27S: complexitat, dades, falsos apriorismes i -encara- el drama del pensament feble

No em vaig cansar de repetir-ho durant la campanya, i ara allò que deia és més evident -dissortadament- que mai: l'única manera de que el procés independentista avancés sense cap entrebanc, com una màquina, era que Junts pel Sí assolís la majoria absoluta. Tot el que no fos això serien pedres en el camí, sortejar obstacles, alentir, complicar i qui sap -Déu no ho vulgui- si córrer el risc de derrapar.

Deia, també, que el gran paper de la CUP era ser capaç de sumar vot de l'entorn més esquerranista, vot tradicionalment no independentista, amb coordenades fins i tot antisistema. Però que si fèiem penjar el procés de la CUP, ens complicàvem la vida de manera extraordinària.

I deia també, finalment -molt al començament de la campanya- que em feien por els «estupendistes» que havent votat abans CiU o ERC ara, per postureo, per aquesta cosa tan catalana de fer el notes, es plantejaven votar la CUP.

Doncs bé, aquests votants són, sou -si algú m'està llegint- els que personifiqueu el pensament feble català, aquesta manera tan irresponsable i estètica de complicar-nos la vida enlloc de triar el camí directe, simplement perquè és el que tria el gruix de la gent, i l'estupendisme es manifesta fent el que no fa el gruix de la gent, amb independència de les conseqüències que això comporti.

El 27S vam fer una cosa extraordinària, com és assolir 72 escons independentistes, la majoria absoluta, en unes eleccions amb una participació excepcional, la més alta mai haguda en unes eleccions, del 78%. Però vam fer també aquesta cosa tan nostra de complicar-nos la vida fins a extrems insospitats (que freguen la possibilitat de fer descarrilar el procés). Confiem que s'imposi una responsabilitat col·lectiva que a hores d'ara ningú pot donar per feta.

Twitter, per la cosa del límit de 140 caracters, és un lloc de missatges directes i on no és possible una reflexió d'abast. Ahir, però, Quim Arrufat, molt admirat i respectat per moltes de les coses que ha fet al llarg de la darrera legislatura, feia un tuit excessivament frívol i indocumentat. Deia, com reprodueixo en la captura de pantalla que il·lustra aquest post, «Junts pel Sí ha aportat 6.000 vots al Sí i la CUP 215 mil»

No sé d'on ha tret aquestes dades el senyor Arrufat, però no són certes i són d'un simplisme inadmissible, fins i tot per a tuiter. I el senyor Arrufat, que és molt intel·ligent, estic segur que això no ho ignora (que són falses i simplistes), de manera que hem de pensar que és un intent molt poc oportú d'intoxicar. Tota mentida deliberada que pretén tergiversar la realitat és una intoxicació. I aquest tuit ho és.

D'entrada una reflexió general, que és una convicció i una certesa: el vot del Sí ha crescut gràcies a tothom, i s'ha materialitat en les diferents opcions d'una manera complexa, amb un evident transvassament de vots entre opcions independentistes, entre opcions no independentistes cap a les independentistes, independentistes cap a no indys i entre l'abstenció cap a totes.

Ens falten moltes dades encara per poder fer un mapa més o menys fiable del que ha passat amb els votants el 27S, com s'han mogut, com han pres les seves decisions, quina transferència de vot hi ha hagut entre opcions i entre blocs i com s'ha acabat gestant el vot que vam tenir el 27S.

Insisteixo: fer créixer el Sí a la independència ha estat una obra col·lectiva, que va des de de la gent més conservadora del país fins a l'extrema esquerra, passant per totes les opcions ideològiques que hi han apostat, els democratacristians, els liberals, els socialdemòcrates, els socialistes i també els antisistema.

Fer créixer el Sí a la independència ha estat també obra del Govern, dels partits que han apostat per la independència, de la societat civil, dels sindicats i també de totes les personalitats que han posat cara a un vot, al Sí. I no només cara, sinó idees, tota la gent que ha estat treballant i creant discurs, fent números, fent anàlisis, explicant les coses, l'espoli fiscal, la discriminació en infraestructures, el potencial de Catalunya, la seguretat respecte les pensions, etc. Tot aquest material que després els milers i milers de voluntaris han menat per fer arribar fins l'últim racó del país.

Perquè sí, en última instància, fer créixer el Sí a la independència ha estat obra de tots aquests voluntaris que porten anys picant pedra, treballant per intentar arribar fins l'últim veí dels nostres pobles o barris i tots els que, sense anar més lluny, ens han permès omplir el país d'independència cada Onze de Setembre.

Fer créixer el Sí és obra de tots, i ningú pot ser tan injust de voler apropiar-se d'aquest creixement. Ningú.

I la primera evidència que hem de situar és que, efectivament, el Sí a la independència ha crescut. Ho ha fet, de manera extraordinària, en relació a les eleccions del 2012, quan només ERC i CUP es van presentar amb la independència per bandera. I ho ha fet també en relació al Sí-Sí del 9N.

Quim Arrufat suma els vots de CiU i d'ERC del 2012 i els vots de Junts pel Sí i diu «Junts pel Sí ha aportat 6.000 vots». I agafa els vots que ha tingut la CUP i els que va tenir el 2012 i diu, i nosaltres n'hem aportat 215 mil. Fals.

Torno a dir-ho: necessitem encara treballar molt les dades i disposar-ne de noves per saber com es van comportar els votants el 27S, quines van ser les transferències i les opcions del nou vot. Però una cosa sí sabem del tot certa: que no va funcionar com diu el sr. Arrufat, i que ho va fer amb una complexitat extraordinària. Una complexitat tan extraordinària que únicament s'explica per aquesta feina DE TOTS per fer créixer el Sí a la independència.

Anem a analitzar algunes dades per veure aquesta complexitat

A partir de l'aplicació de diferents models d'anàlisi que apliquen algoritmes sobre la fluctuació de vot per seccions censals, podem identificar algunes tendències que es van donar el 27S:

- En relació als votants de CiU el 2012 (recordem, amb CDC i Unió), aquest 27S haurien mantingut una molt alta fidelitat al President Mas i a Junts pel Sí, al voltant del 80%. Només un 5% d'aquell votant de CiU del 2012 ara hauria votat Unió. I, què curiós, eh, amic Arrufat, al votant del 10% d'aquells votants de CiU del 2012 podrien haver votat la CUP.

- Si analitzem el comportament dels votants d'ERC del 2012 tenim que la fidelitat de vot a Junts pel Sí ha estat una mica inferior a la dels votants de CiU, però que en canvi ha estat superior la transferència cap a la CUP, que es podria haver situat al voltant del 20% o més. 

Només que aquests models de transferència s'aproximin una mica al que ha passat tindríem que la CUP hauria pogut rebre fins a un màxim d'uns 200.000 votants indepes que el 2012 havien votat CiU o ERC i que ara, per estupendentisme, haurien votat CUP. Com canvien les coses, vistes així, eh, Quim?


Però és clar, les complexitats no s'acaben aquí. Tot i que és més difícil d'avaluar perquè la CUP el 2012 va tenir un volum petit de vot, 128.435, el cert és que els models també detecten transferència de la CUP cap a Junts pel Sí.

A la seva vegada, el vot indepe que tenia fins ara ICV-EUA no ha seguit l'aposta de la direcció per CSQEP, i s'ha distribuït entre CUP i Junts pel Sí, tot i que majoritàriament CUP.

Pel que fa a l'abstenció, de manera clara sembla que l'ha capitalitzat C's, però que també, en un percentatge menor s'ha distribuït cap a Junts pel Sí i, una mica menys, cap a la CUP.

En definitiva, no tenim encara prou dades per mesurar de manera fiable el que ha passat, però sí tenim suficients dades que ens evidencien la complexitat enorme del que ha passat el 27S, els moviments de vot que hi ha hagut entre opcions, partits, blocs, etc.

Només he donat alguns percentatges de CiU i d'ERC perquè com el 2012 van ser el primer i segon partit, la seva anàlisi ofereix una mica més de seguretat que la d'altres formacions amb menys vots.

Amb les dades que tenim ara mateix tot sembla apuntar que la CUP aquesta campanya ha fet molt bons videos, a lluït més als debats, han estat més simpàtics i s'han postulat com un vot «més güai» de manera que el que ha fet és captar bàsicament vot que ja era indepe, i d'aquí li ve el seu augment de vot. Ha captat, això sí, a un nivell menor, part del vot indy que tenia ICV i finalment, una part molt petita de l'abstenció.

Junts pel Sí ha estat capaç de retenir el vot moderat i fer-lo apostar per la independència, però també de tot el vot central per la independència, aquest votant que el 27S de manera clara ha volgut apostar per visualitzar un sí a la independència i per fer-la possible. Ha estat capaç també de recollir vot provinent d'ICV i de l'abstenció, així com «d'altres» (p.ex. SI).

Vistes així les coses són molt diferents, oi, Quim? Potser una mica més de prudència en certes anàlisis perquè, de tant falses i tergiversadores de la realitat, acaben sent intoxicació.

Finalment una reflexió que crec és molt important tenir en compte aquests dies tan convulsos. Si estem parlant de victòria del Sí el 27S és només per una cosa, sí, només per una cosa: perquè hi ha hagut una persona, un líder, el senyor Artur Mas, que ha estat capaç de mantenir la fidelitat i la confiança de prop del 80% de votants que va tenir CiU el 2012, que van ser 1.116.259.

