que tenen a veure amb l'estratègia del nou estat i les meves conviccions personals. I, sobretot, que a ningú se li acudeixi treure'm cap argument del rotllo que abordem el tema amb displicència. El meu pare va arribar de Múrcia buscant un futur millor i jo m'he criat i sempre vaig anar al cole al que es coneixia com la Ciutat Satèlit, el barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. I orgullós!)

Tot a un objectiu: l'estat propi. Elements facilitadors vs elements obstaculitzadors

Sí, ja ho hem dit. Estem vivint uns moments absolutament transcendents per al nostre futur. Estem en ple procés d'autodeterminació, és a dir, de poder exercir el dret a decidir i fer-ho per a arribar, democràticament, a l'estat propi.

Només hi ha futur si assolim l'estat propi. I a aquest objectiu hem d'abocar tots els nostres esforços. Tots. Sense límits. Bé, sí, amb un límit: fer-ho tot democràticament.

En termes d'estratègia, això vol dir maximitzar els elements facilitadors (els que ens permetran arribar a l'estat propi) i minimitzar els elements obstaculitzadors (els que la seva inclusió en el procés el dificulta o fa impossible l'assoliment de l'objectiu).

Si això que dic fos fàcil i compartit de manera unànime no caldria que ens hi referíssim.

Però sabem que no ho és.

En el moment d'escriure aquest article m'he plantejat una reflexió prèvia: fent un article crític sobre una minoria testimonial que erosiona el procés amb la seva dialèctica d'enervació dels elements obstaculitzadors, què estic fent? Jo mateix coopero a dimensionar els obstaculitzadors? O realment estic treballant pel que vull, que és proporcionar arguments perquè tothom participi d'aquest compromís facilitador, a fer més transitable el procés ajudant a eliminar obstacles?

Una segona qüestió a tenir en compte està en la línia del que l'amic Pere Cardús defensava fa unes setmanes en un article: “La fórmula de l'èxit per a laindependència”, en el qual apel·lava a una sèrie de valors i actituds que els militants independentismes hauríem de servar per a ajudar al bon èxit del procés. La fórmula, que recomano llegir íntegrament, era combinar individualment un 30% de confiança, un 15% d'escepticisme, un 15% de crítica i un 40% de generositat.

Comparteixo el seu article i la seva fórmula íntegrament. Tot i que això no vol dir que sempre l'encertem, i val per mi i val per l'amic Pere i val per tots.

Jo hi afegiria la importància que treballem des de la bona fe, des de la complicitat, des de, vet aquí, la LLEIALTAT. Això és el que habilita la resta de consideracions. Perquè si tenim dubtes legítims sobre la bona fe de l'altre, cap d'aquests valors no ens serviran. Per tant, la meva reflexió intentaré sempre enfocar-la a tota la gent, tots els companys, que estem en el procés i el que fem o deixem de fer ho fem amb bona fe, lleialment.

Posem un cas molt evident i que tots hem comentat. El PSC-PSOE està participant dels treballs parlamentaris de la comissió pel dret a decidir. Jo crec que tots els seus arguments cal tenir-los en compte i cal treballar-los, cercant el màxim consens... si el que fa el PSC-PSOE ho fa des de la lleialtat, és a dir, si sabem que el que està fent no és enganyar-nos amb burdes maniobres que només persegueixen endarrerir-lo, obstaculitzar-lo, dividir, frustrar, etc.

Sé que el fil que separa la lleialtat de la deslleialtat pot ser prim. Però és essencial perquè tot el que aportem pugui entrar en el terreny de la consideració i formar part del procés o perquè de manera radical hàgim de bandejar-los (els arguments, les propostes).

Una tercera qüestió en aquesta prèvia ja massa llarga és la seguretat que aporta al procés, la tranquil·litat i confiança que li confereix el fet que el President Mas i n'Oriol Junqueras, CiU i ERC, hagin arribat a un pacte de govern que abasta la consulta i l'objectiu de l'estat propi. Aquest acord blinda el procés pel que fa a la seva direcció política i, a més a més, en la mesura que incorpora consens sobre els elements bàsics facilitadors, és enormement positiu. De fet, en aquests moments, i al costat d'una societat civil organitzada al voltant de dues organitzacions com són Òmnium Cultural i l'ANC, dels elements estructurals facilitadors del procés.

