Alguns, molt pocs, malden
per les xarxes socials i a l'empara d'algun digital per intentar
obrir un debat que, mal que els pesi, està tancat i blindat: el de
l'estatus del castellà en el futur estat català.
Una persona que respecto enormement i
que, malgrat les diferències que hàgim pogut tenir, considero
intel·lectualment i patriòticament imprescindible, com és n'Eduard
Voltas ha dit que ell ja no vol parlar més d'aquest tema perquè
creu que no pot aportar res més al molt que ja molt brillantment ha
dit.
Tot i que no hi estic d'acord (crec que pot aportar moltíssim més), sé que potser acabi amb la mateixa actitud de
l'Eduard. Però avui faré un altre intent de pedagogia.
La primera qüestió és la clau: que el
debat està tancat i blindat. Tant CiU com ERC, tant el President
Mas com n'Oriol Junqueras saben del caràcter estratègic i d'ètica
col·lectiva que té tot plegat i aquest tema el tenen més que clar.
Claríssim. Si CiU i ERC són les forces majoritàries del futur
estat català, el castellà serà idioma cooficial, amb el català i
l'aranès a la Vall d'Aran.
La segona qüestió és purament
democràtica: el nou estat català en cap cas pot néixer
restringint drets preexistents de la seva ciutadania. Així, i si el
castellà és a hores d'ara co-oficial, és absolutament
implantejable que el nou estat català estableixi una discriminació
en relació a l'estatus previ a la independència i que això pugui
afectar a pràcticament la meitat de la població, que té el
castellà com a llengua pròpia, llengua d'origen o llengua
d'expressió.
Que hi hagi qui cregui que l'accés a
l'estat propi pugui ser aprofitat per a limitar o rebaixar formalment l'estatus de la llengua de pràcticament la meitat de la població
no no més és una imbecilitat, sinó que situaria el procés en una
via morta.
Però sí, alguns franctiradors
persisteixen en el seu kamikaze posicionament contra aquesta
realitat.
I per res del món voldria que cap
silenci pogués ser interpretat com a assentiment. El que passa és que som enormement molt més prudents i estratègics i intentem que, fins i tot amb la millor de les intencions, aquest debat no ens acabi generant un problema col·lectiu important.
L'actual Nació catalana, tot i
que sigui hereva, per voluntat de ser, d'aquella Nació que resistia heroïcament
l'Onze de Setembre del 1714, és molt diferent en la seva estructura. Aquests 300 anys
no han esborrat en cap cas la nostra voluntat de ser, però en canvi
sí que han modificat el com som.
I en el com som hi té
moltíssim a veure el fet que des de començaments del s.XX hi hagués
grans migracions interiors peninsulars, que arribaven amb la seva
pròpia llengua, el castellà, i que ho feien a un país mancat
absolutament de cap capacitat per a situar en el mapa social el que
és la llengua pròpia del país el català.
Així les coses, i amb independència
de qualsevol judici que fem al respecte, la nostra societat, aquesta
Nació que expressa una majoria social per l'estat propi, és molt
diferent a la de les vespres del 1714.
I aquesta és la realitat.I aquest és el miracle de la supervivència del català.
Com va dir el poeta, hem viscut per a
salvar-vos els mots. I en aquest salvar-nos els mots no només hi ha
la voluntat ferma dels catalanoparlants, sinó la indispensable
complicitat de moltíssims castellanoparlants, d'una nova voluntat de ser col·lectiva i de les polítiques encertadíssimes i
concertadíssimes que hem pogut impulsar en els escassos i precaris parèntesis de
llibertat i democràcia.
Un altre argument que fan servir els franctiradors contra la convivència lingüística a nivell
legal és que per al cas de que el castellà conservés l'estatus que
actualment té d'oficial, això implicaria la desaparició del
català.
És a dir, venim de 300 anys de
persecució de la llengua catalana i resultarà que ara que tindrem
un estat propi, amb tots els mecanismes que implica de protecció i
promoció d'una llengua, ara resultarà que el que passarà és que
si el castellà conserva l'oficialitat que actualment ja té, el català està abocat
inevitablement a la desaparició.
Però ens heu pres per imbècils o què?
Però hi ha algú tan retardat que, en serio, que, seriosament, es
pugui creure aquest argument? Va home va!!!
Mireu (i faig un enorme esforç de
contenció i pedagògic). El castellà no és cap enemic del català.
No hi ha llengües que siguin enemigues. L'únic que hi ha, l'únic
que hi ha hagut, és uns estats, l'espanyol i el francès, que han
abocat tots els recursos que han pogut (incloent-hi gairebé sempre
la persecució penal) a combatre el català. I ho han fet, a més a
més, amb un objectiu: que la llengua dels estats dominants acabés
substituint la llengua autònoma, és a dir, el català.