Ho he explicat moltes vegades, però ho tornaré a fer. Si tenim una majoria social independentista és perquè el lideratge d'Artur Mas ha transmès suficient confiança perquè el vot més moderat i conservador del nostre país, que es dipositava a CiU, hagi anat virant, poc a poc, cap a l'independentisme, fins culminar l'operació aquest 27S, amb un plantejament ja inequívocament independentista -que fins ara no hi havia estat- i havent-se desfet del seu soci històric, en Duran i la seva Unió, que s'ha postulat i ofert amb tot luxe de mitjans i de suports per intentar trencar el vincle de confiança entre aquest votant moderat i conservador amb Mas. Això podria haver passat, i molts vam alertar dels riscos que hi havia de que passés. Però no ha passat. I això té un nom i uns cognoms: Artur Mas i Gavarró.

Mas és el vincle de confiança d'una part enorme d'aquest votant moderat i conservador. Només per la confiança que tenen dipositada en Mas han seguit fidels al procés. Per això l'Estat Espanyol vol destruir Mas por lo civil o por lo penal, a tota costa.

No juguem amb foc. El 80% del vot de CiU el 2012 és el nucli central de la majoria independentista. Una majoria que es configura després amb una amplíssima pluralitat de registres. Construir un estat, fer la independència, no és una opció ideològica, és una opció nacional, és una opció de fer un estat. La ideologia, després, a les eleccions normals.

Més enllà de tot el que ha fet Mas pel procés. Més enllà de la demencial imputació pel 9N. Més enllà de tot això, Mas és el líder del gruix central de la majoria indy, és la persona que ha traslladat confiança suficient a un votant moderat i conservador per apostar per la independència. Plantejar-se prescindir de Mas no només és d'una injustícia que a molts ens col·lapsa, és que és una de les més grans aberracions i estupideses possibles.

Sé que la situació no és fàcil. Però vull creure en la responsabilitat de tots davant aquest moment històric. Passi el que passi sí que estic molt d'acord amb una cosa del tuit d'en Quim Arrufat "cal pensar com seguim sumant majories". L'escenari post 27S té molts elements d'enorme complexitat social i política que no podem ignorar. I tots som necessaris, també, per superar aquest repte evidenciat a les urnes.

27S: De la gesta i la victòria a les incerteses

Aquest 27S ha estat realment un dia extraordinari. L'independentisme ha fet una gesta, amb la seva victòria clara, però que dissortadament no està exempta d'incerteses.

Estem davant la participació més alta que mai hi ha hagut a Catalunya en unes eleccions, el 77%, 10 punts per sobre de la participació del 2012. Extraordinari. És una participació només superada pel 80% assolit pel referèndum de la Constitució, el remot i postfranquista any 1978.

Ha votat TOTHOM, tothom!

En aquest context, de la més alta participació mai assolida en unes eleccions, l'independentisme ha vençut de manera clara, superant totes les seves fites, superant tots els seus registres anteriors, vencent amb una proposta de caràcter plebiscitari, on els vots del Sí estaven radicalment clars quins eren.

Hem tret (Junts pel Sí i CUP), pendent d'un últim diputat que encara balla a hores d'ara, 72 diputats (62+10) i hem assolit 1.952.320 vots. Extraordinari.

Davant d'això els partits explícitament contraris a la independència han tret 52 diputats i 1.599.527 vots.

La victòria dels partits del Sí davant els partits del No ha estat, per tant, rotunda, tant en escons com en vots.

En aquest escenari falta un tercer actor, els de Catalunya Sí Que Es Pot, que només ells diran si hem d'incloure en el bloc del No o en el bloc del Sí, o se'n mantenen al marge, no s'hi pronuncien. Ara com ara no poden sumar-se a cap dels blocs.

Malgrat això, és evident que no estan en el bloc del Sí que representen Junts pel Sí i Cup, per tant, en termes de vots parlamentaris, el bloc del Sí ha obtingut 72 escons i 1.952.320 vots davant els 63 escons i 1.964.350 vots de la resta, partidaris explícits del No i CSQEP.

La victòria clara en escons i vots dels partidaris del Sí davant els partidaris del No habilita per tant, de manera inqüestionable, iniciar el procés independentista. El fet que l'estat espanyol no hagi permès la celebració d'un referèndum és el que ens ha impulsat a celebrar unes eleccions plebiscitàries, que, com a qualsevol elecció, mesura la capacitat del Parlament que en surt en nombre d'escons. No hi ha majoria alternativa possible a la majoria d'escons partidaris de la independència, per tant el procés seguirà endavant.

Tanmateix, l'empat gairebé aritmètic en vots entre els partidaris del Sí i la resta ens aboca a que el procés acabi tenint una última fase legitimadora, que pot ser un referèndum acordat amb l'estat espanyol o una votació també refrendària en alguna fase del procés constituent del nou estat català, com pot ser la seva constitució.

Al meu entendre, ni es pot qüestionar la victòria del Sí a la independència, que habilita seguir endavant amb el procés, ni, els partidaris del Sí, podem ignorar l'empat tècnic en vots que s'ha produït entre els partidaris de la independència i els que no ho són.

A la vista de les reaccions al 27S la ceguesa de l'estat espanyol i els seus marmessors, segueix intacta, tan intacta com en tota la fase del procés que ens ha portat fins on som. Segueixen negant la realitat, segueixen intentant deformar-la, caricaturitzar-la, reduir-la, minimitzar-la.

Han pogut negar i ignorar 4 anys de mobilitzacions massives al carrer, han pogut negar el que fins llavors ja era una majoria parlamentària clara a favor del dret a decidir. I ara intenten negar la rotunda victòria independentista del 27S, una victòria que no té alternativa possible parlamentària. Amb una commovedora coincidència argumental, tant el Gobierno de España, com el PP i el PSOE segueixen negant el triomf independentista i parlen d'un fracàs de Mas. A aquestes alçades de la cosa seguir centrant en Mas el procés és tan ridícul com preocupant. Negar entitat pròpia al projecte independentista i voler seguir ancorats discursivament en aquesta estratègia absurda de personificar-ho en «una cosa de Mas» supera la meva capacitat d'enteniment racional.

No senyors, poden dir el que vulguin, però la realitat els ha passat per sobre, la independència té més partidaris en vots i escons que els seus detractors, us ho mireu com us ho mireu. I només si us ho mireu acceptant els fets els partidaris de la independència estarem disposats a pactar una sortida refrendària amb l'estat espanyol, que doni veu definitiva al poble de Catalunya i estableixi un marc vinculant per a les parts en relació al seu resultat.

Fins aleshores, nosaltres tenim plena legitimitat per seguir endavant.

Com deia abans, per a l'independentisme el 27S ha estat una gesta. Hem fet el que mai havíem fet, anar units, hem aconseguit convertir en plebliscitàries unes eleccions autonòmiques i que tota la comunitat internacional les hagi llegit en aquests termes. I hem guanyat havent-hi la participació més alta de la història en qualsevol elecció.

I tot això ho hem fet, a més a més, enmig d'una vergonyosa i intolerable campanya de mentides i amenaces per part de l'estat espanyol i de tots els seus agents, particularment la pràctica totalitat de mitjans de comunicació. Només els partidaris del Sí hem intentat explicar quin era el nostre projecte. La campanya del No ha estat únicament d'un vergonyant caràcter etnicista i fonamentada en una argumentació exclusivament basada en amenaces i mentides.

La gesta independentista es culmina quan hem estat capaços de trencar el «mite» que arrossegàvem des del començament de la Catalunya autonòmica postfranquista de que el diferencial de participació que es donava amb les eleccions generals espanyoles era desinterès pels assumptes propis del país o la «comunitat» d'una part de la població de Catalunya, que el dia que es mobilitzés faria alterar el joc de majories del Parlament.
Doncs bé, això ha saltat pels aires. Hauríem de remuntar-nos al 2004 i les eleccions que van seguir a la convulsió de l'11M per trobar una participació similar a la del 27S, però inferior. El 2004 va votar un 75,96%, i el 27S ho ha fet un 77,44. I l'increment de participació no ha alterat el joc de majories parlamentàries, fins i tot quan mai com ara s'havia donat un posicionament tan inequívoca favor de la independència del catalanisme polític.

El 2012 CiU va obtenir 1.116.259 vots, però era encara una CiU que no assumia explícitament l'objectiu de la independència i que tenia coliderant la coalició a un personatge com Duran i Lleida explícitament contrari a la independència. Aquest 27S tots els antics votants de CiU que han seguit la proposta política de CDC i dels hereus de la Unió de Carrasco i Formiguera, la gent de Demòcrates de Catalunya, ho han fet donant suport explícit a la proposta independentista.

Una de les grans notícies de la nit ha estat justament que la Unió dels botiflers Duran, Espadaler i altres miserables col·laboracionistes no ha obtingut representació parlamentària. L'aventura «petainista» de Duran i Lleida s'ha acabat aquí. I el país es desfà així d'un dels personatges més sinistres i roïns que durant 30 anys s'ha parasitat a l'ombra de CDC i ha prostituït l'històric partit d'Unió fins convertir-lo en una empresa personal que gestionava únicament al seu propi lucre i servei i dels interessos de l'estat espanyol i les seves elits. Aquest 27S ha acabat amb aquest malson.

Però també ens ha permès, cosa que fins ara mai havíem pogut fer, comptar quin era el suport en solitari que tenia Unió. Ara ja ho sabem. 100.000 votants. No és una xifra negligible, i hem de donar gràcies a les xifres històriques de participació que s'han donat de que aquest malson hagi acabat i Unió no hagi obtingut una representació parlamentària que els hauria permès continuar vexant i humiliant el poble de Catalunya.

Com deia abans, hem de celebrar que el 27S hagi destruït el mite que l'increment de participació electoral seria unionista. Amb un increment de la participació del 12% en relació al 2012 si donem per bo (és una extrapolació arriscada, però és l'única que podem fer, que Unió tenia aquests cent mil vots, i per tant no els comptem) que CDC, ERC i CUP haurien obtingut 1.638.224 vots, el que en relació als 1.952.320 obtinguts per Junts pel Sí (amb CDC i ERC), implica un increment del 19,17% de vot. Si al 2012 afegim a CDC, ERC i CUP els resultats que va obtenir Solidaritat Independentista, l'increment és del 15,86%.