Des del punt de vista unionista en són plenament conscients, i dediquen tots els seus esforços, des del primer dia, a intentar rebentar aquest acord Mas-Junqueras. En aquest unionisme que treballa per a rebentar el pacte hi incloc el sr. Duran, el grupo Godó i la majoria dels seus editorialistes, el lobby del Pont Aeri, etc. Aquests són els que conscientment treballen per rebentar-los.

Després, dissortadament, també ens trobem amb tot un seguit de persones, partits o organitzacions que ja no sabem si el que fan ho fan conscientment o són prou badocs per fer de tontos útils a l'unionisme, sumant-se cada cop que tenen la més mínima oportunitat als atacs al pacte CiU-ERC. Aquí hi trobem totes aquestes declaracionetes que dia sí dia també arriben des d'ICV-EUA, sempre apuntant contra el pacte,sempre mirant de treure algun rèdit polític, miserable, d'atacar el pacte.

Però també hi trobem aquesta legió de tertulians que no paren de bramar, intoxicar, dia i nit, contra els elements estructurals del pacte.

I finalment arribem a les persones individuals que no perden oportunitat d'aprofitar la dimensió que atorguen les xarxes socials per a intentar convertir la seva opinió, ni que sigui en 140 caracters, en un element que erosioni el pacte, els fonaments del pacte i dels seus actors. I això arriba des dels professionals de la mala llet fins als tontos de la brometa sempre a punt: comparteixen la voluntat d'erosionar.

Sortosament, i més enllà del pacte CiU i ERC i la fortalesa de la societat civil, continuem trobant elements facilitadors a cabassos. Això fa molt sòlid el nostre procés.

Però ara no m'hi referiré. Em centraré en tractar alguns elements obstaculitzadors, amb voluntat pedagògica, en cap cas censal, és a dir, no penso fer cap llista.

Situació 1: Posem un exemple extrem. Imaginem que dintre del conjunt de forces i organitzacions que estan implicades en el procés i en l'objectiu d'un estat propi, n'hi hagués una, i no menor, que simultàniament estigués treballant per a abolir la propietat privada en el futur estat propi i desenvolupar un programa d'expropacions massives l'endemà de la independència.

Si aquest punt no es neutralitzés adequadament per la resta de forces i organitzacions compromeses en el procés sabem perfectament que seria un element obstaculitzador de primer ordre, en la mesura que s'associaria el procés a un procés revolucionari, generaria por en molts sectors de la població i finalment acabaria destruint la majoria social.

Situació 2: Un grup ecologista que també participa en el procés, hi dona suport, no parés d'intentar vincular-lo a restriccions energètiques, eliminació d'embassaments perquè els rius recuperessin íntegrament el seu cabal ecològic, tancament de les industries no 100% ecològiques d'acord als seus criteris, prohibició de circulació de vehicles a motor, etc. És evident que l'intent de vincular el procés a un projecte ecològic radical el que faria seria, si no es neutralitzés, avortar el mateix procés, fer-lo inviable.

Situació 3: El procés català cap a l'estat propi depèn bàsicament de nosaltres, però no exclusivament. Ens agradi o no necessitarem de reconeixement internacional. Aquest reconeixement només arribarà si nosaltres fem el que hem de fer, transitem pel procés de manera democràticament impecable i atorguem garanties suficients a la comunitat internacional en relació a uns quants temes clau. Des del compliment de les obligacions adquirides i al respecte a tota una sèrie de valors del nostre entorn econòmic, polític i geogràfic.

Un d'aquests “valors” és el respecte a les “minories”. En el nostre cas això té una traducció molt clara. Catalunya és un país amb una enorme emigració provinent de l'estat espanyol (jo en sóc fill) i per al reconeixement internacional serà bàsic la manera com el futur estat garanteixi els drets de tots, elimini la més mínima ombra de sospita que el nou estat no garantirà íntegrament els drets de tots i pot introduir discriminacions. Algú pot al·legar que això no s'ha complert en tots els estats que han accedit a la independència. Però és que el nostre cas és absolutament singular, som part d'Europa, de la Unió Europea i anem a independentizar-nos d'un estat membre de la UE, amb tot el poder que això li confereix. No fem el passarell.