Però no se n'han ensortit. En 300 anys
no ho han aconseguit!I ara, amb l'estat propi, ja no ho aconseguiran mai, evidentment!
Un altre argument que es fa servir
és que si el castellà conserva l'actual oficialitat això serà una
permanent font de conflictes jurídics. Mare de Déu!!!
A veure, ara mateix a Catalunya tenim
una llengua pròpia, que és el català, i dues llengües oficials
(català i castellà) més l'aranès.
Els problemes del català en l'àmbit
legal no tenen res a veure amb la cooficialitat del castellà. Tenen
únicament a veure amb la bogeria de l'espiral centralista i
espanyolista en què va entrar el TC arran el nou Estatut de
Catalunya. Aquell mateix TC havia avalat íntegrament la immersió
lingüística, etc. Però tot això és una xorrada.
El nou estat català el que tindrà
serà un cos judicial propi i un marc
legislatiu propi que regularà i desplegarà els efectes de la
cooficialitat.
Què vol dir això? Ho han dit per
activa i per passiva el president Mas i l'Oriol Junqueras. La
cooficialitat bàsicament el que implica és un reconeixement d'una
realitat social, una no alteració d'un estatus actual que implicaria
inevitablement una lectura limitativa dels drets de pràcticament el
50% de la població... i, a banda d'això, res més. O per dir-ho en una frase: la garantia que qualsevol acte de qualsevol ciutadà produït en
qualsevol de les dues llengües és vàlid. I prou. Aquí s'acaba tot el "drama" de la cooficialitat.
El nou estat tindrà el català com a
llengua d'ús en totes les administracions,
inclosa la judicial. I això no hi ha res que ho pugui impedir, res.
Això serà així i punt. Qualsevol ciutadà
es podrà adreçar en la llengua que vulgui a qualsevol ens de
l'administració, per més que l'administració sempre s'hi adreci en
català i que mai cap ciutadà pugui al·legar indefensió davant cap
comunicació rebuda en català. Només faltaria.
El sistema escolar, a més, garantirà
amb molta més eficàcia i cap amenaça, la immersió lingüística i
els seus objectius, és a dir, que els nostres infants, al final del
seu procés formatiu, dominin català i castellà. Als que caldrà
afegir l'anglès. I punt, i sense més problemes ni lios, i qualsevol
que digui res diferent, menteix, intoxica.
I no em pensava haver d'arribar a
aquest nivell pueril, però som-hi, és on porten alguns el debat.
Algú es pensa que el nou estat català serà neutral en la
promoció, defensa i extensió del català????? Si ara mateix, amb la merda d'autonomia
que tenim, la Generalitat ja ha pogut fer polítiques de
discriminació positiva per a afavorir el català,
algú es pensa que si tenim estat propi això no només no continuarà
així, sinó que s'incrementarà???
El nou estat català és l'única
garantia possible perquè el català pugui gaudir d'una bona salut. I
això no té res a veure amb que el castellà sigui cooficial, i sí molt amb que tindrem un potencial enorme per desplegar polítiques que
l'afavoreixin: en l'ensenyament, en l'àmbit audiovisual, en l'àmbit
de la creació cultural, etc.
Som el que som i som com som.
I a més a més no som ni millors ni
pitjors que la resta del món. Tenim els problemes de tothom i els
gestionarem amb el màxim encert i ambició de fer-ho bé, però
sense pensar que la resta del món són uns gilipolles que no saben
fer les coses i ara arribem nosaltres a fer-nos-ho de guais i a fer
el que ningú, ni els estats més poderosos, consolidats i sòlids,
fan ni volen fer.
Aquest comentari ve a relació d'un
últim argument que avui vull comentar: el fet que si acceptem el
castellà com a llengua cooficial, hauríem de fer el mateix amb la
resta de les gairebé 300 llengües que es parlen a Catalunya, fruit
de la nova immigració globalitzada dels 90´s.
La realitat implica assumir que el
castellà és la llengua que entén i parla el 100% de la població
de Catalunya i que el nostre objectiu és que el català no només
arribi a aquest nivell, sinó que s'enforteixi en l'ús social a tots
els nivells, que sigui totalment la llengua de referència a Catalunya i per a tots els catalans.
La realitat implica tenir en compte que ara mateix el
castellà és, amb el català, llengua oficial a Catalunya, i que el
nou estat català en cap cas pot néixer rebaixant el nivell de reconeixement de la
llengua pròpia de pràcticament la meitat de la seva població.
Voler posar català i castellà al mateix nivell que la resta d'alguna de les 279 llengües que
algú pot estar parlant a Catalunya és un argument de tarats, una
bogeria, una de les més grans bestieses que haurem hagut d'escoltar
en el procés cap a l'estat propi.
Vol dir això que el futur estat català
ignori aquesta multiculturalitat? En cap cas. Caldrà pensar com es
gestiona, a nivell local, comarcal, nacional, europeu, etc.