Davant d'això, l'increment de vot dels partits explícitament unionistes (C's, PP i PSC-PSOE) ha estat, en relació al 2012, del 25,80%, i del 18,82% si hi sumem, al 2012, els vots de Plataforma per Catalunya i de UpyD.

Per tant, tot i haver-hi un diferencial d'increment superior en l'unionisme que en l'independentisme, l'augment de participació s'ha donat en els dos blocs. Si l'increment de participació s'hagués donat només en el bloc unionista ara estaríem parlant d'una derrota de l'independentisme.

Sempre he mantingut la tesi que el que ha convertit l'independentisme en una força socialment majoritària ha estat el gir que ha fet la força majoritària del catalanisme, CiU. Aquest 27S tot el món convergent ha culminat el procés de transició cap a l'independentisme, i ho ha fet alliberant-se de qualsevol ambigüitat i dels paràsits de la Unió de Duran. L'èxit de l'operació és que la suma de vots de CDC i d'ERC aquest 27S, sense Unió, ha estat superior a la del 2012, en uns 100.000 vots.

Tanmateix la força del bloc del Sí que més ha incrementat el seu vot ha estat la CUP, que ha passat de 126.435 a 335.358. És un resultat extraordinari per a una força política tan socialment extrema com és la CUP, i reflecteix amb claredat l'encert de l'estratègia d'una gran força central pel Sí i d'una força com la CUP actuant de «cotxe escombra», recollint una pluralitat de vots que mai podrien integrar-se en una candidatura central de país. L'increment del Sí, per tant, són aquests cent mil de Junts pel Sí i els dos-cents mil de la CUP.

El bloc del NO (PP, C's i PSC) també ha tingut un increment similar, una mica superior, d'uns 320.00 vots.

Qui ha capitalitzat l'increment de vot unionista ha estat, i de manera espectacular, C's (Ciutadans), que ha passat de 275.007 vots a 732.147. És brutal! Un increment d'uns 450.000 vots! No hi ha cap dubte que C's i el seu neofalangisme han esdevingut el vot refugi o de referència de l'unionisme. La seva actitud clarament colonialista ha connectat, en la tensió evident d'un procés com el que estem vivint, amb una àmplia capa social. El PP ha perdut al voltant dels 130.000 vots, que hem de suposar han anat a C's. Sumats als 75.000 que varen tenir PxC i UpyD ens donen uns 200.000 vots unionistes capitalitzats per C's des del 2012. La resta del seu increment, clarament, és la capitalització de l'increment de vot unionista que s'ha donat amb l'increment de participació 2012-2015.

Al costat d'Unió, l'altre gran derrotat de les eleccions del 27S ha estat el poti-poti de Catalunya Sí Que Es Pot (en endavant QWERTY). En relació al 2012 tan sols han incrementat el vot que va tenir ICV en 6.000 vots, que tenint en compte l'increment de participació que s'ha donat en aquestes eleccions fa que passin de representar el 9,90% dels vots al 8,93%, és a dir, un punt menys.

QWERTY ha estat víctima d'haver-se convertit en els tontos útils de l'establishment per intentar rebentar el caràcter plebiscitari del 27S. Fracassats en aquest intent, el seu espai electoral, tal i com ja vaig dir, ha anat minvant.

Des d'aquest punt de vista Podemos és el gran derrotat del 27S. La debacle de QWERTY afecta radicalment al seu posicionament de cara a les eleccions espanyoles del desembre.

És interessant d'observar com el vot no independentista que hi ha a Catalunya no ha buscat refugi en una proposta d'arrel democràtica i reformista com és QWERTY i Podemos, sinó que s'ha concentrat en una proposta neofalangista, radicalment identitària i atroçment anticatalana.

QWERTY, tot i les seves relliscades inadmissibles i ofensives des del punt de vista de l'esquerra transformadora d'aquest país i la seva tradició (singularment el paper històric del PSUC), oferia un programa en el que l'encaix de Catalunya a l'Estat Espanyol se situava com un dels reptes a resoldre. No negaven, reconeixien, la reivindicació social catalana que evidencia l'independentisme, tot i que centrava la seva resolució en una estratègia de diàleg que culminés en un procés negociat respectuós amb el dret a decidir, sense pronunciar-se sobre la independència sí o no.

Aquesta opció democràtica i respectuosa no ha estat la referència del vot no independentista de Catalunya. El vot no independentista s'ha llençat massivament als braços de la proposta més repressiva en relació al procés sobiranista. El general Espartero, donant veu al que és el marc mental de l'estat espanyol en relació a Catalunya, deia que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-nos a ratlla, submisss, subjugats.

La proposta de C's és aquest bombardeig, és el que ha votat aquesta part de la societat no independentista. No ha votat un reconeixement al fet nacional català diferent a l'independentista, ha votat als qui volen eliminar qualsevol signe de catalanitat. No ha votat per un encaix diferent, ha votat per l'encaix autoritari de sempre. No ha votat perquè es respecti a Catalunya i a la seva gent, amb independència del seu origen i de les seves idees, sinó perquè s'actuï autoritàriament contra tota la societat catalana, que se la castigui.

C's és, sense cap mena de dubte, la proposta política més atroçment identitària de l'Europa Occidental. I és el que ha votat la gent de la nostra societat que no és independentista. No volen ni atendre arguments i entendre reivindicacions, volen bombardejar, pensen que reprimint, aniquilant, es resoldrà la qüestió. No hi ha cap proposta política a l'Europa Occidental que negui i busqui l'aniquilació d'una part -la majoritària- de la seva societat com ho fa C's, com ho fa la gent que ha votat massivament C's.

És evident que per a una societat com la catalana, aquests 732.147 vots a favor de l'extermini de Catalunya i de qualsevol senyal de catalanitat, és un problema, i molt gros, que haurem de pensar al voltant de tot el molt que implica. És una qüestió que va més enllà del caràcter genocida de les propostes de C's en relació a la llengua i la cultura catalana, és una qüestió que nega qualsevol dret a la societat catalana, col·lectivament i individualment, i que avala i estimula el saqueig anual de 16 mil milions d'euros de tots i cadascuns dels catalans. Aquests 732.147 són els nostres guardians del gueto, són els nostres sipais, són els nostres col·laboradors necessaris en el genocidi cultural i l'aniquilació econòmica com a societat.

En mig d'aquest panorama el PSC ha continuat amb les seves coses i els seus bailoteos. El que està passant no va amb ells ni amb els seus votants, i així, han passat dels 524.707 vots del 2012 als 520.022 vots del 27S. La teoria del sofà és l'única que pot explicar aquesta fidelitat irreductible d'un nucli de votants que evidencia viure absent a qualsevol input social, absolutament alienat en relació a tot el que passa al seu voltant. Plou, PSC. Neva, PSC. Fa sol, PSC. Crisi, PSC. Bonança, PSC. Amunt, PSC. Avall, PSC. De fet els 4.000 votants menys estic segur són defuncions, no pas antics votants que en vida deixin conscientment de votar-los. La teoria del sofà. Aquests molt meritoris 520.022 votants del PSC són el seu pinyol, hi seran sempre, els votaran sempre, i és igual el que facin o qui presentin, és igual el que proposin o el que estigui passant a la seva societat. Ells, PSC.

Aquesta anàlisi del PSC seria massa superficial si no féssim esment a que en les eleccions que fins ara havien estat les que havien tingut major participació de la història de la Catalunya autonòmica postfranquista, els del 2004, el PSC va obtenir 1.586.748 vots. Aquesta forquilla del milió i mig de vots al mig milió, aquest milió de vots que un dia van tenir i que han perdut són un altre debat, que no afecta ni preocupa al seu nucli dur, aquest mig milió que els votaran facin el que facin i presentin qui presentin, ni que sigui un sofà orejero.

El PP, com hem vist abans, ha passat de 471.681 vots a 347.358. Però si jo fós del PP estaria molt i molt tranquil. Els vots que han perdut, cap a C's, només els hi demanen més Espanya i més canya «contra los catalanes». Oiga, que si dan más caña contra los catalanes usted también va a recibir, porque implicará ir a peor en todo, saqueo fiscal, vejación en la inversión en infraestructuras, quiebra económica, más paro, peor ocupación y menos oportunidades para la gente joven.... «Y? LA UNIDAD DE ESPAÑA NO TIENE PRECIO».

Pues bueno. Aplaudan con las orejas, caballeros. Y vivaspaña.
Fet aquest repàs del que ha passat, tornem al principi. Un 77% de participació és brutal. I ha convertit la victòria independentista en una gesta. Mai hi havia hagut tants vots a favor de la independència.

El Parlament té una majoria independentista inqüestionable, però tenim un problema de governabilitat evident: els 62 diputats de Junts pel Sí i la combinació de resultats amb les altres forces fa que no es pugui governar només amb l'abstenció de la CUP. Junts pel Sí i CUP hauran de parlar molt més del que haurien volgut sobre com gestionar aquesta situació. Avisava fa uns dies que la CUP pot tenir la temptació de fer servir que els seus diputats són indispensables perquè el procés avanci, per fer xantatge sobre la majoria. Crec que seria un error gravíssim. Sé que molts a la CUP estan temptats de fer-ho, i de voler imposar la seva força minoritària, però indispensable, per condicionar il·legítimament la majoria del Sí. Espero no ho facin.

No és un escenari fàcil per a ningú. Però és un escenari que només poden gestionar Junts pel Sí i CUP. Cal que ho parlin i el més ràpidament possible. No poden afegir més incerteses al procés de les que ara mateix ja tenim. Les urnes han parlat, i no ens han deixat un escenari fàcil ni còmode per a ningú. Altre cop, estem obligats a actuar amb una responsabilitat molt per sobre de la imaginada, perquè el procés no s'encalli.