Tinc mil i un arguments a favor de la cooficialitat del castellà. Però n'hi hauria prou amb un: per al nostre reconeixement internacional no alterar el règim de la cooficialitat és una garantia bàsica. No cal cap altra explicació. Sensu contrario, un projecte d'estat propi que s'edifiqués partint que tot d'una la llengua pròpia de la meitat de la població passa a ser una llengua de segona, està abocat al fracàs. Tant se val les explicacions que donem, les garanties que oferim. Si d'entrada el que fem és “condemnar” a la meitat de la població a que la seva llengua sigui una llengua de segona, rebaixi el que ara ja el nostre Estatut preveu (una llengua pròpia, dues llengües oficials), més val que ens anem acomiadant de veure néixer l'estat català.

Sortosament aquesta qüestió la tenen clara, claríssima, tant CiU com ERC. És a dir, no hi ha cap amenaça que en el gruix polític i de lideratge hi hagi fissures. No n'hi cap ni una. Ho ha dit el president Mas i CiU i ho ha dit l'Oriol Junqueras i ERC, assumint que això, aquest posicionament, és un element facilitador.

Però de tant en tant sempre apareix algú que ataca aquesta línia de flotació bàsica de la majoria sobiranista i de la nostra convivència. I ho fan, normalment, amb arguments que gelen la sang. Argumentacions que penses, Mare de Déu si això sortís dels nostres cercles!!!! Ho fan, a més a més, amb deslleialtat, ja que acusen la majoria de provocar un debat que qualifiquen de “innecessari” quan són únicament ells els que estan intentant alimentar una polèmica que no existeix.

Si la “croada” personal que alguns han iniciat contra la cooficialitat i tots els valors que representa, que acull, tingués la més mínima possibilitat de prosperar esdevindria clarament un element obstaculitzador, si no impossibilitador. Si els arguments, molts d'ells repugnants, de revantxisme, menyspreu i discriminació o de sociolingüístes sociòpates tinguessin el més mínim recorregut, el recorregut del nostre procés seria igual a zero.

Situació 4: Un altre tema de les nostres polèmiques habituals és el dels Països Catalans, confrontar el procés de Catalunya com un procés mancat de legitimitat en la mesura que no és un procés de tots els Països Catalans.

Entenc la qüestió perquè l'independentisme “de sempre” hem crescut amb el mapa dels Països Catalans i els nostres referents de tota mena abasten sempre els Països Catalans, aquesta realitat inconcreta, aquest espai lingüístic, cultural i anímic al que sempre hem volgut donar forma i en el marc del qual hem compartit tant i tant a tots els nivells: polític, associatiu, personal, musical, cultural, etc.

Dit això, crec que és un error descomunal, un element clarament obstaculitzador voler convertir ara la referència Països Catalans en una referència política del nou estat a punt de néixer a Catalunya.

No té cap sentit fer-ho. De la mateixa manera que encara té menys sentit que hi hagi qui intenti treure legitimitat al procés de Catalunya perquè no és un procés de tots els Països Catalans, perquè “esquartera la Nació”, perquè “assumeix el marc geogràfic de l'espanyolisme” i no sé quantes barbaritats més.

El primer que hauríem de tenir en compte és no reproduir ni aprofitar el procés de Catalunya com a altaveu de totes les polítiques que han fet que la situació al País Valencià i a les Illes sigui la que és, és a dir, amb un independentisme testimonial i amb unes majories absolutes del PP que treballen sense oposició per trinxar qualsevol rastre de catalanitat.

De fet, el millor per saber què és el que des del Principat hem de fer no és escoltar-nos a nosaltres, sinó als amics del País Valencià i les Illes. Abans deia que el PP trinxa el PV sense oposició; això no és del tot cert, tenim l'esperança que un projecte com Compromís acabi bastint una nova majoria alternativa. Però sabeu què opina la gent de Compromís, com veu el procés? Sabeu com els hi compliquem la vida amb els nostres discursets i soflames PPCC que normalment MAI tenen en compte la seva opinió, excepte la de la marginalitat i el testimonialisme més absolut???

Només per això caldria ser molt més prudents amb aquest tema.

Però ara, i ja acabant, deixeu que torni a l'argument internacional.

