Dietari del 27S (4). Meridianament triomfants, motos i homenatge a la GU

Set del matí de l'Onze de setembre del 2015. Despertador. Hem quedat a les 08:00 amb els camarades de La Coronela Crew Mòtards a la benzinera que hi ha al final de la Meridiana per anar cap a Vic, origen de la VI manifestació independentista en moto.

Quan arribem a Vic la Plaça Major és plena de motos. Sortim ordenadament, parant a El Bruc i després fins BCN. Durant el trajecte, la pell de gallina de veure un cotxe darrere l'altre i un autocar darrere l'altre camí de Barcelona per participar a la Via Lliure cap a la Independència.

Dinem amb tots els camarades de La Coronela Crew i la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi al Poblenou. I anem en moto i a peu fins el nostre tram, el 115. Quan hi arribem, i són les 16:00 el tram ja és ple, i ens quedem tots en el punt de divisió entre el 115 i el 116. És increïble la gentada que hi ha. Increïble. M'arriben altres infos, que tota la Meridiana, en tots els seus trams, està plena de gom a gom. I encara més, molta gent col·lapsada al metro.

Passa el punter, i fem la performance. Quan acaba, la gent segueix al seu lloc. Nosaltres hem pillat les motos per anar a obrir el nostre local a esperar tots els camarades que avui estan per BCN. Les imatges de la TV són espectaculars, increïbles. Se m'humitegen els ulls.

De nou ho hem fet. De nou hem desbordat totes les previsions i hem fotut entre un milió i mig i dos milions al llarg de tota la Meridiana. Increïble.

La capacitat de mobilització que tenim ultrapassa totes les nostres millors intencions i previsions. És increïble. És espectacular. Hi som. Ho omplim tot. Tot. I ho fem amb un somriure. Amb molts somriures. La revolució dels somriures. Quin nom tan ben trobat pel que estem protagonitzant

L'enquesta del CIS de dijous no ens ha proporcionat cap novetat. Junts pel Sí assoleix una enorme intenció de vot directe. I la resta d'opcions totes van a remolc i a la baixa. No m'ho he mirat a fons, però amb una ullada es pot veure que té una cuina pro-unionista important. A veure si durant el cap de setmana me la puc mirar amb més detall. 

El poc que he analitzat confirma els motius del nerviosisme del «coletas» que ja apuntava en el darrer post. Tot i així, jo encara estic indignat, i molt, pel discurs etnicista a Rubí que va fer Pablo Iglesias. El que va dir, aquella apel·lació repugnant a l'origen dels nostres pares o avis per determinar el nostre vot és de les coses que més m'ha indignat dels últims temps. Sí, jo sóc «esa gente» a la que s'adreçava canallament el coletas. Fills de pares o avis nascuts fora de Catalunya, fills de l'emigració. Em continc, i no sé si faig bé. Si mon pare encara visqués li hauria dit unes quantes coses a aquest demagog etnicista. He deixat a la taula el carnet del PSUC de l'any 1976 de mon pare, encara en la clandestinitat. No he pogut deixar de sentir-me molt ultratjat. Fins ara només m'havien insultat els etnicistes de Ciutadans. Ara s'hi suma la pretesa esquerra transformadora hispànica. Estic segur que el coletas, que no és ruc, ha pogut veure fins a quin punt a ficat la pota amb el seu discurs fastigosament etnicista. El més preocupant de tot és que estic segur ni ho va pensar. Els hi surt de dins. Ho porten molt a dins, tot això. Aquest sentiment de propietat en relació als que som fills de l'emigració.

Sí, una de les coses més repugnants a les que mai he assistit és aquesta visió que tenen els unionistes que pel nostre origen o el dels nostres pares, estem encadenats a votar en un cert sentit. No puc. Em supera. M'agradaria tenir cara a cara el coletas per poder-li dir unes quantes coses...

Ahir vam fer l'ofrena al Fossar. Menys gent que altres anys. La pluja i l'inici de campanya electoral suposo en són la causa. Mai ens havien fet tantes fotos. Està clar que les armilles mòtards de La Coronela van despertar expectació, més que quan la fem només com a PB Creu de Sant Jordi.

Després vam anar a l'acte d'inici de campanya de Junts pel Sí al Campus de Ciutadella de la UPF. Ens hi vam trobar moltíssima gent. Moltíssima. I amb una fraternitat i il·lusió que em costa de recordar. Només per això val la pena viure el que estem vivint. És un moment únic. M'encanta estar-lo vivint.

Ara, ja tard, abans d'escriure aquesta petita crònica, he tornat del local cap a casa a peu. Són festes al Poblenou, molts carrers estan tallats per diferents activitats i ja m'havia pres algunes cerveses, millor no tocar la moto. Baixant m'he creuat amb una parella de la Guàrdia Urbana, i m'ha sortit del cor dir-los-hi «bona nit, estem amb vosaltres, sapigueu que els ciutadans de Barcelona us estimem i valorem el que feu per la ciutat». M'han donat la mà i m'ho han agraït. No he estat l'únic. Al llarg del dia he pogut veure moltes mostres d'afecte de la gent de Barcelona cap a la seva Guàrdia Urbana. La gent normal és conscient de la repugnant criminalització que està fent l'alcaldessa Colau i els seus sequaços de Barcelona en Comú. La gent de Barcelona s'estima la seva Guàrdia Urbana, i valora tot el que fan perquè la ciutat sigui un lloc habitable, un lloc millor per a tots, no una selva.

Quan m'he adreçat a la patrulla de la GU no he vist cap sorpresa en els seus ulls, rotllo «què està dient aquest tio?», no. I el seu agraïment ha estat de complicitat, no ha calgut dir res més.

Com a motero amb una Harley extrema més d'un cop he estat «víctima» de la Guàrdia Urbana. Però sempre he sabut que feien la seva feina i sempre ens hem respectat. I sempre he valorat el molt que aquest cos fa per la ciutat. Avui els hi voldria retre homenatge, i donar-los-hi tot el meu suport davant l'assetjament i criminalització que protagonitza aquest desquiciat Ajuntament de Barcelona.