Però més enllà de l'impuls polític, parlamentari i de govern que cal fer i que hem d'exigir, com a país cal que abordem també l'evidència de xoc de projectes polítics i suports que ha posat de manifest el 27S, una majoria que vol construir un nou país davant del suport social i polític brutal a una força que el que vol és acabar amb aquest país.

Analitzant a les palpentes, però constatant algunes certeses

A aquestes alçades de la campanya segurament hi ha moltes enquestes, però les desconeixem. I cap de les que s'ha publicat fins ara, per la seva opacitat intolerable, mereix ser tinguda en compte, i n'hauríem d'exceptuar només la de El Periódico i la del CIS, tot just començada la campanya.

Així, sense enquestes vàlides o dignes de ser considerades, hem anat molt a les palpentes. O directament només ens hem pogut guiar pel nostre instint o percepció. Arribem a les últimes hores de campanya electoral amb un escenari molt diferent del de l'inici de la campanya, però farcit d'incògnites sobre el que està passant i passarà.

El desconcert unionista sembla descomunal. L'unionisme havia dipositat totes les seves esperances en que la candidatura impulsada per Podemos, Catalunya Sí Que Es Pot, aconseguís, pel flanc esquerranós, rebentar el caràcter plebiscitari de les eleccions.

Però aquesta maniobra va fracassar estrepitosament. Constatat aquest fracàs, l'unionisme «oficial» s'ha dedicat a amenaçar, mentir i intoxicar en relació al que seria d'una hipotètica Catalunya independent, però ho està fent amb una patositat i improvisacions extremes.

Per la seva banda el nerviosisme extrem a les files de l'unionisme progre de CSQEP els ha portat a fer un discurs etnicista repugnant, insòlit en els posicionaments progressistes al nostre país (al PSUC sense anar més lluny).

I així, a les fosques, a les palpentes, és que l'anàlisi del que està passant es fa molt difícil. Com puc valorar què està passant entre el votant tradicional d'ICV si cap de les enquestes no ha publicat dades que permetin observar aquesta qüestió?

Només tenim un indici, quan Carles Castro a LV explicava que CSQEP beu fonamentalment d'antic votant de PSC-PSOE. Si tenim en compte que malgrat aquest transvassament de vot les seves opcions no es mouen en relació al vot que tenia ICV-EUA, podem deduir, a les palpentes, que el vot indy que tenia ICV-EUA no els segueix en aquesta aventura, i que s'està desplaçant o bé cap a la CUP o bé cap a Junts pel Sí.

Igualment s'assenyalava que el creixement de Ciutadans és fruit del desplaçament de vot d'antics votants de PSC i de PP. L'enquesta de El Periódico, a començament de campanya, ens deia que entre PP i C's hi havia la tercera, en volum, bossa d'indecisos en el seu vot. No tenim més pistes per saber com va aquest particular combat. C's ha punxat aparatosament en els mítings en algun dels seus feus, com Cornellà, però no tenim cap dada que ens aproximi demoscòpicament a com estan evolucionant els votants de PP i C's.

Un altre dels grans interrogants de la campanya i les eleccions és què passaria amb el vot moderat, més conservador, que fins ara havia estat votant CiU. Cap enquesta ens ha proporcionat dades com per poder seguir l'evolució d'aquesta bossa de vot. Només, altre cop, Carles Castro a LV deixa anar alguna insinuació, a partir d'unes dades que només ell té i que no comparteix. Diu que el vot d'Unió bàsicament provindria d'antics votants de PP i de C's i, en menor mesura, d'un petit percentatge de votants que anteriorment havia votat CiU. La vergonyosa opacitat dels mitjans, convertits ens agents actius del conflicte, fa que no tinguem cap dada al respecte. L'enquesta de LV atorga representació parlamentària a Unió, però són els únics, i són els amiguetes. Així doncs el que intuïm, a les palpentes, és que Unió ha fracassat en l'intent unionista de construir un espai electoral petainista. Tot indica, tot, que Unió no entrarà al Parlament. Com pot afectar això, el 27S, al votant que s'havia pensat votar-los? Una incògnita. Jo entenc que un antic votant de PP o de C's, que s'havia plantejat votar Unió perquè no era tan delirantment espanyolista, a la vista de que no obtindrà diputats, reconsideri el seu vot, i segueixi dipositant-lo en les opcions que fins ara havia votat.

De retruc, si aquesta anàlisi fos correcta, podríem inferir que Junts pel Sí ha aconseguit retenir el vot moderat que fins ara havia votat CiU. És a dir, que un dels flancs d'incertesa que podia tenir una candidatura com Junts pel Sí s'ha «despejat» satisfactòriament, i no ofereix vulnerabilitats a la causa del Sí a la independència.

La franja de votants que més incerteses ens planteja és la que es mou en el triangle Junts pel Sí/CUP/CSQEP. És l'única, a més, com ja vaig explicar, que implica un transvassament de vot entre blocs, entre el bloc del Sí i el bloc del No.

Tot sembla indicar que el vot indy que havia tingut ICV-EUA s'està desplaçant cap a CUP o Junts pel Sí. Però no sabem, ningú no ens ha donat dades, de la magnitud i característiques d'aquest desplaçament devot.

Així, ens falten dades per saber les característiques del creixement de vot de la CUP que projecten totes les enquestes. Prové d'aquests sectors d'ICV-EUA? Prové de l'abstenció? O prové de la frontera amb Junts pel Sí: a les palpentes, podem considerar que aquesta frontera (Junts pel Sí/CUP) és, ara mateix, un dels punts més delicats del procés, que més el pot condicionar.

La CUP ha fet una molt bona campanya. Molt comoda, també cal dir-ho. Hi ha estat, sense ser el blanc de ningú, i com si no hi hagués estat, ha pogut fer i dir totes les ocurrències que li han passat pel cap, sense desgast i sense exigència. A més, en Baños s'ha revelat com una extraordinària tria com a cap de llista.

Si els vots de la CUP surten majoritàriament del seu votant tradicional i de les fronteres amb l'abstenció o el vot a opcions que ara serien considerades del NO, és una excel·lent notícia per al procés. En canvi, si els vots de la CUP surten de la frontera amb Junts pel Sí, el resultat pot ser terrible. Avui, Mare de Déu de la Mercè, la regidora de Ciutat Vella del govern muncipal de la sra. Ada Colau (Barcelona en Comú), on hi ha ICV i Podemos ha fet públic que votarà CUP. Aquesta és la gran vàlua estratègica que té la candidatura de la CUP desagregada de Junts pel Sí, que permet recollir tota una sèrie de vot que d'altra manera perdríem. Aquest posicionament de la regidora de Colau és una gran notícia, i permet intuir que, efectivament, que CSQEP no ha connectat gens amb bona part del món polític que va permetre a la Colau guanyar les eleccions a Barcelona. La inhibició de l'alcadessa de Barcelona ha estat també una bona notícia per als partidaris del Sí, atès que és una evidència que el seu carisma hauria pogut fer moure les coses d'una altra manera.

Però el vot a la CUP només tindrà valor, només sumarà, només ajudarà a la independència, si Junts pel Sí obté majoria absoluta, se situa amb un mínim de 68 diputats. Si no és així, per molt pocs vots en la frontera entre Junts pel Sí i la CUP, el procés pot derrapar o eternitzar-se i consumir-se en lluites i conflictes interns del bloc del Sí.

Junts pel Sí, en el seu full de ruta, té previst, si s'assoleix una majoria independentista, que el Parlament de Catalunya aprovi una Declaració d'Independència. Aquesta declaració seria l'acte polític que habilitaria internacionalment el procés independentista català, empararia la creació de totes les estructures d'estat que ens calen per a la desconnexió amb Espanya i permetria obtenir el màxim de suports internacionals, en forma de reconeixement de la nostra independència, que serien els que al cap i a la fi donarien entitat a la nostra independència.

Aquesta Declaració d'Independència es vol que faci menció explícita a la posició de Catalunya dins la UE, considerant-nos-en membres de ple dret, per tal que no se'ns exclogui. Això, que en termes de real politik i d'assegurament de l'èxit del nostre procés és bàsic, elemental, clau... és discutit per la CUP, que es nega a votar cap declaració d'independència que faci cap referència a la UE.

Mentre l'estratègia Junts pel Sí és fer les coses de la manera que sigui millor perquè el procés independentista tingui èxit, l'estratègia de la CUP passa per, a la que pugui -és a dir, si Junts pel Sí no té majoria absoluta- poder fer xantatge i impedir avançar si no s'accepten els seus requeriments ideològics d'extrema esquerra antisistema. I així, la CUP es planteja no només sortir de la UE, sinó també de la zona euro.


Tenim altres mostres d'aquest extremisme de la CUP. La segona de la seva llista, Anna Gabriel, en una entrevista que li feia Vicent Sanchis a El Temps, justificava i emparava, sense immutar-se, les atrocitats que va cometre el pistolerisme de la FAI a la rereguarda republicana. La CUP té una cara amable i simpàtica, la del gran Baños, la d'un immens David Fernández, però al darrere treu el cap una inquietant empanada mental antisistema que els porta a des de justificar la criminalitat del pistolerisme de la FAI, fins voler aprofitar, si els seus vots són necessaris per al procés, per condicionar la majoria.

En la majoria independentista que representa Junts pel Sí hi ha el consens social bàsic a partir del qual articular un procés de transició cap a l'estat propi, cap a la independència, i entre aquests punts, i aquí el xoc amb la CUP és inevitable, no hi figura ni sortir de la UE ni sortir de la zona euro. Per això és vital que Junts pel Sí obtingui majoria absoluta, perquè el procés no naufragui per extremismes ideològics d'una minoria. Els vots i escons de la CUP seran vitals per assolir la majoria de vots, però si poden condicionar la gestió de la independència, serà estar derrapant a cada revolt.