Ara us imagineu que ens presentem a ser reconeguts davant la comunitat internacional i els hi diem que agafin paper i llapis perquè amb nosaltres, amb Catalunya, ens emportem un trosset de França, la Catalunya Nord, i el País Valencià i les Illes. I que a més a més ens reservem els nostres drets sobre la ciutat de l'Alguer, a Itàlia. O simplement que no hi renunciem.

És això el que voleu? Ho dic per anar passant i dedicar-me al punt de creu. Heu vist el mapa d'Europa? Heu vist fins a quin punt tots i cadascun dels estats de l'actual Europa podrien posar damunt la taula elements d'integritat nacional? Sou conscients dels efectes devastadors que tindria en la nostra aspiració d'estat propi que aquest discurset tingués un mínim recorregut???

Sortosament, un cop més, la direcció política té també blindat aquest tema. I per més que hi hagi veus que vulguin obstaculitzar el procés amb aquest tema, o simplement veus que es deixin endur per un sentimentalisme molt mal entès i Catalunyescèntric, el gruix del procés i de la seva direcció política i social ho té clar.

En fi. Doncs això. Vostè jutja. Vostè tria. Enfortir els elements facilitadors del procés o enervar els elements obstaculitzadors.

En suport al CME. Una situació viscuda en 1a persona com a exemple de tot.

Aquesta és una entrada al bloc de 19 de març del 2009 (una part del bloc que ara mateix no és pública). M'ha semblat convenient recuperar l'article avui, un dia en que altre cop la irresponsabilitat, la manipulació i la frivolitat s'abraona injustament sobre el Cos de Mossos d'Esquadra. I jo sempre, sempre, defensaré el Cos de Mossos d'Esquadra. L'estructura d'estat més important que tenim i sense la qual estic convençut, si cal ja ho desenvoluparé en un altre post, no seríem on som, no hauríem pogut arribar a aquesta fase tan avançada del procés sobiranista.

Per situar, estem parlant de l'any 2009. Estem parlant del tripartit. Estem parlant que jo era un activista contra el tripartit. Estic parlant d'uns fets, la primera part del que va motivar l'article en aquell moment, en els que, malgrat tot això, critico les declaracions de CiU, perquè no van estar a l'alçada requerida; dissortadament van caure en aprofitar uns fets per a intentar desgastar un polític. I després el que relato és una vivència personal prou eloqüent, prou significativa del que penso i del que faig.

Sempre defensaré els Mossos. Sempre. I quan tingui alguna cosa, recorreré a la Justícia o als organismes que estimi oportuns, que per a això estan. Intentant sempre preservar l'honor de la institució i separant totalment el que poden ser actuacions individuals reprotxables (que cal combatre i perseguir) del Cos. DONEC PERFICIAM

................................................................................

Patriotisme (post del 19 de març del 2009)

El que ha passat aquests dies em permet suggerir un exemple d’això que sempre dic i defenso en relació a la meva manera de pensar: sóc patriota abans que independentista. Si em pregunten què sóc, o com m'agradaria que em consideressin és amb aquest adjectiu tan malmès i vilipendiat per la progressia... del patriotisme. Per bé que és evident que també sóc independentista, o fins i tot m’atreviria a dir que sóc més aviat separatista.

Vaig defensar, defenso, i defensaré, el desallotjament de la xusma antisistema que okupava les nostres universitats. I vaig defensar, defenso i defensaré l’actuació de la nostra policia. Mireu, la reacció que hi ha hagut a la intervenció policial és pròpia d’un país malalt, d’un país sense sentit del que significa ser país, d’un país que sembla voler-se instal·lar en una eterna adolescència, en una horrorosa "edat del pavo", que té el cap absolutament absorvit per la tonteria i que, a sobre, actua amb un tacticisme polític (i mediàtic i gremial) realment vomitiu.