Però voler fer la tàctica del
calamar, llençant tinta sobre la realitat que conformen l'actual
cooficialitat de català i castellà i la realitat social, amb això
de les altres 300 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya
és tan bèstia, tan incomprensible, tan absurd, que només es pot
explicar per motius subjacents d'odi, revantxisme, etc.
Necessitem que tothom tingui el convenciment, la garantia i la
confiança de que el projecte que plantegem és un projecte que reconeix
la
nova realitat de la Nació i que no fa experiments en relació a
tornar a ser el que pensem que érem fa 300 anys ni el que en laboratoris
d'experimentació es pot dissenyar que es vol que siguem.
(I encara em queden per desenvolupar
tots els arguments que tenen a veure amb l'estratègia del nou estat
i les meves conviccions personals. I, sobretot, que a ningú se li acudeixi treure'm cap argument del rotllo que abordem el tema amb displicència. El meu pare va arribar de Múrcia buscant un futur millor i jo m'he criat i sempre vaig anar al cole al que es coneixia com la Ciutat Satèlit, el barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. I orgullós!)
3 comentaris:
És difícil argumentar-ho millor, amic. Calia aquest post; calia i molt! Novament, gràcies.
Però mira això de justificar opinions al·legant les realitats, l'únic que diuen és que no és tenen arguments raonables, em sona molt allò tant mani't de la Catalunya real,
perquè clar si al·leguem a la realitat doncs per què cal marxar d'espanya si la realitat diu que som espanyols, o per què ens volen entestar amb la realitat d'una suposada majoria castellanoparlant que si no fem el castellà oficial no ens votarà, quan la realitat diu que la majoria independentista ha arribat a ser-ho sense que ningú qüestiones la realitat del català com a llengua pròpia de Catalunya.
La realitat és que quant dos idiomes conviuen en el mateix territori acaben precisament fomentant la partició de la societat, sobradament conrtrastat sinó que els hi preguntin als belgues o als de Montreal amb una ciutat partida en dos, no és això precisament el que és vol evitar amb aquesta boonia amb l'idioma imposat per dictadures i monarquies?
També sabem que la realitat diu que quant un que és vanta de fer pedagogia i ha de fer servir paraules cap els qui no opinan com ell, és d'imbecil·litats, imbècil, de i punt i que qualsevol que digui res diferent, menteix o intoxica, senzillament és que no té arguments, clar que això és molt castellà, perdó espanyol volia dir.
Doncs no, la manera de no dividir la societat ( que ara ja està dividida) a la llarga, és amb un sol idioma oficial i la resta amb drets individuals pels seus parlants, sinó pregunteu a qui en sap d'això que no son els polítics, sinó els lingüistes, i si voleu un no català escolteu a en Juan Carlos Moreno Cabrera, per cert madrileny.
Dies de Fúria, Junqueres, Mas, Voltes i qui vulgueu, guanyareu però no convencereu i per desgracia qui perdrà serà el català per culpa vostra, i per acabar, qui volem el català com a única llengua pròpia de Catalunya no hem començat aquest debat ens i heu empés vosaltres a defensar la nostra opinió, avalada per l'experiència de la REALITAT que ha ocorregut a altres llocs.
Eliseu
Una cosa és que en el futur estat català tothom es pugui adreçar a l'administració en castellà i una altra és el manteniment de l'actual estatus del castellà. L'única forma que el català no només es mantingui de forma resistencial sin´oque avanci posicions és que els ciutadans el vegin no com una imposició sinó com una condició necessària per al seu progrés personal i per al dels seus fills, i això només s'aconsegueix, enfront una llengua tan poderosa com la castellana, atorgant-li un estatus jurídic superior. Amb l'autogovern el català ha guanyat una gran presència en àmbits formals on estava bandejat, i avui tothom l'entén i una majoria el parla, encara que sigui molt malament, però el balanç en termes d'ús social és més ambigu, no tant per la pressió de l'estat espanyol com per una realitat demogràfica molt adversa, on juguen en contra la immigració espanyola i les darreres onades migratòries,que o bé són castellanoparlants o bé han adoptat el castellà com a llengua d'integració, i així hi ha molts àmbits de la nostra societat ( no precisament en l'àmbit públic i/o polític) on la presència del català és testimonial o inexistent. Diguem-ne si vols cooficialitat, però el que no ens podem permetre, si és que el futur de la nostra llengua ens preocupa, és una estricta simetria legal en el tractament d'una i altra llengua. Per exemple, entenc que en el futur, uns anys després de l'assoliment de la independència, el coneixement de la llengua catalana hauria de ser una "conditio sine qua non" per accedir a la nacionalitat catalana, en canvi el coneixement del castellà, no.
Publica un comentari a l'entrada