Un cop culminat el procés independentista, un cop el nostre estat sigui reconegut internacionalment i puguem celebrar eleccions estríctament polítiques, és a dir, de polítiques i de models socials, econòmics, etc. que sigui el que Déu vulgui, i si l'electorat català, majoritàriament, decideix votar un partit que porti en el seu programa sortir de la UE i de l'euro, doncs endavant. Jo seré activista en contra, però em sotmetré a la democràcia. Però ara no es podem permetre que perquè el procés tiri endavant una minoria el condicioni amb els seus extremismes ideològics. Gestionar la independència serà un procés molt complicat. Aconseguir suports internacionals, també. I si a sobre som nosaltres els que ens acabem excloent del nostre entorn natural, l'Europa Occidental, la UE, la zona euro, ho podem acabar de complicar letalment.

Per això és tan i tan important que tots els vots de l'independentisme responsable vagin a Junts pel Sí, perquè els vots i escons que obtingui la CUP només sumaran (i seran molt benvinguts) per a la independència si Junts pel Sí treu majoria absoluta. La CUP pot tenir un paper transcendent en aquest procés, acabant de fer possible la majoria en vots el 27S, però no podem estar condicionats pel seu extremisme ideològic. Estan legitimats a defensar-lo, però no podem permetre condicioni el procés. El moment de defensar-lo i de veure si les seves polítiques extremes tenen suport no és durant el procés constituent, sinó quan es configuri el primer Parlament i Govern del nou Estat Català, de la nova República Catalana.

La gran banca se suma a la campanya de la por... i la vergonya dels silencis còmplices

Divendres. D'avui en vuit, final de campanya. D'avui en vuit estarem a l'Avinguda Maria Cristina, al míting final de Junts pel Sí. Donant-hi ple suport. Abans, però, dimarts, estarem a l'acte final de Junts pel Sí a Cornellà.

Aquest cap de setmana se suposa han d'aparèixer unes quantes enquestes. Insospitadament aquesta campanya n'hi ha hagut molt poques, i amb molt poca informació. Jo ho atribueixo al fet que les enquestes no deuen donar el que els poders fàctics volen que donin. I aquest acojone que tenen els poders fàctics fa que prefereixin amagar enquestes que no pas publicar-les.

Avui sembla que hem arribat a un dels punts àlgids de la campanya de la por que promou l'estat espanyol i tot l'entramat de poder que controla, directament o a través dels anomenats «poders fàctics», amb el pronunciament que ha fet la gran banca de que si guanya el Sí es plantegen marxar de Catalunya.

VA HOME VA!

Realment la indecència de la campanya unionista és acollonant. La gran banca alliçonant-nos. Dient que ojo amb el que votem, que si no fem el que ells volen, se'n van. A on?

Ah! Això dels rescats, quants favors que deuen tants que els hi han salvat el seu cul amb els nostres diners. Un estat, l'espanyol, que ha preferit salvar bancs que persones, que ha col·locat tota la xusma corrupta que va des dels partits als grans sindicats, als seus consells d'administració, amb les seves targetes opaques i els seus silencis còmplices amb tot el disbarat que hi passava. Amb aquest cobra i calla tan hispànic. I ara ens volen dir el que hem de votar.

VA HOME VA!

Nosaltres, els del Sí, això ja sabíem acabaria passant. De fet ens és relativament igual. Perquè el que ells no saben o no volen veure és que HEM PERDUT LA POR. Ja no ens poden espantar com potser haurien pogut fer temps enrere. Ara cada nova amenaça, cada nou insult, cada nova agressió, lluny d'acovardir-nos, ens referma col·lectivament, ens fa més forts i més determinats en la nostra voluntat.

NO TENIM POR!

Avui, a la vista del comunicat de la gran banca, qui pitjor ho deu haver passat, si encara els hi queda un bri de decència i de vergonya, són el conglomerat de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), els podemitos, iniciativeros, etc. Ha de ser molt dur passar del bla bla bla del «encerclem La Caixa» a votar amb la gran banca. 

Déu n'hi dó, amics, Déu n'hi dó... És el que va passar de les paraules als fets, és a dir, a no arribar als fets i quedar-se amb les paraules. Avui heu demostrat, companys del CSQEP, que quan arribeu a la frontera dels fets, us cagueu a sobre. El vostre silenci còmplice amb totes les amenaces que s'estan llençant damunt el procés i una molt important part de la ciutadania de Catalunya, per l'únic delicte de voler votar, us perseguirà tota la vida.

No podeu anar de campions, de puretes, de perdona vides, de «Mas caca», de discursets arreglalotodofacilfacil, de «no a la troika», i tot el vostre bla bla bla de progre i assistir impassibles a tanta amenaça i insult com estem rebent.

Avui ha estat la gran banca. Com se us queda el cos pensant que el vostre vot és el mateix que vol la gran banca?

Fa dues setmanes Pablo Iglesias llençava per la claveguera tot el treball del PSUC, amb aquell discurs fastigosament etnicista, quan apel·lava, perquè no sabia com dir-nos, a «esa gente», els que som fills de pares andalusos, murcians, extremenys... El PSUC, tants anys treballant per una integració positiva de tota la gent que vivia i treballava a Catalunya, amb independència del seu origen, tants anys treballant per allò de «un sol poble» i ve aquest niñato de Madrid i en un míting ho llença tot per la claveguera amb el silenci còmplice i vergonyant dels hereus, ni que sigui formalment, d'aquell PSUC.

I ara, aquesta setmana, ens amenacen des de la UE i des de la gran banca i vosaltres seguiu posant-vos de perfil, com si la cosa no anés amb vosaltres.

Quina vergonya, companys, quina vergonya.

Encerclem La Caixa, sí. Però votant amb la gran banca. Quin postureo més fastigós. Però que no ho veieu? Com podeu mantenir aquest silenci còmplice davant coses així? Quina credibilitat us quedarà, a partir d'ara?

Ja és ben cert que un procés de la duresa del procés independentista català acaba posant a tothom al seu lloc, treient les màscares darrere les que fins ara s'havia pogut estar fent la viuviu. Heu quedat ben retrats com a progres de postal...

Si, com espero, el 27S guanyem i assolim la independència, d'aquí uns anys, què explicareu als vostres fills o néts, d'aquest procés i del vostre paper? Que mentre centenars de milers de persones es manifestaven per un país nou, més lliure, pròsper i just, vosaltres us anàveu a encerclar La Caixa i que quan la gran banca es va llençar damunt aquests centenars de milers de persones amenaçant-los perquè no votessin en consciència vosaltres us vàreu amagar al WC, callats com uns putes i votant amb complicitat amb la gran banca? Què explicareu? Que mentre fèiem front a tota mena d'insults, falsedats, menyspreu i amenaces vosaltres demanàveu reformar el TC? Que mentre tot l'establishment movia totes les seves peces i altaveus en una vergonyosa campanya de la por contra el procés vosaltres anàveu repetint com un lloro per tot arreu «Mas caca»?

Què fareu, quan els vostres vots se sumin a tots els vots dels partits de l'establishment, del PP, de C's, etc.?

No se us regira l'estómac del paperot que esteu fent, de quedar igual que un Duran qualsevol???

Doncs res, seguiu amb els vostres discursets, seguiu amb les vostres soflames buides, seguiu amb tot el que us portarà a votar el que vol es voti la gran banca i l'establishment, i feu-vos, amb el vostre silenci, còmplices de les seves amenaces.

Nosaltres ja hem perdut la por. Nosaltres estem construint, no fent discursos. Nosaltres estem posant els fonaments d'un nou país que només podrà ser si ho volem la majoria, democràticament. Vosaltres estàveu sempre en el nostre «nosaltres», però us n'heu exclòs vergonyosament. Traint la tradició de partits com el PSUC, del que ni que sigui formalment en sou hereus. Traint tantes coses que no trigareu molt en no poder viure amb aquesta càrrega de vergonya damunt vostre, per aquest silenci còmplice i covard quan tanta gent del vostre país estava treballant per un país nou, fent front a tantes amenaces i tanta campanya de la por només per la il·lusió i l'esperança de poder construir un país nou.

Seguiu amb els vostres discursets. Però lliçons, a partir d'ara, NI UNA!

Dues coses diferents: voler la independència i voler-la i garantir poder-la FER

Telecinco acaba de fer públiques les dades d'una enquesta de Sigma-2. Una enquesta important, amb 1.800 enquestats, feta els dies 14 i 15 de setembre, per tant després de la gloriosa Diada de la Via Lliure a la Meridiana.

Les poques dades que han fet públiques, com a mínim en el moment de posar-me a escriure l'article, fa molt agosarat qualsevol anàlisi. No tenim quina és la intenció de vot directe, no tenim els indecisos que hi ha, no sabem quin és l'abast de la cuina, etc.

Però si acudim a una de les coses que sempre us dic cal fer davant qualsevol enquesta, que és comparar-la amb d'altres que hem conegut, per veure'n la coherència, podem dir que els resultats que projecta semblen molt coherents amb les dades d'altres enquestes i les tendències que s'hi observaven. I això ens permet analitzar algunes coses

Sobre la projecció de vot, el que l'enquesta de T5 ajuda a confirmar seria el següent:

1. La fortalesa, amb tendència creixent, de la intenció de vot de Junts pel Sí. L'excepcional aposta independentista per configurar una gran candidatura que permetés donar un caràcter plebiscitari a les eleccions, visualitzar clarament el vot del sí a la independència i assegurar, cas de guanyar, la gestió del procés independentista, recull un suport altíssim dels votants, fins al punt que s'acosta a la majoria absoluta (65-66 escons). Això seria el més gran èxit independentista i la garantia que les coses es faran i sortiran bé.