Em deprimeix (és una manera de dir, jo no em deprimeixo) la reacció de tonteria, blandiblú, estupidesa, papanatisme, espiritualisme, llefiscossisme que hi ha hagut a la intervenció policial d’ahir. Les reaccions que he sentit a la ràdio, he llegit en la premsa, en blocs, em provoquen molta llàstima. Però també, i per sobre de totes elles, la dels polítics, del primer a l’últim. I m’ha enervat la reacció de CiU i el PP demanant explicacions, o la de l’Uriel demanant dimissions. A veure, o tenim sentit del país i actuem amb patriotisme davant aquestes situacions, o pleguem. I per a un patriota el primer que cal, el primer que cal exigir, és no fer servir la nostra policia com a eina de lluita política. La policia és una d’aquestes poques institucions que han de restar al marge de la lluita política. Tot el que he llegit, sentit, etc. és vomitiu i és un exponent d’una falta de patriotisme, de maduresa i de sentit de país espectaculars. Però és clar, el problema ja comença quan al capdavant de la nostra policia hi ha gent que no hi creu, en la policia. Aquí comencen tots els mals. Que continuen amb el desemparament polític que han tingut al llarg d’aquests anys de tripartit, i totes les tonteries que s’ha hagut de menjar el cos dels Mossos d’Esquadra i a banda, evidentment, de la dramàtica ineficàcia del seu comandament polític.

Vol dir això que la policia són uns intocables, i que poden fer el que els hi plagui? En absolut. La nostra policia, com qualsevol altra de les nostres institucions, està sotmesa a l’imperi de la llei i als controls democràtics i judicials sobre les seves actuacions. Només faltaria! Del que em queixo és de l’ús polític que se’n fa.

Fixeu-vos si crec en el que dic que jo mateix, i ara potser algú es queda sorprès, fa tres anys vaig presentar una queixa davant el Síndic de Greuges per una actuació policial envers la meva persona. Els Mossos van tenir amb mi una actuació lamentable, que va acabar en incident; ells em van denunciar al jutjat per la via penal, i jo els vaig denunciar al Síndic de Greuges. En el judici em van absoldre, això ja us ho avanço, perquè no us feu il·lusions. No podia ser d’una altra manera, l’actuació policial va ser impresentable, van incórrer en fals testimoni, al redactar un atestat policial que en seu judicial vaig poder demostrar que era fals, etc. Tot plegat molt desagradable.

En el meu escrit al Síndic de Greuges, en el plantejament de la queixa, i abans de l’exposició dels fets i de la resta de consideracions, vaig fer la següent reflexió, que transcric literal de la queixa presentada:

“Aquest escrit, tot i plantejar una queixa i un requeriment perquè la Sindicatura el tramiti si ho considera prou fonamentat, evita deliberadament recórrer a l’administració de justícia, ja que tot i poder-hi trobar suficients elements per iniciar actuacions, no és aquesta la voluntat del sotasignant, sinó, primer, la d’aclariment d’uns fets i una actitud del tot improcedent per part d’un agent del mossos d’esquadra en exercici de la seva autoritat. Per tant no espero en cap cas amb aquest escrit que se’n derivi un procediment sancionador, ja sigui en via administrativa o penal, sinó una reparació moral i una presa de consciència dels límits de l’actuació policial i el respecte envers els ciutadans.”

Bé, per a mi aquest paràgraf resumeix perfectament el que penso i vull. Tot i ser conscient que podia denunciar els mossos per via penal, no ho vaig fer. Crec en la policia, crec en la nostra policia, i vull que sigui la millor. Per això vaig acudir al Síndic, perquè no pretenia, malgrat tot, i malgrat que qui va acabar als jutjats vaig ser jo, una sanció per als agents, sinó que a través de la meva queixa al Síndic això els pogués servir de reflexió per a millorar i per a que en futures actuacions el seu funcionament fós el que tots els catalans volem que sigui, el que aspirem a que sigui.

Per tant, i per damunt de tot, actuar amb patriotisme. Podria haver muntat un escàndol del meu cas, però no ho vaig fer. La nostra policia no s’ho mereix. L’hem de defensar. Sempre els hi donaré suport. Fins i tot quan s’equivoquen. I, això sí, si s’equivoquen, fer servir proporcionalment tots els mitjans que tenim al nostre abast (que són molts) per exigir reparació o bé per provocar canvis que la facin millor.

Sabeu com va acabar la meva queixa? Jo no sóc cap exclòs social, ni immigrant, ni perroflautista ploramiques, jo sóc un simple advocat. De manera que en el súmmum de la cara dura, des de la Sindicatura de Greuges va i em diuen, entre d'altres tonteries, que atès que en la meva queixa desisteixo de presentar actuacions penals, és que té poc fonament, i que apaadeusiau. No van entendre que jo no volia que sancionessin als mossos, ni obtenir reparació monetària, ni res de res. No podien entendre que ho fés només per exigir reparació moral i que la meva actuació servís perquè aquests agents, als que malgrat tot respecto i sempre defensaré, entenguessin millor el que és i s’espera de la nostra policia.

(....)

.........................................................................

El post seguia amb dissertacions que ara no venen al cas. Les coses són així. Si hi ha una acció recriminable per part de funcionaris públics, hi ha mitjans perquè els ciutadans poguem fer prevaler els nostres drets. Jo, per patriotisme, tinc límits a aquestes accions, per això vaig recórrer a un Síndic excessivament polititzat que no va fer el que havia de fer. Però em negava a seguir la via penal. Si algú, pel que sigui, o per la gravetat dels fets, ho fa, està en el seu dret.

Però deploro i combatré sempre aquells que, aprofitant qualsevol situació ataquen els Mossos d'Esquadra. Jo sempre estaré amb el Cos de Mossos d'Esquadra. Sempre. De la mateixa manera que crec que els ciutadans hem de ser exigents amb els nostres drets si es vulneren per actuacions recriminables. La polèmica d'avui que ha donat peu a tot plegat no m'ho sembla. Més aviat és un muntatge dels antisistema de sempre per a eludir una actuació seva totalment reprotxable. Si són prou temeraris o cegats pel seu odi a la policia per a presentar la denúncia, estic segur que es demostrarà que Mossos no ha tingut una actuació irregular. Ara bé, si es demostrés el contrari, l'obligació dels comandaments policials seria procedir exemplarment, només faltaria.

DONEC PERFICIAM

Les tendències de fons de l'enquesta d'El Periódico: NO HI HA MARXA ENRERE

La darrera enquesta de El Periódico ha provocat una certa polseguera atès que és la primera enquesta important que atorga a ERC ser el primer partit a Catalunya.

Davant els resultats de l'enquesta només puc dir una cosa: cal prudència en l'anàlisi, ja que per una banda confirma unes tendències de fons claríssimes en la societat catalana (exigència de consulta i estat propi), però per una altra banda també apunta canvis en l'estructura representativa.

Quines són aquestes tendències i què és el que està reflectint l'enquesta?

1. Majoria social per la independència. Molt i molt clara.
   
   
2. Majoria parlamentària per la independència, per l'estat propi. La majoria que conformen CiU + ERC és sòlida, molt sòlida, i són el pinyol del parlamentarisme per l'estat propi. Al qual, eventualment, cal afegir ICV-EUA i també les CUP
   
   
3. Majoria social abassagadora per la consulta. Res no pot impedir ni impedirà, i, sobretot, no ho entendria ningú a Catalunya, que no puguem expressar-nos lliurement, que no puguem votar el nostre futur
   
   
4. ERC recull els fruits del lideratge de l'Oriol Junqueras, de la seva enorme capacitat pedagògica i el seu discurs positiu. Tothom a Catalunya és conscient de la responsabilitat de l'Oriol i ERC amb el govern de la Generalitat i tothom és encara molt més conscient que aquesta nova ERC s'ha convertit en el més lleial soci del president Mas i en la gran garantia que no hi haurà retrocés en les nostres aspiracions de consulta i estat propi
   
   
5. El preu que paga CiU per la deslleialtat permanent de Duran i Lleida és cada cop molt i molt més gran. Les enquestes prèvies al 25-N no s'equivocaven, reflectien la tendència de fons i de vot de la societat catalana. El que va passar és que la manera com es van gestionar les enquestes (mode panells -acumulant-) no van poder reflectir la velocitat a la que el sr. Duran i Lleida va rebentar la campanya de CiU i del president Mas. El vot que vot que CiU tenia i que va perdre el va perdre, no hi ha CAP DUBTE AL RESPECTE, pel sr. Duran i Lleida. L'hegemonia electoral de CiU només està amenaçada pel sr. Duran i Lleida, perquè és incapaç d'entendre el que està passant a Catalunya. Perquè, si ho és -no és tan tonto- és evident que està pillat per uns interessos personals que no són ni els de Catalunya, ni els de CiU i ni tan sols els d'Unió, sinó els seus miserables i molt personalíssims interessos. Tothom en aquest país veu i sap que el líder de l'oposició al president Mas i al govern que apuntalen CiU i ERC és el sr. Duran. Tothom sap que qui més desgasta el president Mas és el sr. Duran. Tothom sap que el veritable líder unionista a Catalunya és el sr. Duran. I això té una conseqüència inequívoca a les enquestes, davant el que pensa la nostra societat: un desgast enorme per a CiU, una pèrdua de suports electorals tremenda
   