2. La gran aposta unionista i de l'establishment per intentar treure caràcter plebiscitari a les eleccions, Catalunya Sí Que Es Pot, està fracassant. No ha aconseguit impedir el caràcter plebiscitari i després d'aquest fracàs el naufragi del seu discurs és evident, inclòs aquell atroç clam etnicista de Pablo Iglesias a Rubí. Sembla que la campanya ha acabat allunyant part dels seus votants i del potencial de vot que tenien abans de l'estiu.

3. C's es configura com el vot refugi unionista, tot i que amb uns resultats modestos en relació a les expectatives que tenien. Pel que fa al PP, l'aposta per radicalitzar la campanya via injectar el discurs xenòfob que Albiol havia experimentat a Badalona, no està funcionant, i segueix perdent suports.

4. Pel que fa al PSC, més enllà dels bailoteos inicials de l'Iceta, res més, intranscendència a tots els nivells.

5. La CUP consolida les seves posicions, el seu increment de vot. Si el seu vot prové del votant tradicional cupero i del bloc antisistema o d'extrema esquerra, ajudarà al procés, en tant que serà un vot que caldrà sumar al de Junts pel Sí per comptar els suports que té la independència. Si actua com a vot refugi de «l'estupendentisme» pot generar més complicacions que no pas ser facilitador.

6. Una altra excel·lent notícia és la confirmació que el petainisme de la Unió de Duran no té cap opció d'entrar al Parlament. D'aquesta manera es confirma el que molts ja feia temps veníem denunciant. Duran, des que va començar al procés, ha estat treballant per rebentar-lo. Ser dins de CiU li donava una projecció i una força que en realitat no tenia. Ser dins li donava un poder que feia servir per desgastar sistemàticament Mas i el procés. Fora de CiU, no té cap rellevància, i en 10 dies serà història. Ara Duran ja no té cap possibilitat de desgastar el procés. Ja no és útil a l'establishment. Assistirem a l'espectacle grandiós del «Roma no paga traidores» i veure com els mateixos que l'han engreixat i mantingut, els poders fàctics, l'estat i l'establishment, el deixen caure sense contemplacions.

El que potser és un dels grans eixos estratègics subjacents d'aquesta campanya, del que no se'n parla gaire, però que el podem veure reflectit a les enquestes el podríem resumir així: NO N'HI HA PROU AMB VOLER LA INDEPENDÈNCIA, L'HEM DE FER POSSIBLE. Aquest eix té dues manifestacions diferents entre sí.

La primera afecta al caràcter plebiscitari de les eleccions. Si dius que ets independentista, que votaries Sí en un referèndum d'independència, que voldries la independència, però ara no votes a cap de les dues opcions que clarament i únicament comptaran com a Sí (Junts pel Sí i CUP), no la fas possible, la independència. Jo no puc jutjar el que cadascú, en su fuero interno, vol o desitja. Però és incongruent dir que es vol la independència i en les eleccions més decisives que mai haurem tingut per fer-la possible, no votar Sí, situar-se en el que comptarà com a No.

Des d'aquest punt de vista, la gran bossa de vot que diu que votaria Sí a la independència, però que en unes eleccions si es manté en la seva opció de vot tradicional, no comptarien com a Sí és el vot indy d'ICV. Amb les poques dades que tenim sembla que aquest vot no està seguint el discurs etnicista i antiindependentista que ha imposat Podemos a la candidatura Catalunya Sí Que Es Pot.

La segona afecta ja a la correlació de forces dins del bloc del Sí, on tothom vol la independència, i tots els vots comptaran com a sí a la independència, però on no tothom està en condicions de FER la independència. El vot que recull Junts pel Sí no només vol la independència, sinó que sap i valora el gran esforç que s'ha fet per posar molta gent d'acord per assolir la majoria que necessitem i, si s'assoleix, poder fer la independència, gestionar la independència.

Junts pel Sí és una proposta excepcional. Mai valorarem prou la generositat i sentit històric i patriòtic dels qui l'han feta possible, Ho han aparcat tot, absolutament tot, incloses diferències personals que semblaven insalvables, per configurar una candidatura que automàticament convertís en plebiscitàries les eleccions als ulls de tot el país i de tot el món, que el 27S, en una dècima de segon, només veure el resultat de Junts pel Sí tothom sàpiga si Catalunya vol o no la independència i, tercer factor i absolutament transcendent, que han acordat un full de ruta per, des del primer minut, poder gestionar amb eficàcia el procés independentista, sense cap dilació, sense cap entrebanc.

Aquestes són les dues grans diferències entre el que representen Junts pel Sí i la CUP: 

- per una banda la generositat, manifestada en la capacitat de renúncia a elements propis de la personalitat de cadascun, com és Junts pel Sí, per poder sumar al màxim, davant el comfort i la comoditat de no renunciar a res i mantenir-se inamovible en els propis postulats, que és el que ha fet la CUP, amb un indissimulat i egoista interès en ser necessaris per poder imposar plantejaments absolutament minoritaris a la majoria.

-per una altra banda, i cal donar-li una extrema importància, Junts pel Sí és l'única opció que té al cap gestionar la independència sí s'obté una majoria que evidenciï és la voluntat del poble de Catalunya. Cal que Junts pel Sí tingui majoria absoluta perquè el Govern que en surti estigui treballant des del primer minut, sense cap entrebanc, sense cap obstacle, en el que són els dos grans eixos programàtics de la seva proposta:

• gestionar la independència, en les seves diferents fases que tindrà, mentre es creen les estructures d'estat per fer-la possible a nivell intern i s'obtenen els suports internacionals necessaris per a que la independència no sigui un simple acte onanista que no transcendeixi les parets del Parlament de Catalunya.
• garantir, simultàniament, el funcionament del país i de l'administració de la Generalitat i tot el que en depèn i atendre amb caràcter prioritari les situacions de major necessitat social que tingui el país.

És a això al que s'hauran de destinar tots els esforços des del minut u. Les estructures d'estat estan dissenyades amb una total neutralitat ideològica, per tal de configurar i posar en funcionament uns aparells de gran complexitat sense els quals la independència és inviable. El disseny que s'ha fet és impecable des d'un punt de vista tècnic, buscant els millors exemples i pràctiques internacionals. Però, sobretot, vull insistir-hi, s'han dissenyat d'una manera neutral des d'un punt de vista ideològic.

Anem a crear un estat. I aquest estat després tindrà els governs que els ciutadans decideixin. Les estructures d'estat han de servir per igual per a un govern liberal que per a un govern d'esquerres. Després ja cadascú farà d'acord al que sigui la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Però l'objectiu, ara, és que tècnicament aquestes estructures funcionin i assegurin, a nivell intern, la independència.

I això només ho pot fer Junts pel Sí. És més, si depèn de la CUP, la majoria de les estructures no es podrien fer o el seu disseny seria un experiment social extrem que ens acabaria ensorrant a tots, d'entrada perquè ens sumiria en el caos.

La independència és el procés més gran i complexe que mai haurem viscut tots nosaltres. Una bona gestió del procés de la independència és no generar més problemes i dificultats de les que ja hi haurà.

De la mateixa manera, fem el que fem al Parlament de Catalunya i al Govern, si no transcendeix del Parc de la Ciutadella ni de la Plaça Sant Jaume i la comunitat internacional ens ignora, no tindrem independència. La independència requereix d'un acte intern (majoria social democràticament expressada) i d'uns actes externs (el reconeixement per part de la comunitat internacional). Si cap país no ens reconeix, no serem independents. Per tant, no n'hi ha prou amb voler la independència, cal FER-LA, i això només ho pot fer Junts pel Sí. Només Junts pel Sí i un govern fort, reconegut internacionalment, homologable internacionalment, està en condicions de treballar per obtenir aquests suports. 

De fet es tractarà de seguir fent, ara ja en la seva fase decisiva, el que des de fa molts mesos està treballant la jove diplomàcia catalana. El procés independentista català, malgrat la ferotge oposició i sistemàtic intent de boicot de la diplomàcia espanyola, ja s'ha «colat» als Parlaments de Dinamarca, Bèlgica, Irlanda, Paraguai, Uruguai i Estats Units. Quan el procés avanci i es vagin fent els passos decisius, caldrà que tot el molt que ja s'ha treballat (conegut i secret), doni els seus fruits, i la comunitat internacional, poc a poc, ens vagi reconeixent.

Perquè això passi hem d'oferir la imatge d'un país fiable. No ens hem de situar en el món com un experiment social del que ningú se'n pot fiar, no hem de fer coses estranyes, no hem de renunciar a cap aliat, no hem de sortir de cap dels organismes internacionals en els que ja estem, tot el contrari, hem d'aprofitar el ser-hi perquè la comunitat internacional sigui decisiva per facilitar la negociació final amb l'estat espanyol, que sigui el menys conflictiva possible, perquè a major conflicte, més problemes per a nosaltres. I només Junts pel Sí pot garantir que les coses es facin així, només Junts pel Sí pot fer la independència des d'aquest punt de vista del reconeixement internacional.

Junts pel Sí i CUP només poden sumar per comptar els escons i vots favorables a la independència. A partir d'aquí, només Junts pel Sí pot FER la independència. La CUP la pot voler molt, però no la farà mai, ni mai podrà crear les condicions per gestionar un procés d'aquesta naturalesa que la faci possible, i això ho sabem TOTS. Si depèn de la CUP els obstacles ideològics que posaran tindran tant pes que es convertiran en nous obstacles que faran impossible fer-la.