   
6. L'enquesta de El Periódico si una cosa posa de manifest és la derrota sense paliatius de l'unionisme. Fixem-nos com cauen un a un els mites i els pressupòsits sobre els que l'unionisme ha edificat la seva campanya contra el procés sobiranista, mentre s'enforteixen els del mateix procés:

• L'unionisme (i entenc per aquest concepte tot l'entremat que formen el sr. Duran, el lobby La Caixa & friends -pont aeri-, el grup Godotis, i els partits com PP i C's, i en bona part PSC) ha apostat per afeblir el president Mas com a via més directa per a aturar el procés. És molt possible que el seu activisme unionista, tal i com reflecteix la tendència de El Periódico, afebleixi el President Mas des del punt de vista de les seves expectatives electorals, però no afebleix el procés en cap cas perquè el desgast que evidencia la tendència electoral de CiU es trasllada cap a l'ERC d'Oriol Junqueras, és a dir, cap a posicions inequívocament independentistes.
  
  
• El sr. López Burniol, l'etern notari de l'Espanya eterna a Catalunya deia avui en un article a El Periódico que el possibilisme és la plasmació de la fortalesa. És una expressió falsa d'un axioma fals que no és compartit per la majoria social del nostre país. L'expressió possibilisme en boca del sr. Burniol és la concreció semàntica de tot aquest discurset que s'està intentant infructuosament convertir en referent polític des del front unionista a través d'aquesta invocació en el buit del pactisme. Segons aquest credo Catalunya el que hauria de fer és buscar el pacte amb l'estat, aconseguir alguna coseta i així anar fent. Segons aquest credo, a més, el principal obstacle perquè aquest món oníric pugui fer-se realitat és que el president Mas està atrapat, és presoner, de la pèrfida ERC. En paraules del líder unionista Duran, quan un partit (entenguis CiU) es dedica a fer el discurs d'una altra força política (entenguis ERC) la “propietària” del discurs és la que en surt beneficiada (entenguis ERC).  L'enquesta, el que realment posa de manifest, és que les expectatives electorals de CiU no es desgasten pel que està fent, sinó pels dubtes sobre el que faran que incansablement promou el sr. Duran, com a líder unionista.
  
  
• El procés, per tant, i d'acord al blindatge que han pactat el president Mas i l'Oriol Junqueras, és més fort que mai. És igual quina sigui la correlació final de vot, que és molta aventura fer-ho ara, el que és realment important és veure com la intenció de vot de la centralitat a Catalunya cada cop està molt més decidida en un espai en el que la consulta i l'estat propi són els elements cabdals del discurs i posicionament polític
  
  
• Això explica que entre CiU i ERC es confirmi una majoria absoluta sobiranista al Parlament (amb independència de la distribució interna del vot) i el descalabro tant del PSC-PSOE com del PP. 
  
  
• Una altra enorme notícia que ens apunta les tendències de l'enquesta és que l'independentisme de la resta, continua sense sumar. Un dels grans interrogants que teníem pel davant és saber com respondria l'electorat a l'aposta per la responsabilitat de la nova ERC de l'Oriol Junqueras. La tendència de fons de les enquestes avala aquesta línia política, i a més a més no apunta cap fuga de vots, per mínima que sigui, cap a la demagògia de la CUP. És a dir, que el nostre país, en molt poc temps, ha estat capaç d'esborrar del mapa qualsevol opció de populisme irresponsable com la que van representar en el seu moment Rcat i SI, i com la que en aquests moments, amb matisos, representa l'opció antisocial de la CUP.
  
  
• Una dada no sorprenent, però sí molt significativa, és el desgast electoral al que semblen abocats PSC i PP. La indefinició del PSC, el seu joc absurd d'una de cal una d'arena, de combinar gestos democràtics a favor de la consulta amb l'espanyolisme atroç (com per exemple va ser la votació de l'Hospitalet, del bracet de PP i Plataforma per Catalunya), i aquesta marciana invocació del federalisme com a punt de fuga de la realitat a l'únic que els porta és a la fuga de vots. En una altra dimensió, el PP i els seus embolics de tota mena han deixat de ser cap referència dins la societat catalana: ja sigui pel desgast possible de la gestió del PP a nivell estatal, ja sigui pel seu penós paper de declaracionetes, ja sigui per la foscor que envolta la figura de la Sanchez Camacho, el cert és que totes les enquestes apunten una davallada del tot significativa en les seves expectatives electorals.
  
  
• De tot el pastís unionista, doncs, els únics que en recullen fruits són l'engendre de fanatisme identitari espanyolista que representa Ciutadans. És una conseqüència lògica de l'avenç del procés sobiranista. Tal i com estan les coses, amb tota la informació que hi ha, l'oposició al procés només pot ser per dues causes:

• O bé perquè es forma part del reduidíssim i selectíssim nucli dels escassíssims catalans que treuen algun profit (enriquiment) personal de la dependència (Durans, Piqués, ponts aeris, Godós...)
• O bé per un fanatisme identitari espanyolista, que immunitza davant qualsevol raonament. És allò del “yo soy español, español, español” convertit en argument que no admet prova en contra. Que expliquem i mostrem les dades de dèficit -espoli- fiscal... això no és res davant l'orgull de ser espanyols. Que les pensions amb Espanya corren risc de no cobrament i no es revaloritzaran... això què importa davant l'honor de ser espanyols. Que cada català pateix uns reducció de la seva riquesa de 2.300 euros anuals pel simple fet de ser català... això què importa davant la grandesa de ser espanyol. I així. No importa res més enllà de l'únic que és important en aquesta vida i en aquest món: ser espanyol.

I Ciutadans recull molt bé aquest vot fanàtic identitari espanyolista. No és gens d'estranyar, per tant, que a mesura que avança el procés, concentrin el vot més fanàticament irredempt identitàriament.

8. Per a acabar. Arran d'una altra enquesta, el juliol del 2011 escrivia en aquest mateix bloc, la següent reflexió: “Estem davant una oportunitat única: gestionar aquesta majoria que apunta el CEO. Però tenim, alhora, una responsabilitat sense precedents: assumir que només arribarem a la independència des de la transversalitat i la pluralitat. Que no ho farem amb una força política independentista que sigui electoralment hegemònica, i que, per tant, la militància independentista s'ha d'enfocar a un activisme i una acció política orientada a proporcionar elements de cohesió a aquesta majoria transversal -que és el contrari que enfrontar-s'hi- i a empènyer social i políticament en aquesta direcció, la de la independència.” Doncs bé, a data d'avui, després de l'enquesta d'El Periódico, aquelles conclusions són més vigents que mai:

• a la independència hi arribarem sense una força política electoralment hegemònica

• la consulta i l'estat propi esdevenen una reivindicació de la majoria social d'aquest país de manera transversal i molt plural des de tots els punts de vista

• l'acció independentista l'hem d'orientar a conferir la màxima solidesa a tot el que sigui sumar i respectar aquesta transveralitat i pluralitat.

I això és tot amics. Quedem emplaçats per quan coneguem l'enquesta del CEO, abans de l'estiu.

GUANYAREM! ANEM BÉ I FINS I TOT MOLT BÉ! MÀXIM SUPORT AL PRESIDENT MAS I L'ORIOL JUNQUERAS, MÀXIM SUPORT I EXIGÈNCIA DE COMPROMÍS AMB EL PACTE ENTRE CIU I ERC.

EL PROCÉS CAP A L'ESTAT PROPI ÉS LA MÉS COLOSAL ASPIRACIÓ QUE POT TENIR UN POBLE. I NOSALTRES HI SOM, DE PLE, EN AQUEST ESFORÇ. COM HA DIT AVUI EL CONSELLER HOMS, NO HI HA MARXA ENRERE. L'ÈXIT DEL PROCÉS ESTÀ EN EL NOSTRE COMPROMÍS I ESFORÇ INDIDUAL I COL·LECTIU.

SOM-HI! FEM PINYA! EMPENYEM! DONEM SUPORT!