Tot el vot independentista amb un mínim sentit estratègic i de la responsabilitat hauria de concentrar-se en Junts pel Sí. Des del conservador i democrata-cristià fins l'esquerra transformadora. Perquè ara només anem a comptar els que volem la independència i a gestionar amb la màxima eficàcia i neutralitat ideològica la creació i el reconeixement d'un estat. Serà després, un cop constituït el nou estat, que unes noves eleccions, ja des de la normalitat de les diferents propostes ideològiques, permeti a les diferents forces polítiques presentar-s'hi, oferir les seves propostes, configurar noves majories parlamentàries que donin suport a un nou govern i que aquest nou govern apliqui les seves polítiques, que seran de dretes o d'extrema esquerra només en funció dels suports socials que obtingui.

La neutralitat ideològica (més enllà dels valors democràtics i republicans que ja són transversalment propis del gruix de la nostra societat) només tindrà, en aquests propers mesos, un límit: la necessitat que el Govern atengui amb caràcter prioritari les necessitats socials derivades de la crisi, a tots els nivells que sigui possible. Aquest compromís, explícit a Junts pel Sí, és la garantia que el procés independentista pensa, sobretot, en els ciutadans, en tots ells, i no deixarà de fer-ho ni un minut, ni tan sols quan estigui gestionant el procés per fer la independència.

Per tant, benvinguts siguin tots els vots que tingui la CUP provinent del seu món, dels moviments antisistema i de l'extrema esquerra, perquè serviran per comptar el total de vot al Sí. Però, més enllà d'això, garantim al màxim el vot útil, no només per poder sumar Sí, sinó, sobretot, per poder fer la independència, per poder gestionar el procés de crear les estructures d'estat i el reconeixement internacional que faci una realitat la independència, i això només ho pot fer i garantir Junts pel Sí.

Dietari del 27S (4). Meridianament triomfants, motos i homenatge a la GU

Set del matí de l'Onze de setembre del 2015. Despertador. Hem quedat a les 08:00 amb els camarades de La Coronela Crew Mòtards a la benzinera que hi ha al final de la Meridiana per anar cap a Vic, origen de la VI manifestació independentista en moto.

Quan arribem a Vic la Plaça Major és plena de motos. Sortim ordenadament, parant a El Bruc i després fins BCN. Durant el trajecte, la pell de gallina de veure un cotxe darrere l'altre i un autocar darrere l'altre camí de Barcelona per participar a la Via Lliure cap a la Independència.

Dinem amb tots els camarades de La Coronela Crew i la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi al Poblenou. I anem en moto i a peu fins el nostre tram, el 115. Quan hi arribem, i són les 16:00 el tram ja és ple, i ens quedem tots en el punt de divisió entre el 115 i el 116. És increïble la gentada que hi ha. Increïble. M'arriben altres infos, que tota la Meridiana, en tots els seus trams, està plena de gom a gom. I encara més, molta gent col·lapsada al metro.

Passa el punter, i fem la performance. Quan acaba, la gent segueix al seu lloc. Nosaltres hem pillat les motos per anar a obrir el nostre local a esperar tots els camarades que avui estan per BCN. Les imatges de la TV són espectaculars, increïbles. Se m'humitegen els ulls.

De nou ho hem fet. De nou hem desbordat totes les previsions i hem fotut entre un milió i mig i dos milions al llarg de tota la Meridiana. Increïble.

La capacitat de mobilització que tenim ultrapassa totes les nostres millors intencions i previsions. És increïble. És espectacular. Hi som. Ho omplim tot. Tot. I ho fem amb un somriure. Amb molts somriures. La revolució dels somriures. Quin nom tan ben trobat pel que estem protagonitzant

L'enquesta del CIS de dijous no ens ha proporcionat cap novetat. Junts pel Sí assoleix una enorme intenció de vot directe. I la resta d'opcions totes van a remolc i a la baixa. No m'ho he mirat a fons, però amb una ullada es pot veure que té una cuina pro-unionista important. A veure si durant el cap de setmana me la puc mirar amb més detall. 

El poc que he analitzat confirma els motius del nerviosisme del «coletas» que ja apuntava en el darrer post. Tot i així, jo encara estic indignat, i molt, pel discurs etnicista a Rubí que va fer Pablo Iglesias. El que va dir, aquella apel·lació repugnant a l'origen dels nostres pares o avis per determinar el nostre vot és de les coses que més m'ha indignat dels últims temps. Sí, jo sóc «esa gente» a la que s'adreçava canallament el coletas. Fills de pares o avis nascuts fora de Catalunya, fills de l'emigració. Em continc, i no sé si faig bé. Si mon pare encara visqués li hauria dit unes quantes coses a aquest demagog etnicista. He deixat a la taula el carnet del PSUC de l'any 1976 de mon pare, encara en la clandestinitat. No he pogut deixar de sentir-me molt ultratjat. Fins ara només m'havien insultat els etnicistes de Ciutadans. Ara s'hi suma la pretesa esquerra transformadora hispànica. Estic segur que el coletas, que no és ruc, ha pogut veure fins a quin punt a ficat la pota amb el seu discurs fastigosament etnicista. El més preocupant de tot és que estic segur ni ho va pensar. Els hi surt de dins. Ho porten molt a dins, tot això. Aquest sentiment de propietat en relació als que som fills de l'emigració.

Sí, una de les coses més repugnants a les que mai he assistit és aquesta visió que tenen els unionistes que pel nostre origen o el dels nostres pares, estem encadenats a votar en un cert sentit. No puc. Em supera. M'agradaria tenir cara a cara el coletas per poder-li dir unes quantes coses...

Ahir vam fer l'ofrena al Fossar. Menys gent que altres anys. La pluja i l'inici de campanya electoral suposo en són la causa. Mai ens havien fet tantes fotos. Està clar que les armilles mòtards de La Coronela van despertar expectació, més que quan la fem només com a PB Creu de Sant Jordi.

Després vam anar a l'acte d'inici de campanya de Junts pel Sí al Campus de Ciutadella de la UPF. Ens hi vam trobar moltíssima gent. Moltíssima. I amb una fraternitat i il·lusió que em costa de recordar. Només per això val la pena viure el que estem vivint. És un moment únic. M'encanta estar-lo vivint.

Ara, ja tard, abans d'escriure aquesta petita crònica, he tornat del local cap a casa a peu. Són festes al Poblenou, molts carrers estan tallats per diferents activitats i ja m'havia pres algunes cerveses, millor no tocar la moto. Baixant m'he creuat amb una parella de la Guàrdia Urbana, i m'ha sortit del cor dir-los-hi «bona nit, estem amb vosaltres, sapigueu que els ciutadans de Barcelona us estimem i valorem el que feu per la ciutat». M'han donat la mà i m'ho han agraït. No he estat l'únic. Al llarg del dia he pogut veure moltes mostres d'afecte de la gent de Barcelona cap a la seva Guàrdia Urbana. La gent normal és conscient de la repugnant criminalització que està fent l'alcaldessa Colau i els seus sequaços de Barcelona en Comú. La gent de Barcelona s'estima la seva Guàrdia Urbana, i valora tot el que fan perquè la ciutat sigui un lloc habitable, un lloc millor per a tots, no una selva.

Quan m'he adreçat a la patrulla de la GU no he vist cap sorpresa en els seus ulls, rotllo «què està dient aquest tio?», no. I el seu agraïment ha estat de complicitat, no ha calgut dir res més.

Com a motero amb una Harley extrema més d'un cop he estat «víctima» de la Guàrdia Urbana. Però sempre he sabut que feien la seva feina i sempre ens hem respectat. I sempre he valorat el molt que aquest cos fa per la ciutat. Avui els hi voldria retre homenatge, i donar-los-hi tot el meu suport davant l'assetjament i criminalització que protagonitza aquest desquiciat Ajuntament de Barcelona.

PDP (3) Comparant enquestes i vot directe: claus del possible naufragi de CSQEP

Demà dijous comença la campanya electoral del 27S. La candidatura de Junts pel Sí continua omplint places i presentant propostes. A nivell de percepció -subjectiva- la il·lusió generada és brutal.

Dilluns Raül Romeva, Oriol Junqueras, Jordi Turul i la Nerea Martí van concentrar unes 600 persones a la Plaça Catalunya de Cornellà, un lloc que fins ara pràcticament només el PSC s'atrevia a fer servir.

Demà dijous també serà la vespra de l'Onze. Com cada any, acudirem al Fossar de les Moreres, a fer la nostra ofrena, símbol de record, respecte i compromís amb tots els patriotes que van morir en el setge de Barcelona, lluitant per les nostres llibertats. A les 20:00 Junts pel Sí hi ha convocat també un acte polític. I a les 23:00 l'acte d'inici de campanya, a la Plaça Pau Vila.

Avui dimecres una delegació del Govern de Catalunya ha exposat el cas català davant la comissió d'afers europeus de la Cambra de representants dels Estats Units d'Amèrica, enmig d'un gran interès i simpatia. És un dels fets polítics més transcendents que haurem viscut aquests dies. El President d'aquesta comissió, republicà, ha dit que els catalans tenim el dret d'autodeterminació i que el model d'Escòcia és el camí a a seguir per part de Rajoy. És un èxit sense precedents de la jove diplomàcia catalana. És una declaració molt i molt important que esperem sigui també transcedent i influent.

Però avui destinaré el post a analitzar algunes coses de l'enquesta del Periódico de diumenge. Tot i que en termes demoscòpics la intenció de vot directa que manifesten els enquestats és una dada que sempre cal agafar amb pinces, amb molta cura, perquè cal estar molt pendents de la mostra per efectuar les correccions tècniques que ens permetin projectar una intenció de vot amb més fiabilitat i que inclogui també la distribució dels indecisos, avui treballaré només amb aquesta intenció de vot directa.

He comparat la intenció directa de vot en aquesta enquesta GESOP per a El Periódico del mes de setembre i l'última que havien publicat, de finals de juny, en la que preguntaven per un escenari diferent de l'actual, però que ens permet deduir algunes tendències interessants.

El mes de juny EP preguntava, en el bloc del Sí, per una hipotètica «llista del President», amb CDC (sense Unió) i independents, i, separadament, per ERC. Aquesta «llista del President» obtenia un 17% d'intenció directa de vot i ERC un 13,8. Aquest mes de setembre Junts pel Sí, que com sabem -i per resumir-ho molt- aplega CDC, ERC i independents, té un 32,4% d'intenció directa de vot. És a dir, Junts pel Sí recull més suports dels que tenien CDC i ERC per separat, però no gaires més: del 30,8 al 32,4. La tendència sembla alcista, però per ara no tenim més dades que s'estigui arribant significativament a més públic del que s'arribava el mes de juny. Tot i que en qualsevol escenari un 32,4% d'intenció directa de vot és una burrada, és moltíssim.

És molt més interessant observar el que ha passat amb el món que s'ha acabat aplegant al voltant de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP). El mes de juny -finals- l'enquesta del Periódico, i influenciada per la victòria de la sra. Colau a les municipals a Barcelona preguntava als enquestats sobre una experiència similar a la de Barcelona en Comú traslladada a l'àmbit català, que ho va batejar com a «Catalunya en comú». En aquell moment, un mes després de la victòria de la Colau, un 22,4% dels enquestats tenien, directament, intenció de votar aquesta proposta. Ara, aquest mes de setembre, un cop ja configurades totes les candidatures, propostes i presentats els programes electorals, només un 5,9% dels enquestats tenen intenció directa de vot a CSQEP.

És una dada espectacular, perquè estaria vaticinant una desonflada molt bèstia d'aquest espai. A l'enquesta del setembre El Periódico quan suma intenció de vot directa i simpatia arriba fins un 9% d'intenció de vot «directa» (pre cuina intensa) de CSQEP. És igual, passar d'un 22,4 a un 5,9 o un 9 és alucinant. En tan sols un parell de mesos.

El naufragi de CSQEP ja es pot predir ara amb força rotunditat. I potser això és el que explica el nervisosisme extrem dels sectors més sectaris d'aquest àmbit. Especialment agressiu i insòlitament patós s'està mostrant Pablo Iglesias. Ahir menystenia la gravíssima amenaça del ministre de defensa Morenés, i hi frivolitzava, i, como no, acabava fent veure que tot era un cameo entre PP i Mas, «sus guerritas». Demencial.

Avui mateix, gairebé 40 eurodiputats europeus, entre ells alguns ex-ministres de defensa dels seus respectius països i alguns també caps de grup parlamentari a l'europarlament han signat una carta exigint una rectificació a Morenés. A Europa ningú fa broma amb aquestes coses, a Europa ningú no frivolitza amb l'amenaça de fer intervenir l'exèrcit contra la voluntat popular. Però el coletas sí que ho va fer.

El deliri del coletas ha seguit avui. Segons informava Sara González per a l'ARA en el seu míting a Rubí Pablo Iglesias ha dit «Donarem sexe a Mas, el fuetejarem». Jo flipo. Flipo molt. Aquest tio està tarat, ha perdut l'oremus.

Al meu entendre en aquest món de CSQEP el que està passant és el següent:

- ni de lluny han pogut configurar una candidatura com la que va encapçalar Colau a Barcelona. Ni de lluny!

- per equilibris interns han acabat pactant i ficant al capdavant de l'invent un perfecte desconegut, sense cap capacitat discursiva, carisma, presència ni res de res de res.

- desbordats per la candidatura de Junts pel Sí i el lideratge de Romeva, no han sabut com reaccionar-hi, ni trobar el seu lloc en aquestes eleccions, i han posat tots els ous a un únic plat, el de la dimonització obsessiva de Mas, que l'han portada fins extrems delirants, grotescos, patètics. I això l'electorat ho està veient, se n'està allunyant. S'està parlant a tot el món de la nostra independència i els de CSQEP posant-se de perfil. Per a molta gent que honestament fins ara havia votat ICV això és incomprensible.

- Així les coses Pablo Iglesias, que veia en les eleccions catalanes una continuïtat de l'impuls que va rebre amb la victòria de la Colau a BCN en la seva estratègia cap a la Moncloa -que és l'estratègia que mana en tot aquest conglomerat- ara visualitza amb claredat que Catalunya pot ser la tomba de les seves aspiracions. Per això està tan nerviós i per això està dient les barbaritats que diu.

Per tenir més seguretat en el que estava analitzant he volgut contrastar aquestes dades de les dues enquestes de El Periódico fetes el mes de juny i el mes de setembre amb les dades d'una altra font, en aquest cas el CEO, que vam conèixer durant el mes de juliol.

En relació als ítems que he analitzat, veiem com CiU i ERC compartien una intenció directa de vot del 13,3% cadascun d'ells. Tot i que evidentment l'empresa que ha fet l'enquesta és diferent a la del Periódico, i també ho és la mostra, són més de dues mil enquestes i té una fiabilitat alta. Per tant, segons CEO, es projectava un 26,6 per als dos partits que després han configurat Junts pel Sí. D'aquest 26,6 a l'actual 32,4 hi ha pràcticament 6 punts que sí serien significatius per parlar d'un efecte suma de Junts pel Sí.

El CEO preguntava per Podemos i per ICV per separat. Als primers els hi donava un 10,8% d'intenció directa de vot, a ICV un 3,5. Sumats, un 14,3%, que ara cauen, com a CSQEP, segons El Periódico, fins a un 5,9%, 8 punts per sota, el que també sembla prou significatiu per parlar que CSQEP està naufragant en la seva proposta política.

Per anar acabant, pel que fa a Unió, també hi ha coses interessants... A finals de juny l'enquesta de EP, acabada de consumar la ruptura amb CDC, els atorgava una intenció directa de vot del 3,3%. Ara, dos mesos després, la intenció directa de vot que té Unió és de l'1%.

És a dir, a finals de juny hi havia sobre la taula dos l'embrió de dues propostes polítiques, la de CSQEP i la d'Unió, que un cop s'han concretat, s'han materialitzat, els hi han posat cara, lideratge i discurs, s'han desonflat radicalment. En canvi, una tercera proposta política, que encara estava més embrionària, Junts pel Sí, sí sembla haver connectat molt millor, d'una manera molt sòlida, amb els seus electors decidits i potencials.

Veurem com evolucionen les coses. El cert és que si mirem fredament les dades, el món unionista tindria més camp per recórrer i per créixer que l'independentista. Però en canvi la capacitat que ha tingut l'independentisme de configurar una candidatura com Junts pel Sí, molt potent, molt transversal, sumant lideratges molt plurals i amb un discurs molt sòlid que vincula la independència a la millora de les condicions de vida de tots els catalans, a coses concretes, ofereix en termes electorals unes possibilitats fins ara inèdites de sumar suports.

Per reforçar el que dic, només un 47,6% dels enquestats se senten independentistes, davant un 49,9% que diuen que no se'n senten. La gran victòria de l'independentisme és que gent que no se sent independentista acabi votant independència perquè la seva proposta és més sòlida i convincent. En canvi l'unionisme, és la seva gran derrota, ha estat incapaç de configurar una proposta alternativa i el guió de les amenaces i la fractura social s'ha consumit i esgotat en ell mateix, en una certa residualitat electoral.

Fixeu-vos que en aquest context tan complex i polièdric, un 47% dels enquestats veurien amb bons ulls una DUI després de les eleccions, mentre que només un 35,8% la rebutjarien. La distància que va d'aquest 35,8% al 49,9 que no se senten independentistes és una part del vot que acabarà decidint el que passi el 27S.

L'altre vot que serà decisiu -en els paràmetres de les dades de l'enquesta EP- és el que va del 38,1% de vot directe que sumen Junts pel Sí i CUP al 47,6% que se senten independentistes. Tot sembla apuntar que aquests 9 punts encara no decidits pel que fa a vot a formació política es quedaran en el bloc del Sí, entre JxSí i CUP, que el caràcter plebiscitari primarà sobre qualsevol altra opció i que així, aquell votant que tenia ICV que es declarava independentista, no votarà CSQEP. Que aquest votant assumeixi que està votant independència Sí o No és clau.

Vull dir, per acabar, que si he fet aquesta anàlisi és perquè la gent de El Periódico, en un exercici de transparència que cal aplaudir, han publicat, en obert, totes les dades de l'enquesta.

Seguim! Demà ens trobem al Fossar, l'Onze pel matí a Vic, per participar en la VI manifestació independentista en moto, i l'Onze per la tarda a la Meridiana, a la Via Lliure cap a la independència. Tram 115. Els 115 dies que va durar la batalla de l'Ebre.

DONEC PERFICIAM 
PS: acabat d'escriure el post m'han arribat unes altres declaracions d'avui de Pablo Iglesias. Més delirants que mai i absolutament repugnants: "Esa gente que tiene padres andaluces o abuelos extremeños tiene que sacar los dientes e ir a votar para echar a Mas y a Rajoy". Fins ara aquest etnicisme repugnant buscant el vot només l'havia practicat obertament C's. Si queda algú amb un mínim de decència del món d'ICV-EUA per allà dins, amb un mínim de respecte pel que va ser el PSUC, haurien de sortir a desautoritzar-lo. El meu pare era murcià, no era andalús, no sé per tant si sóc "esa gente". Però el meu pare també era del PSUC i avui, des d'on m'estigui veient i seguint tot el que passa a Catalunya, deu estar plorant d'indignació en veure com alguns intenten instrumentalitzar d'aquesta manera tan repugnant l'origen de les persones. No ho permetrem, pare. NO HO PERMETREM! Per tu i per tots els qui com tu vàreu arribar a Catalunya a la recerca d'una vida millor, no permetrem que quatre desgraciats etnicistes facin servir el nostre origen o el dels nostres pares o avis contra les aspiracions del poble de Catalunya.